Diari d'abord
Maquis i emboscats (15) desplegament policial a Les Arenes
El mas de l'Illa i la comunitat de Les Arenes, a mig camí de Sant Llorenç Savall des de Castellar del VallèsLa Maria Teresa Esteve de Castellar del Vallès estiuejava a Les Arenes durant els mesos de Juny, Juliol i Agost. Pràcticament no es movien de l’indret durant tot l’estiu. Recorda que un dia de estiu del 1949 (gairebé amb tota probabilitat fou aquest any) van pujar per la carretera de Castellar uns doscents números de la guàrdia civil. Va ser un desplegament espectacular que va comptar amb el transport públic de La Vallesana, d’on també baixaven més i més guàrdies civils. Almenys es van estar unes dues setmanes apostats per les immediacions, fins que un bon dia se’n van tornar, deixant de reserva una parella que encara es va estar uns dies més. No hi va haver un sol tret. La Maria recorda que es parlava aleshores dels maquis.
La casa de la família Esteve a Les ArenesTot sovint el seu pare, compadint-se d’aquella parella que s’estava al ras, els duia alguna cosa de menjar suplementària. També recorda el pas de gent que per força havien de ser maquis perquè eren les deu del vespre quan els veien a passar, creuant per sota de casa.
Segons la Maria Teresa, el convent de Les Arenes havia estat un cau d'emboscats durant la guerra civil espanyola, entre els quals un tal sr. Germà.
PAS DE MAQUIS EN INDRETS PROPERS, EL GORG DEL GENERAL
L'octubre de 1949 va ser l'any de la mort del maquis italià Elio Ziglioli a mans de la guàrdia civil a Castellar del Vallès, però aquell mateix any ja havien passat més fets relacionats amb la resistència armada antifranquista, recordem el tiroteig del grup d'en Facerias a Sant Llorenç Savall on els que se salvaren fugiren riu Ripoll avall, o la captura d'en Manuel Sabaté a Moià, el tiroteig a La Mussarra amb el Caracremada... En Gonçal López rebia informació privilegiada del servei de telèfons de Castellar i assegurava que aquell mateix any hi havia hagut molt moviment i molts nervis per part de la força pública: recorda un telegrama que deia: “urgente urgente-mandad vigilar la linea de ferrocarril de Castellar...” ( avui a Castellar encara esperen l'arribada del ferrocarril!)
nucli de Les Arenes (Castellar del Vallès)Després d'haver-se llicenciar-se com a soldat de lleva, mobilitzat per lluitar contra la invasió del maquis a la Vall d'Aran, en Gonçal López recorda que una vegada va veure cinc maquis armats, descansant a ple dia al Gorg del General. Creu que devien fer parada a la cova del Ton o cova del Rossinyol. Ell no va dir res fins que va passar un temps: sabia que això portava problemes, tant pel qui ho denunciava com pels guàrdies civils.
La Ma. Teresa del Mas de l'Illa em comenta que, tot i tenir cinc anys, recorda els maquis que feien estremir tots els encontorns. Quan parlem d’alguna masia que els donés suport als maquis em diu que havien apallissat el masover del Dalmau (Vall de Mur, Sant Llorenç Savall) Recorda que una vegada els de casa havien preparat una botifarrada més amunt de la mateixa carena de Les Arenes i que els maquis els ho van prendre tot. Una altra vegada se’ls van trobar bullint bolets, també més amunt de la carena. Em diu que al mas de l’Illa no hi baixaven perquè era aprop de la carretera i sabien que hi anava sovint la guàrdia civil.
El Mas de l'Illa i la carretera a Sant Llorenç Savall
EL MAS PINETÓ, APROVISIONAMENT
La Concepció Turell recorda que els maquis havien passat pel restaurant a demanar menjar. Els distingien dels pidolaires, que aleshores sovintejaven. També la guàrdia civil feia patrulles i els donaven menjar i beguda per acompanyar els seus entrepans.
El Mas Pinetó, avui un restaurant molt recomanable, a frec de la carretera a Sant Llorenç Savall
El Mas Pinetó, avui un restaurant molt recomanable, a frec de la carretera a Sant Llorenç Savall
CAL PADRE, ALLOTJAMENT DE MAQUIS
La senyora Rocabert del Mas Turell recorda que era molt joveneta aleshores. Ells no s’estaven a la casa Turell pròpiament, sino que s’estaven en una part o dependència que en deien ‘cal Pedro’. Sempre havia sentit a dir que els maquis hi baixaven venint del bosc, a demanar menjar i fins i tot algun dia, hi havien dormit. El què més recorda era que la presència dels maquis amoïnava molt al seu pare, que tot sovint manifestava la seva por als maquis, que li deien: “vostè no tingui por de res perquè nosaltres no li hem de fer res. Passem molt temps a la muntanya i només volem una mica de menjar, i en acabat marxarem”.
La casa de can Pedro. Avui molt reformada, ahir allotjament de maquisLa sra. Rocabert recorda també les visites sovintejades de la guàrdia civil que de tant en tant es feien servir alguna cosa a taula. Un dia de molt fred i pluja, es van presentar entre d’altres el guàrdia civil de Castellar Eugenio apodat ‘primero’. Tots anaven amb capotes. Van trigar a obrir-los la porta, i quan ho va fer el germà de la sra. Rocabert, que aleshores devia tenir 12 anys, el guàrdia civil, emprenyat, el va fer caure escales avall.
-¿porqué no abrías antes, eh?
Es veu que aquest guàrdia civil, a més de corrupte, era dels que feia lluïr els galons allà on anava.
TESTIMONIS
Ma Teresa Esteve, 31-10-2002
Gonçal López, 14-10-2002
Concepció Turell, 25-10-2002
Sra Rocabert, 24-10-2002
Ma. Teresa de l'Illa, 8-9-2006