Itinerari 2. El laberint del foc: el complex de Les Falgueres 1.0

La present ruta us encerclerà en un paisatge de cendres. L’incendi de 2003 va devastar gairebé 5000 ha de bosc i va segar la vida de cinc persones que vivien a la Vall d’Horta. L’incendi també va causar la mort de milions d’altres éssers vius. El bosc cremat però, té un magnetisme especial que, si no fos per la seva desbocada magnitud, resulta gairebé tan hipnòtic com un paisatge nevat. Per sort, avui ja no veureu aquell paisatge grisós i negre que acompanya un incendi. Avui veureu com cicatritza, com ressucita la muntanya i refà el bon color de la seva pell. Aquest camí voreja el terme de Sant Llorenç Savall i ens acosta al de Gallifa. Compte amb les motos i els quads!



 
ITINERARI 2 EL LABERINT DEL FOC: EL COMPLEX DE LES FALGUERES
(proveu de fer-la pel gener, en un dia assolellat)
 

 
1. Havent parlat de la mort al primer itinerari, ara crec que és avinent  fer com a punt de sortida d’aquesta caminada el cementiri de Sant Llorenç Savall, tot just començada la carretera que porta a Gallifa. Seguirem l’indicador i la pista que porta a la carena del Vinardell. De l'indicador algun llunàtic del motociclisme en va esborrar la prohibició del pas de motos, deixant immaculada la prohibició pels cotxes. Es veu que també hi ha categories en aquesta peculiar competició del motor camp a través ... Pels  amants de la llengua d'en Pompeu Fabra també teniu al costat un altre indicador metàl·lic molt ben...treballat. Creuem per uns magnífics camps verds que enmarquen perfectament el poble amb el rerefons de La Mola, i entrem dins un clap de bosc, passant de llarg un trencall tancat, a la nostra dreta.
 

 
2. (5') En cinc minuts ens plantarem en zona cremada i trobarem una alzineta esporgada: un parany per caçar ocells. El segon front de l'incendi de 2003, el de Gallifa que va començar a cremar a les 4 de la matinada, va ser el responsable de la massacre de tos els éssers vius d’aquesta zona. Perquè cal considerar els danys no pas com a materials, sinó també com a éssers vius amb tant o més dret que nosaltres a habitar el seu espai. És també el seu territori, la seva propietat. (15') Després d'una forta pujada, arribarem al collet de les torres d'alta tensió. Trobem una cruïlla:  cap a la dreta  podem anar a trobar el forat d'en Paré (OPCIÓ 1). Seguim rectes amunt, deixant a la nostra esquerra una pista que baixa. Passem per sota les línies de tensió i a la nostra esquerra veurem una barraca que enfila l'horitzó amb el mas de l'Ermengol i la seva ermita de Vallcàrcara. Els arbres i plantes també formen família. Jo em pensava que després de l’incendi no trobaria fauna de cap mena, però em vaig equivocar. Va aparèixer una espècie carronyaire equipada amb motors cridaners que va trobar en el paisatge desolat el seu desert predilecte, apte per ser devorat. Alguns fèien pràctiques de gir amb els pins cremats, com si fossin cons. Aneu en compte que no us engoleixin amb la seva violenta ferocitat! Gir pronunciat a la dreta i pujada. Crec que tot els municipis haurien de tenir les seves pistes per a ciclistes, 4x4, cavalls, que enllacéssin els termes municipals. Pistes degudament senyalitzades i equipades. I mantingudes, per què no?, per les associacions d’aquestes modalitats. Probablement descongestionaríem les autopistes, si cadascú pogués desplaçar-se de forma segura amb el seu vehicle predilecte. Cadascú a la seva velocitat, al seu ritme. I no parlo només pels municipis rurals, parlo també per les grans ciutats. És qüestió d’una planificació i de plantejar-ho de forma ferma i decidida, no com a maquillatge purament electoralista, com fins ara. Ara és campi qui pugui.
 

 
3. (19') Després d'un revolt pronunciat a la dreta i d'una pujada arribem al mirador senyalitzat del Vinardell. Descans. A banda de la vista de Sant Llorenç Savall, al  costat oposat ja podem veure els quatre turons de referència: d'esquerra a dreta el Salamó amb la seva antena, Espernellacs, Les Falgueres i a l'últim li direm Roques de Sant Sebastià, tot i que no podem estar-ne gaire segurs. Seguim. Ben aviat (23') trobem un trencall a l'esquerra que no agafarem. Aquest trencall us portaria, després d'un munt de revolts inacabables, a les restes minses del que fou el mas del Vinardell, origen de molts topònims de la contrada. La pista puja considerablement. Penseu-hi: qui no aniria a la seva feina en bicicleta cavall o carruatge, si sabés que ho faria en condicions i sense haver de còrrer el risc de ser atropellat? Qui no marxaria una hora abans de casa, si li convingués, per desplaçar-se als llocs amb el seu vehicle favorit? En zones rurals probablement es recuperarien fins i tot masos enrunats per tal de convertir-los en equipaments de suport a aquestes vies: avituallament, fondes etc...riquesa en definitiva per aquestes zones mal anomenades ‘deprimides’. Sens dubte a base d’incendis com aquest, les comarques perifèriques acabaran amb una depressió de cavall.
 

 
4. (39') Deixem a l'esquerra el rocater de les serveres. El rocater acaba en un precipici sobtat a la vora del qual unes serveres i un clap de bosc es van refugiar de l'incendi que, literalment, va saltar-los per damunt. (43') El camí es fa més planer, arribem al coll del Vinardell. Cruïlla de quatre camins i lloc de pas freqüentat pel pas dels maquis, durant el franquisme. Ja en parlarem més endavant dels maquis. De moment agafem el trencall de l’esquerra, el que puja seguint uns senyals vermells i uns de blanc / groc.
 

 
5. Hem d’arribar a la senyalització del Pi d’en Guàrdia (50'), seguint el primíssim fil de la divisòria dels termes municipals de Savall i de Gallifa. En Guàrdia devia ser un àlies d'alguna persona. Avui fer de guàrdia en aquest lloc seria un ofici multimilionari, si el negoci fos multar el trànsit rodat que hi circula a tot drap. Seguim per la pista del mig seguint el llom de la carena. La pista de l'esquerra ens servirà per anar a trobar la cova de Salallassera (OPCIÓ 2). Nosaltres ara passem per sota el filat elèctric. Fins i tot els quads i els 4x4 haurien de tenir els seu trajectes degudament consensuats, amb un comportament que vingués regulat per les respectives associacions que, ara per ara, no existeixen. Seguim els senyals blaus. Quan gairebé serem a tocar del vessant d'Espernellacs, trobarem un turonet minúscul abans del qual trobarem un trencall que s'hi enfila i que nosaltres seguirem fins a conquerir el pal elèctric de  fusta (1h). Si tota aquesta xarxa de camins estigués degudament preparada, també ho estarien els serveis d’extinció que es trobarien camins aptes i senyalitzats per a poder intervenir en cas d’incendi. Camins que, en molts casos podrien actuar també de tallafocs i de discontinuïtats de la massa boscosa cada cop més abandonada a la seva sort i per tant, cada cop més perillosament abundosa. Els grans incendis són fruit d’aquestes masses forestals sense cap mena de discontinuïtat. El caminet, avui convertit en trams de pista asfaltada, transita ara per costat de llevant d'Espernellacs, travessant un rocater. El foc no fa distincions entre propietaris rics o pobres, ni de tancats ni de tancats amb cadenes, ni de prohibicions ni de plans d’incendis. El foc ho arrasa tot al seu pas. Tant de bo no ens acabi cremant l’enteniment, perquè llavors sí que podrem dir que éstarà tot ben perdut. Cal demanar als propietaris forestals que siguin dignes del patrimoni que tenen i sàpiguen gestionar-lo. Trobem restes de feixes (1h 4') . Revoltem el turó d'Espernellacs seguint un estrat de gresos vermells, pel cantó de llevant, i ben aviat som davant mateix de les parets de Les Falgueres.  Per sota veiem una pista que comunica amb la nostra pista per un corriolet gairebé invisible que passa a tocar d'una barraca de vinya de planta quadrada i completament enrunada. La nostra pista però, planeja prop de les roques de Les Falgueres. El rebrot majoritari del bosc cremat correspon, també aquí, a l'alzina. El primer forat penjat que veiem a la cinglera és just a sota la cova oest de Les Falgueres, i és un forat que no ha estat explorat. Seguim fins a trobar l'altre extrem de les parets (1h 15'), per on mirarem de pujar com podrem, anant a visitar les coves en direcció contrària.
 

 
EL LABERINT DE LES FALGUERES
 
Quan vaig descobrir aquest conjunt de cavitats les vaig batejar com a Complex de Les Falgueres. I dic que les vaig descobrir sobretot perquè alguns murets artificials trobats a l'interior encara esperaven ser retirats per un delerós espeleòleg àvid de moure’s per noves galeries. En realitat Les Falgueres no tenen gairebé res de complex. Són un conjunt homogeni de set coves que en total deuen sumar uns 140 metres de recorregut. Una distància molt considerable si es té en compte que aquesta zona de St. Llorenç Savall-Gallifa era el límit nord de l’antic delta, ara farà uns 33/49 milions d’anys. Aquest és l’únic assumpte complex: què hi fan aquestes coves en aquest lloc tan apartat? Segurament us preguntareu què té a veure el recorregut de les coves amb el delta d’un riu tan antic. Us ho explicaré tan bé com podré, però mentrestant podeu anar engegant els vostres frontals i visiteu les galeries que volgueu. Ajudeu-vos per la topografia que us adjunto. Mireu-vos amb deteniment el material de les parets. Dins les coves apareix més visible i acolorit que a l’exterior, on els agents atmosfèrics l’hi han malmés ‘la pintura’.
El massís Sant Llorenç és format per una roca d'origen sedimentari anomenada conglomerat: són còdols barrejats i enganxats amb un ciment o matriu calcari, dipositats per un antic riu a la base d’un delta. Els còdols són més grans o més petits, més o menys arrodonits en funció que el seu trajecte per l’antic riu fos més o menys llarg i que el seu transport fos més tranquil o pel contrari, més cabalós i violent, en èpoques per exemple, de pluges torrrencials. Entre d’altres, trobem que els còdols arrosssegats són fragments de pissarres, quarços, granits i d'altres materials. Us imagineu una muntanya de quarç blanca i una altra de negra a la llunyania, trossejades lentament pel riu i per les inclemències del temps i arrossegades a bocins fins al delta? Doncs bé, tots aquests còdols de diferent procedència desembocaven al mar, i s’amuntegaven en capes formant un delta. Com les capes d’un pastís de tonyina elaborat sota l’aigua, s’anà formant el delta de Sant Llorenç del Munt, mentres més a l’oest un altre riu desembocava en un altre delta: el delta de Montserrat. De vegades, en temps de sequera, el riu amb prou feines duia aigua i per tant només arrossegava partícules molt fines. Llavors les capes del pastís eren molt primes i d’un to argilós rogenc, gairebé pols premsada. Son els nivells vermells de sorrenca, roca apreciada a pagès per esmolar ganivets i eines de ferro.
Dins el complex de Les Falgueres hi ha dues coves importants: la cova de la Columna (40m) i la cova Central (60m). Ambdues tenen més d'una sortida a l’exterior. Compte amb el cap i amb algun forat, no us feu mal.
Doncs bé, com són les coses en geologia que un bon dia allò que era mar avui es torna muntanya i el que abans era un delta va emergir i es va convertir en una impressionant muntanya, Sant Llorenç del Munt, molt més alta que com la coneixem avui. Com totes les muntanyes va patir les contractures dels terretrèmols i dels moviments de l’escorça terrestre. Pel conglomerat es van anar formant fisures per on l’aigua filtrava, formant xarxes de corrents subterranis. El ciment calcari que unia els còdols sovint es desfeia per la corrosió del pas de l’aigua, i això era especialment notable en aquells nivells més carbonàtics del pastís, de còdols més menuts i amb més abundància de ciment. Tan sols aquelles fines capes rogenques que hem citat abans oferien una sèria resistència al seu pas, obligant a l’aigua a moure’s més horitzontalment que no pas en profunditat. Per les més de 300 cavitats de Sant Llorenç hi acabà circulant una aigua cabalosa i filtrada en profunditat que tot sovint sortia escopida per les seves boques. Són les actuals boques de més de trescentes coves i avencs que estan disseminades pel parc. L’aigua va anar excavant en profunditat els seu capriciosos viaranys, formant l’extensa xarxa hidrogràfica actual de torrents, canals i xaragalls. El vent i altres agents atmosfèrics s’encarregaven per la seva banda d’anar llimant pacientment els contorns de la muntanya, tornant-los cada cop més arrodonits. El pastís amorf d’aquell antic delta submergit va acabar convertint-se en l’actual muntanya de St. Llorenç, amb la guinda de La Mola al capdamunt. I perquè us explico tot això? Doncs perquè com més ens allunyem de l’antic delta (St. Llorenç Savall, Talamanca etc) més ens allunyem també de la zona on hi arribava el material conglomeràtic arrossegat pel riu i tan propici per la formació més tard, de les coves. Com més al nord, per tant, més ens endinsem en l’antic mar i més ens allunyem també de la costa i de la desembocadura d’aquell riu. Això fa que, com més al nord i al nord est del massís, menys possibilitat hi hagi de trobar coves i sobretot coves de major recorregut, donat que en aquestes direccions totes les capes del pastís van anar perdent gruix progressivament. La pregunta llavors és: què coi hi fa el complex de Les Falgueres (140m) en un lloc tan septentrional del delta? Doncs no és cap misteri: senzillament es tractaria d’un altre delta contemporani i molt proper al de Sant Llorenç del Munt, però amb característiques més semblants al delta de Montserrat. Un antic riu de caràcter més torrencial, de sobtades i fortes avingudes de materials arrossegats. Això és el que sembla que diuen els experts. Espero que no us hauré fet perdre per les galeries del temps i de les coves. Per si de cas us faig una breu descripció de cada cova i us he fet un dibuix, un mapa de les cavitats, perquè els més goluts no deixeu de tastar cap de les coves d’aquest trencaclosques de les Falgueres.
 

 
 
BREU DESCRIPCIÓ DE LES CAVITATS DEL COMPLEX DE LES FALGUERES
 

L    La primera cavitat remarcable que trobarem és la cova de la Columna, d’uns 38 metres, l’eix principal de la qual és una galeria d’orientació N30E amb dos ramals a l’esquerra i un altre a la dreta, tots ells amb la orientació W340N, predominant a tot l’indret. Cal dir que l’accés als dos ramals de l’esquerra van requerir la desobstrucció de sengles murs artificials que, d’ençà que la pagesia els havia col·locat per evitar la proliferació de caus de petits carnívors, encara no havien estat retirats, constituint la prova que les coves no havien rebut mai visites per part d’espeleòlegs. Al fons del segon ramal de l’esquerra es van trobar restes òssies recents de Teixó (Meles meles)*. El ramal de la dreta desemboca a la cinglera, perfilant una segona boca dividida en dos per una peculiar columna de roca.
 
 
* Informació facilitada per Miquel Nebot (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) de la Secció Villalta d'Arqueologia i Paleontologia, de la Federació Catalana  d'Espeleologia.
 
 
 

 
 
A     A tocar de l’anterior i situada a un metre i mig del sòl, hi ha aquesta cavitat amb una galeria única W340N amb 11 metres de recorregut amb força pendent i amb un terra de sediment abundant i extremadament fi. L’altura promig dels sostre és de 4 metres.
 

 
S    Sota la Cova Alçada hi ha aquesta petita balma de 5m de màxima profunditat i amb un pòrtic d’uns 14 metres. A més de la cova Alçada, la balma de Les Falgueres està clivellada per dues diàclasis més, una d’escassa importància, i una altra (la Cova de la Balma) de difícil accés i amb una única galeria d’uns 10m de recorregut per uns 4 metres d’alçada.
 
 

 

C   Contigua amb la balma, aquesta és la cavitat de major recorregut. Es tracta d’una cova amb 4 galeries d’accés paral·leles d’orientació W340N enllaçades per intrincades galeries ortogonals, arribant a assolir en algun punt, sostres d’una altura superior als sis metres.
 

 
Si   Situada uns quinze metres més a l’oest hi ha aquesta petita cavitat amb una única galeria d’uns cinc metres i mig de recorregut.
 
 

 
                       
U     Uns 10 metres més enllà trobem un forat arran de terra d’uns 4metres de profunditat i tot seguit una altra cavitat penjada uns tres metres (grimpables) per damunt el nivell del sòl. Es tracta d’una galeria principal amb un ramal impracticable a l’esquerra que desemboca en una altra boca de dimensions reduïdes.
 

 
 
 
Si   Situada a l’extrem oest del Complex i d'accés compromès, la boca d’aquesta cova apareix dividida per una sèrie de blocs despresos dels sostre. Amb una alçada promig d’uns tres metres, presenta sengles ramals impenetrables a esquerra i dreta. La cavitat totalitza uns 12 metres de recorregut. Hi foren trobades en superfície dues restes òssies pertanyents a conill de bosc (Oryctolagus cuniculus)**
 
** Informació facilitada per Miquel Nebot (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) de la Secció Villalta d'Arqueologia i Paleontologia, de la Federació Catalana  d'Espeleologia. Aquests i altres materials resten en dipòsit a la seu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, a La Mata.

 
 
Si pregunteu a algú del poble de Sant Llorenç Savall per una cova o forat, segur que us diran el forat d’en Paré, fins i tot abans que la cova Simanya. I és que sempre passava que l’afany d’aventura i risc empenyia als més agosarats adolescents llorençans a endinsar-se en aquell forat d’obscures entranyes i ignots designis. Imaginació al poder. Els pocs que saben exactament on és, quan en parlen, n’exageren involuntàriament les seves dimensions. És un forat que males llengües diuen que va servir d’amagatall provisional als etarres que van cometre el crim de l’Hipercor. Pura xerrameca? Si agafeu el trencall a la dreta del pas 2, ben aviat passareu pel costat d’una barraca de vinya on molt probablement un maqui moribund va mirar de curar les seves ferides, i creureu per la capçalera del torrent de la Vall Maria. Passareu un cop per dessota les línies elèctriques. Pareu compte perquè en un o dos petits revolts després trobareu el forat una cinquantena de metres per damunt vostre, a la vostra esquerra. Si heu arribat a creuar per dessota les línies elèctriques una segona vegada, és que us heu passat de llarg. Calma. Si reculeu us serà més fàcil reconèixer l’esvoranc perquè ara el veureu de cara. Per cert, si trobeu el mussol que habita la cova, doneu-li records de part meva.
 

 
 
O Cova del Coll de Cal Blanc (CCCB, únió de repúbliques...).
Si preneu aquesta pista passareu una antiga cadena per barrar el pas de vehicles. Prohibició que, com no podia ser d’una altra manera, les flames ardents del 2003 van saltar-se amb despreocupada agilitat. Trobareu un trencall a la vostra esquerra. Ni us el mireu, va a una d’aquelles ignominioses  torres elèctriques que sí van merèixer la preocupació d’alguns polítics, no fos cas que l’incendi deixés mig país a les fosques. I un país a les fosques ja se sap, seria un país abans que res incapaç de reconèixer com els  afamats dirigents encapçalen la seva particular croada mediàtica contra els incendis i altres xacres socials! Pobre país!
Després d’un o dos xaragalls pareu atenció a la vostra dreta: hi ha l’esvoranc d’una antiga bassa. És el moment de fer el cor fort i sortir del camí per la nostra esquerra. Baixarem per antics marges de conreus abandonats i socarrimats pel foc. Anem baixant més aviat en diagonal cap a la nostra dreta. Arribarem al precipici. Cal anar a trobar una canal estreta per on podrem baixar. La canal és gairebé inconfusible: a la capçalera hi ha una mica d’abalmament i, si us hi atanseu, a la punta hi trobareu un forat i un magnífic mirador del mas de Salallassera amb el Montcau i La Mola al fons. El cim d’aquell delta del que us he parlat abans.
Bé, feu-vos-ho com pugueu, però heu de baixar per la canal*. Talment com si us dongués una ordre: m’heu de creure. Si aneu més d’una persona mireu de no llençar-vos pedres pel clatell: encara que sigui sense voler, fan mal. Si provoqueu un mini allau de rocs, tingueu almenys el detall d’avisar “Pedraaa!”. Quan sereu a la base seguiu les parets per la vostra dreta. A una quarentena de metres s’obre la boca de la cova de Salallassera (uns 20m de recorregut). De moment, és la cova de major recorregut dins el terme de Sant Llorenç Savall, tret de la zona del Parc. Al costat de la boca gran s’obre una boca més menuda i de poc recorregut. Mireu-vos el dibuix, si us plau. No té pèrdua i, si voleu, cap a dins que hi falta gent!
Sens dubte la cova devia ser coneguda pels antics masovers de Salallassera. Però ningú dels que conec a Sant Llorenç Savall en tenia la més remota idea. Va ser una bona descoberta, i ara ja la coneixeu. Espero no haver-vos esgarrinxat massa i que no hagueu xocat amb cap moto.



* L'any 2013 els propietaris del mas Salallassera han obert un corriol per arribar a la cova des de baix, del torrent de Salallassera.
 

 

FOTOGRAFIA RESUM DE L'ITINERARI 2: EL LABERINT DEL FOC
 
 

 
BIBLIOGRAFIA
 
GUILLEMOT, Jordi (2007) Dos regals del bosc cremat: el complex de Les Falgueres i la cova de Salallassera. p.251 VI Trobada d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt. Col·lecció Documents de Treball. Sèrie Territori 2. Diputació de Barcelona, Xarxa de Municipis.
 
 

 
 
VÍDEO DE L'ITINERARI 2 EL LABERINT DE FOC

{audio autostart}flickr.mp3{/audio}


 

Comentaris   

0 #2 Jordi Guillemot 14-05-2018 23:06
Gràcies Joan.
La veritat és que abans de l'incendi de 2003 coneixia poc aquest sector, però el poc que vaig arribar a conèixer em va fascinar. I juntament amb la Vall d'Horta, em va doldre molt el pas del foc per aquí, amb aquella pàtina grisa i trista.
Però poc a poc va recuperant el colors.

Salutacions

JG
Cita
+1 #1 Joan Coll i Ossul 12-05-2018 17:21
Cinc dècades veient-la gairebé cada dia. Incomptables caminades i excursions. De fet, quant de temps perdut. Farà només un grapadet d'anys que començo a descobrir-la. Ara veig coses que ja no hi son. Cases, vinyes, feixes, avantpassats anant al tros, bastint barraques, coent calç, amuntegant neu en un forat. I si m'estic quiet fins que faig part del paisatge, comencen a sentir-se i a veure's bestioles que mai hagués pensat que podia arribar a veure.

I parlo i m'expliquen com unes hores de foc canvien una vida. I ara tu em parles de riuades i sequeres milions d'anys ençà, de dos deltes torçats i partits, de ventades, de munts llimats i arrodonits. I tinc ganes de fer unes quantes passejades ben llargues i d'esperar que, poc a poc, vagin venint les visions.

Poques lectures tan evocadores he tingut com ho ha estat aquest itinerari, que en part ja he fet però on has fet que hi hagi de tornar.

Gràcies, i una salutació.
Cita

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza