Itinerari 11. El Ripoll, un riu ple de vida
Ruta per la magnífica capçalera del riu Ripoll seguint les barraques i fonts restaurades per la colla de Castellar, amb qui compartirem aquesta sortida. La colla ha canviat totalment la meva perspectiva del típic 'jubilat'. Ells actuen com si haguessin de viure sempre, de cara al futur i amb els peus a terra. La seva trajectòria quedará sempre unida al riu Ripoll i també a la meva vida, formant un dels anclatges més ferms i autèntics pels quals he passat. Són els meus herois quotidians i me'ls estimo. Proveu de fer la ruta el mes de Juny.
la colla en els seus inicisPartirem de la carretera de Castellar que porta a Sant Llorenç Savall (BV-124). Passat l'aparcament de l'ermita de Les Arenes seguirem el primer trencall a la nostra dreta, en direcció a can Cadafalc. Travessarem la llera del Ripoll i tot seguit deixarem el vehicle a la pineda pròxima al riu.
I en aquest punt és inevitable preguntar 'cap on anem?' El Josep Da Silva em contesta que "crec que correm massa, s'hauria de pensar en frenar. De planeta no en tenim cap més- i mirant el riu afegeix- Els rius fins fa poc semblava que servien per a tirar-hi escombraries i aigües contaminades". Ell no és pessimista però "falta molt, moltíssim per fer". El Joan Avellaneda hi està d'acord. "Evolucionem molt depressa i potser estem malmetent moltes coses i valors que s'haurien de tenir més en compte".
la barraca 84 del Jesus Ballestar
la barraca 84 del Jesus BallestarAviat deixarem la pista principal i prendrem el trencall a l'esquerra, seguint prop del riu i travessant el torrent del Castellot i més endavant, novament el Ripoll. Pararem atenció abans de travessar per tercer cop el riu, perquè a la nostra esquerra hem de trobar un subtil trencall i un corriol que ens durà a la barraca 84 del Jesus Ballestar, la única trobada en terme de Castellar mercès els mapes d'aquest estudiós de la pedra seca de Sabadell. Aquí tindrem la OPCIÓ 1 Barraca 55 de la Carme Vinaixa i Cova de l'Aigua.
Barraques, barraques. Quin sentit té recuperar-les? "Natura - m'espeta el Da Silva - la barraca és natura, com els camins i el camp". El Ramon Rossinyol diu que és com tornar als orígens, "Veus la feina que van fer. Van haver de desbrossar el bosc, fer parets i les barraques, molt lluny del seu poble. És maco poder-ho recordar". L'Albert Antonell, més pragmàtic, afegeix- "és una manera de no pagar la quota del gimnàs i l'exercici que te'l pregonen per tot arreu". El Joan Roura diu que "el sentit és únicament ensenyar a la joventut l'esforç dels nostres avis". El Lluís Puig, escèptic de mena, afirma que 'no té cap sentit. Cap ni un. Diuen que som quatre bojos que estem sonats". En canvi pel Jaume Gual l'activitat l'ha enriquit molt "intel·lectualment i moralment. L'únic que se'm queixa és l'esquena".
la font del Carner
Retornem a la pista i travessem el riu. Passem per damunt les basses del Barceló i arribem al peu d'un indicador. Prendrem el corriol de la nostra esquerra que segueix el traçat del riu. En pocs metres trobarem la font del Barceló, que proveeix l'aigua de les basses. Més enllà trobem la primera de les fonts arranjades per la colla, la font d'en Carner. Seguint paral·lels al riu trobarem en pocs metres la Font dels Avellaners. En aquest punt visitarem la barraca 42 de la Cova de l'Aigua, simplement travessant el Ripoll per una passera natural i remuntant uns metres a l'altra banda.
Quan els pregunto què canviarien de les seves vides, no canviarien gran cosa. Estan contents amb la seva vida. El Russi potser s'hauria quedat fent de pagès. L'Antonell canviaria la seva timidesa juvenil, en Roura provaria d'empipar-se menys i ser menys intransigent, en Da Silva potser hauria volgut estar més en contacte amb la natura. En Quim Pijoan remata la conversa: "tothom ho ha fet bé tal i com ho ha fet, i tornar enrere no és anar bé.".
la barraca 42 de la cova de l'AiguaRetornem a la font dels Avellaners i seguim el camí a la nostra esquerra, riu amunt. Passem a frec d'un cúmul de travertí embolicat amb falgueres. Al capdamunt hi goteja la font de les Falgueres. Sembla clar que les surgències d'aquest vessant abasteixen d'aigua el Ripoll. La colla de Castellar han donat nova veu i vida a totes aquestes fonts. Travessem un cap de carener que mor al riu i al poc de seguir el següent meandre trobarem uns clots alineats que semblen travessar el riu. No sabem si eren passeres situades en aquest indret o bé canalitzacions que es nodrien del riu per a regar cultius propers. D'aquests forats picats a la roca alguns autors també en diuen capades de moro. Al capdamunt d'aquest tram sortirem per la nostra dreta i traçarem el proper meandre del bosc estant. Passant pel costat d'un pi de cinc besses, trobarem la gran barraca del Victo. El Victo havia estat acomodador del cine de Castellar del Vallès i ni ell ni el seu pare mai havien vist la barraca d'empeus fins que la colla va acceptar el desafiament.
la barraca 81 del Victo
Preguntats per Déu i el més enllà, molts coincideixen amb Da Silva: "tú desapareixes i el teu lloc queda per un altre". En Gual diu que un cop morts "tindrem una percepció nul·la, nul·la, nul·la- i afegeix- crec que entrarem al mateix lloc que estàvem abans de venir". Per la seva banda en Russi diu que no és cap fanàtic, però "crec en alguna cosa". El Roura assenteix i diu que "venir al món per ser pols no és el meu credo" i l'Antonell creu que "hi ha una altra forma de vida però que no és la d'aquí". En Jesus Gómez treu ferro a l'assumpte i amb el seu proverbial sentit de l'humor afegeix "el problema és molt gran i la vida molt curta per resoldre-ho".
barraca 108 del Quimet
barraca 108 del QuimetSeguirem riu amunt, travessant les restes d'algunes feixes. Sortint de nou al riu, a la nostra esquerra les restes d'una bassa on antigament s'hi submergia cànem. Més enllà, embardissada, la font del Rossinyol. I de nou més forats de capades picats a la llera. Nosaltres no travessarem el riu aquí, sinó que ens arrambarem a les parets de la nostra dreta i seguint una mica de corriol entrarem al bosc i trobarem la barraca restaurada no. 108 dita del Quimet.
Cap d'aquests hómens no viuria mai a ciutat. Confessen ser de camp, i reconstruir barraques de vinya n'és una prova que els obliga a concentrar-se perquè, segons el Gual "Els dits corren perill i segons com, també les orelles". En Josep Llinares assegura que s'hi dedica al 100% i afirma que "n'hem d'anar aprenent". El Puig interromp per dir que allà "xerren tots i només calla un". El Quim afegeix que sembla que "gairebé els ho paguin". Els matins que hi dediquen "passen molt ràpid-puntualitza el Roura- quan és l'hora sempre dius ja és l'hora?" i encara rebla "per a mi la ciutat seria un nínxol". Per l'Antonell la diversitat geogràfica dels entorns naturals crea gent oberta.
la gran feixa del CarnerSeguirem el corriolet fins a trobar la pista. La seguirem un tros a la nostra dreta, seguint una magnífica paret de pedra seca que pertanyia a l'antic mas del Carner. Metres més enllà trobarem un rocater on també trobarem alguna fita. Seguirem amunt i fora de camí per la nostra esquerra fins a trobar una barraca que miraculosament ja es trobava gairebé en perfecte estat, la no. 14 dita del Carner.
Tot i que en general no creuen en miracles, el Gual assegura que de petit no sap com, va salvar la pell en caure dins un pou de xena o la vegada que inspeccionant una màquina va retirar el cap segons abans que una peça d'una tona i mitja de pes caigués damunt aquell mateix lloc. L'Avellaneda recorda que una vegada fugint d'un allau de pedres va relliscar i va quedar penjat de la motxil·la a un punt de caure al precipici. O la proverbial intuïció que va tenir l'Antonell d'enviar un company de feina a l'hospital més proper per comptes de deixar-lo marxar al cap de deu minuts en tren cap a casa. A l'hospital van saber que tenia una peritonitis. Són moments de por però tal i com apunta el Roura "la por és una cosa que com que no val res, la pots tenir sempre que vulguis".
la barraca 14 del Carner
Més enllà de la pista he reservat una nova barraca en ruïnes que la colla encara no té catalogada. És un regal que serà celebrat per tota la colla, excepte pel Lluís que segur que dirà allò de "Una altra barraca? potser que parem!"
Refem el camí fet i retornem a la pista. Seguim Ripoll amunt. Havent travessat el torrent del Carner ens endinsem ara en territori llorençà. A l'altra banda veiem la balma de l'Aiguader, renom que tenia el segle XIX el pagès llorençà Jaume Valls. Prendrem un trencall a la nostra dreta que de pujada ens separa del riu. Està indicat amb una petita marca blava que és l'itinerari del 'camí del riu'. Seguint el meandre del riu, revoltem a la nostra esquerra i passarem pel costat d'un forn de calç. Al final ens trobarem sota el revolt de la carretera anomenat del Miquerillo. No remuntem la carena pel camí principal, sinó que davallem de nou al riu. A l'altra banda queda el desguàs sense depuradora de la urbanització de Les Marines. Seguim riu amunt fins a l'aiguabarreig amb el torrent de la Vall d'Horta i les seves aigües provinents de la font del Llor. Entrem en alzinar i després de travessar un torrentet pararem atenció a la primera barraca llorençana, per damunt la nostra dreta. És la no. 109 dita del Bosc del Ranxero i encara s'aguanta d'empeus. Me la va indicar el pare d'aquesta colla de pedrasecaires, el ja desaparegut Pere Cardona.
Tots guarden a la memòria molt bons records del Pere Cardona. Per l'Antonell era "una persona de referència". "El líder del grup" segons en Gual. "Un catalanista convençut que tenia les màximes qualitats" afirma el Roura. "Molt respectuós amb la gent" destaca en Linares. I sobretot "la seva gran humanitat" remarca l'Avellaneda.
el Pere Cardona gravant la barraca de la cova de l'Aigua
Visitada la barraca davallem al camí i creuem tot seguit la llera del torrent per situar-nos a l'altre vessant i seguir el torrent de la Vall d'Horta amunt, passant pel costat del Pi Gros de La Roca. Passem per sota el pont de la Roca i també per sota la carretera. Remuntem i ens trobem amb el Plàtan de La Roca. Punt i final d'aquest recorregut que pot enllaçar amb la volta de la Pedra Seca (itinerari no.7 Menjapedres) i arribar-nos fins el poble de Sant Llorenç Savall seguint les barraques i les ensenyances que aquesta colla van impartir l'any 2009.
Jaume Martí pujant parets a la barraca de la cova de l'AiguaL'alacantí Jaume Martí també ens va deixar de sobte, sense previ avís. I la colla el recorda com un altre amic, "minuciós que li agradava que les pedres quedesin ben posades, que tinguessin bona vista"-recorda el Russi. "Un puntal de la colla"-segons l'Antonell a qui li agradava molt la seva conyeta valenciana. "Portava l'ambient a sobre-diu el Llinares- una persona molt optimista".
Espero que haureu gaudit d'aquests revolts del riu, que són com la vida mateixa. Per a mi és tot un honor compartir l'escalfor que irradien aquests homes a l'hivern de les seves vides. A mi ja m'han sentit a dir que jo no arribaré tan lluny com ells, i riuen. I jo també ric.
Salut i llarga vida als barracaires de Castellar!
OPCIÓ 1
Seguirem pujant descartant els trencalls a la dreta fins gairebé arribar al cimal d'aquest promontori on, a la nostra dreta trobarem la barraca no. 55 de la Carme Vinaixa. Aquí vaig veure per primer cop el grup en acció i vaig estrènyer la mà del Pere Cardona, un moment molt especial per a mi. La xocada de mans va ser com una descàrrega; crec que teníem moltes ganes de conèixer-nos. Des de la barraca estant es pot veure la divisòria dels termes de Castellar i Sant Llorenç, una divisòria que sempre m'ha semblat estranya perquè no coincideix amb cap relleu geogràfic notable. Baixant de nou pel mateix corriol prendrem el primer trencall a l'esquerra, que ens durà com en un carreró sense sortida, a la cova de l'Aigua. Un cop visitada la cova recularem fins a trobar el trencall que porta a la barraca 42 de la cova de l'Aigua.
Com diu el Jesús Gómez, benjamí de la colla i expresident del Centre Excursionista de Castellar, esperem que la reconstrucció de les barraques serveixi per recuperar l'entorn i fer-lo més proper a la gent que vulgui conèixer-lo.
NOTA - no és gens recomanable fer aquest itinerari en previsió de pluges ni l'endemà d'un mullader.
ENLLAÇOS
{play}images/stories/mp3/portada.mp3{/play}