Diari d'abord
Crònica d'una revolta
LA REVOLTA SILENT (2) No eren rumors d'incendi. Des de feia temps, la basarda que planava pels boscos de Sant Laurentius era d'un to més greu, sostingut i sobretot, soterrat. Una remor semblant passaria desaparcebuda per qualsevol oïda humana a excepció feta d'un home que pogués viure mil anys...en un sol dia. Per això ara, després de cinquanta anys d'haver iniciat el primer i únic crit espaordidor de guerra, havia arribat el moment de callar. El Roure del Palau, cavaller en cap de l'ordre dels Roures Ultratjats, contemplava silent des de la seva altiva posició, els primers resultats d'aquell assalt per sorpresa a la cresta de la Carena del Pagès, mentre el so dels seu primer i darrer crit de batalla encara llanguia per les fondalades més pregones del massís. Seguit d'un estol creixent de roures i la no menys sorprenent xifra d'escamots d'alzines robustes i ben disposades per a l'atac, l'autodenominat Exèrcit de l'Aliança va sorprendre la Solana del Pins Panxacontents, governada per l'eixelabrat i temut Pi Tort i els seus sequaços, que vivien vagarosos instal·lats en una vida asilvestrada, despreocupada i gandula, més pròpia d'humans poc amatents. El xoc fou de tal magnitud, que molts dels matolls residents als pins van emmudir de cop. Passada la boira estrepitosa que va aixecar el xoc inicial d'arrels i branques, el Roure del Palau començava a dissipar amb satisfacció els dubtes sobre l'eficàcia de l'atac sorpresa. Les notícies corregueren com la pòlvora: el Desembre de 2006 el Pi Tort, després d'haver estat gravíssimament mutilat, ja era un manyoc de fusta corcada les restes del qual pocs sabien ben bé on es trobaven, fet que ben aviat va provocar un escampall de dubtes i rumors sobre si la seva mort havia estat ben bé real. La major part dels Pins Centinelles, arbres cepats i entrenats a repassar les fronteres, van començar a sorgir de la bromera i van aparèixer als ulls del propi Roure del Palau tal com ell sempre els hauria volgut veure: completament immòbils, secs, amb un semblant de pànic fixat al seu rostre. Completament morts.
Per la canal de Santa Agnès mentrestant, encara es podia sentir com s'esmunyia l'eco d'aquell crit inconfusible del cavaller Palau. Un crit elaborat amb infinitat d'anells expandits per un tronc d'una densitat tan especial, que els harmònics del seu so primordial, conferien a la intensitat del so un embolcall sonor orquestral d'una riquesa que recordava el so d'una pàtina de corus afustats capaços de tallar l'aire com un vent polar fregant una estora glacial. El seu fill, Petit Palau, el va acompanyar en aquella gesta, fent-li costat en tot moment. El dia tan esperat aviat havia d'arribar, el dia que el capitost d'aquells pins invasors, el Gran Pi Pinyoner amagat al refugi del Sot del Guix, senyor i gran amo de tots els pins de St. Laurentius, tingués notícia d'aquella desfeta, i a la fi sentir amenaçats els seus privilegis. Per molt envoltat de pins aguerrits i amagats com ell al seu Sot amb fama d'inexpugnable, i per molt que fos la nineta dels darrers pagesos, la seva darrera hora havia estat planejada minuciosament. La conquesta de la carena del Pagès era una victòria doble: d'una banda suposava trencar la frontera més llarga imposada per l'home, i de l'altra, la presa de la millor talàia des d'on poder dirigir la victòria final. L'exèrcit combinat de Roures i Alzines encara disposaven d'armes molt més desenvolupades al seu favor: la sequera extrema i els pins incendiaris. Encara que sagnants i més pròpies d'una massacre plena de danys col·laterals, en última instància aquestes armes afavorien l'extermini de l'invasor i el creixement segur dels habitants primigenis. Eren tàctiques molt extremes però, que s'havien d'evitar si es podia anar debilitant i destruint l'enemic a poc a poc, de la forma més segura i silenciosa possible. Dia rere dia, nit rere nit, apareixien aquí i allà pins fulminats per un assalt tan meticulosament portat a terme, que tot i haver-los pres l'estandard de la seva Unitat, no arribaven a perdre ni a moure una sola de les seves branques. Romanien estructuralment intactes, però d'un color completament moribund. L'Exèrcit Combinat comptava, a més, amb l'aviació comandada per La Processionària, cabdill de les orugues que aconseguien la seva energia dels pous de sàlvia que xuclaven dels propis pins i deleroses, per descomptat, d'una oferta culinària tan saborosa com algunes cruixents milfulles de pi. Infiltrant progressivament bases d'aprovisionament entre les seves branques, les orugues ben aviat debilitaven els pins. Convertint-los virtualment en arbres inadaptats per a la lluita subterrània, les orugues es prenien el temps necessari per triar el seu següent objectiu.
Els grans generals arbrats, estratègicament situats en talàies, es comptaven per desenes: l'Alzina del Vent que, amb una estructura ramificada complexe, era el cervell computeritzat i radar estratègic d'aquella revolta tan ben planificada. El Roure Llarg, amb la seva posició dominant i el seu lloctinent, el Roure del Pujol, controlaven tots els moviment del vessant oest, substituïnt aquest darrer la baixa per malaltia terminal del Roure de l'Espluga. Al sector de la Fontfreda hi trobem el Roure Ajagut, controlant des de la seva talaia l'aquífer i els qui hi van a beure. El seu solitari avi, el Roure del Parrac havia mort a mans d'un llamp, condemnat a suportar les befes dels pins enganxosos que li feien la vida impossible. En aquesta vigilància de la conca hidrogràfica, el Roure Ajagut substituïa al Roure Sec, mort temps enrere en el punt àlgid de l'envestida dels pins mercenaris que li van segar la vida. L'audaç Roure Escorçoner ha baixat a mullar els seus peus a la mateixa llera de Les Arenes per dur a terme, amb els estols gegants de Roures provinents de Les Teixoneres i també de l'esquena d'Ases, l'arriscada acció de travessar l'important riera i assaltar els poderosos enclavaments dominats pels brutals pins negres i avets. Un front d'atac que quan esclati farà tremolar de socarrel la terra de St. Laurentius. Pel vessant nord, ja fa temps que els pins negres estan sent assetjats i martiritzats regularment per grups d'alzines guerrilleres de renom, com ara l'Alzina Escaladora al sector dels Penitents, capaç d'escapolir-se per parets abruptes i atacar des de punts inversemblants. És la sostinguda lluita del desànim. Al costat ombrívol dels Emprius, molts pins han estat capturats per sorpresa: desenes de pins que han quedat copats per un incendi i també per l'avanç sorpresiu de l'alzinar regular, resten presoners o encerclats i aïllats en condicions extremes, on alguns són obligats fins i tot a arrossegar-se per malviure una franja de llum. A la punta nord, l'exhibicionista Roure Forçut, es passa el dia fracturant roques per donar una idea aproximada de com acabaran els pins que encara vaguen pels encontorns amb aires d'autoritat. Mentre a la Vall de Mur, el general Pi de les Quatre Besses, completament bloquejat i incomunicat de les veïnes pinasses del Dalmau i Palleret, ha estat rodejat i capturat. Recentment ha estat publicada la seva condemna a cadena perpètua. Aïllat dels seus, la mort aviat l'haurà de rondar. Mentrestant el majestuós Pi del Racó de Les Tres Pinasses està intentant negociar la seva capitulació amb condicions, juntament amb els Pins Cargolats de por. Probablement les condicions exigides no atenguin tant a l'Exèrcit Combinat de l ‘Aliança com als humans. L'assalt a la carena del Pagès no ha passat desaparcebuda: les pinasses i pins pinyoners del Sot del Guix, s'estant preparant pel darrer assalt. Compten amb la bona cobertura del Sot i també del sol a les parts altes, cobertes d'un bosc mixte però encara majoritàriament poblat de pins ben atrinxerats. Ara mateix el Gran Pi Pinyoner està reunit amb les seus lloctinents. Probablement decidiran buscar reforços entre els humans. Tant hi fa - assegura un observador tan imparcial com el Til·ler de les Fogaroses- els homes no són de fiar -sentencia. Els pins també compten amb l'ajut dels seus aliats a l'ombra: una munió hostil a qualsevol canvi en la part ombrívola del pi: enredadisses i punxants, gatoses i esbarzers, arítjols i lligabosc són alguns dels elements disuasoris per malmetre qualsevol intent de créixer en aquest entorn. Un camp de mines a on fins i tot els humans desisteixen d'entrar.
