Diari d'abord

El meu pare, entre les ones

Les cendres del meu pare es gronxen entre els esculls d'una cala, a Mallorca. Ell, que s'havia passat hores filmant les onades trencant, completament fascinat, i mai no trobava com editar el final d'aquell espectacle. Quan arribava l'hora del visionat allò eren la 'pausa de les ones' -dèiem.
Mallorca és un bon lloc per descansar i quan vam conèixer l'illa les coses encara marxaven prou alentides com per mantenir aquell tòpic de l'illa de la calma. Les ones del mar tenen aquesta cadència lenta i hipnòtica amb la qual tard o d'hora acabes dançant.
Aquest estiu aniré una setmana a Mallorca. Si vas en bona companyia, i jo sempre hi he anat, Ses Illes et compensen l'espera, encara que hagis trigat molts anys a tornar. Per a nosaltres, Mallorca és terra sagrada.
No he trobat la connexió, però avui mentre prenia el sol a recer d'una barraca de vinya, m'ha vingut el cap Mallorca. No és el primer cop que em passa, però hi ha un nexe per a mi encara invisible entre Sant Llorenç Savall i l'illa. La proliferació de construccions de pedra seca, el perfum de l'herbei, el sòl d'un antic delta obert al mar...o alguna cosa més. No ho sé.
Hem celebrat els 80 anys de la mare que, per cert, té un aspecte sensacional. I és per això que em sembla bé tornar a Mallorca, a la cala de sempre. No és per enyorança de res, ni tan sols del pare. És perquè em ve de gust. I perquè m'han vingut al cap les paraules de l'amic del meu pare (que jo recordi, el meu pare només va tenir un amic, que també ja és mort) que em va dir 'hauries d'escriure alguna cosa sobre el teu pare'. Recordo que aleshores li vaig dir que trobava que era millor que ho fes ell, que era el seu amic.
Jo no m'he pogut considerar amic del meu pare. Fill, sí. Pocs dies abans del seu decés, en una d'aquelles cícliques i inexplicables explosions d'ira (en aquest cas amb el pretext que algú havia dut roses a l'habitació de l'hospital) em va espetar: 'sembles la teva mare, fas exactament igual que ella'. Em vaig enutjar 'tu en canvi et sembles tant a tu mateix'. Me'n vaig penedir, perquè jo ja sabia el que l'esperava.
Els budistes prediquen la importància que pot arribar a tenir el teu darrer pensament, mentre t'apagues. El darrer comentari del meu pare va ser molt pragmàtic - no sé què més he de fer. El meu pare era generacionalment fill de la guerra civil espanyola, i per tant qualsevol cosa fora de l'ordre establert podia dur a escenaris que més valia no imaginar: tot ell (i probablement molts de la seva generació) vivia confinat en un pensament limitat sobre la vida, que es desenvolupava a base de rutines i obligacions ja provades. Les regulars explosions d'ira semblaven però, un indicador que aquella 'normalitat' no acabava de rutllar. També recordo que quan algú de nosaltres es posava malalt, el pare es desfeia en moltes atencions, tantes, que un gairebé hauria pogut desitjar estar permanentment malalt. Qui sap, potser hauria estat un molt bon infermer. O militar-els seus millors records eren la companyonia mentre feia la mili com a alferes. Com a enginyer tèxtil i en el treball, preferia estar amb els de baix, amb els que sirgaven a peu de màquines. Avorria la xerrameca dels directius voltats de secretàries, tot el dia garlant sobre les seves activitats de lleure.
Recordo amb molta tendresa una tarda, quan la malaltia anava fent el seu camí, que vam literalment connectar amb el seu humor joancaprià, i vam riure a pler. Rèiem de les funeràries, del negoci amb el material que no s'arriba a incinerar, de la presa de pèl de tot plegat. Vam elucubrar la possibilitat de desaparèixer embolicats en simples bosses d'escombraries... Sincerament, mai no l'havia vist riure tant.
Com tampoc oblidaré aquella sobtada boira i el ruixat que es van congriar en la seva darrera hora, quan feia mesos i mesos que no havia caigut una sola gota. Sempre obsessionat amb el temps, ell també se'n va adonar. Allò no va ser gens normal. En una o dues hores d'insòlit aiguat tot es va haver esvaït tan ràpid com havia arribat.
I tornant a l'illa de Mallorca sempre m'acompanyarà el seu millor amic, cantant a cappella tot de clàssics americans en un improvisat concert dedicat al seu tímid i únic espectador, que era jo. Érem dalt d'una terrassa veient com la llum del dia s'anava esmorteïnt i enfonsant sota aquella punta d'illa, mentre les estrelles prenien el relleu.
Em ve de gust tornar a sa cala.

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza