Diari d'abord

De cara a barraca (75) la vinya i els pins, una relació interessada

"(...) que este le traiga en su casa ó en la de La Montada (sic Muntada) las uvas pagándole el trabajo que deberá verificarlo el propio convenido y que toda la leña terrera y ramas de los pinos deberá utilizarlas el convenido para hacer hormigueros vulgo saqueras quedando los troncos a favor del actor". 1864, en plena febre de la vinya i amb els preus del vi a l'alça, Jaume Marquet propietari del Marquet de les Roques i de la Muntada, pacta amb el parcer Josep Riera de cal Quirze per tal que aquest abandoni les vinyes que hi té arrendades i en Marquet "pueda sembrar piñones en las mismas". La brancada dels pins, seca tots temps, es podia tallar i utilitzar immediatament per a fer formiguers (adobs) per a la vinya. Aquesta immediatesa d'ús era impensable amb l'alzina o el roure. Les despeses d'aquesta llenya de pi per fer adob també quedà consignada com una quantitat a desgravar dels impostos.

la muntada
 
La Muntada, propietat de Jaume Marquet l'any 1864

En una proporció de 1/10 el dr. Josep Barriga metge de Sant Llorenç Savall de 1802 a 1834 comprava més pi que no pas alzina "Al Ginescar (sic Genescà) dia 16. Tallarem tres pins que digueren que 3 farian 2 (1820)" "El Padrinet vingué à tallar pins à Vilatersana los dias 19 y 20. se guañaba 3sous9. y despues vingue à estallar la tarde del dia 1. de desembre (1824)".
Per a calcular la riquesa forestal del terme de Sant Llorenç Savall, l'agrimensor Pere Ribas (1863) ho féu bapinasssa vinya vella pan vert largesant-se en el pi, del qual calculava que en 40 anys es trobava en la maduresa òptima. Els càlculs del mostreig els aplicà a la finca del Dalmau (Vall de Mur), propietat forestal de la qual encara avui podem contemplar els més antics exemplars de pins fruit d'aquesta tradicional explotació com són el Pi de les Quatres Besses o el Pi de la Vinya Vella (fotografia). 
La resposta de la Junta Pericial del municipi, formada per noms il·lustres del poble com en Salallassera, Armengol o Galí, fou dir que ni en broma els arbres assolien la maduresa abans dels 70 o 80 anys. Segurament ho feren pensant en unes alzines i roures que ja no sovintejaven, però ho manifestaren amb el convenciment que allargar el període de creixement els suposaria una rebaixa en la contribució.
A l'Estudio Agrícola del Vallés (1874) ja es consignava que la poda dels pins servien per a fer "hormigueros o como leña". L'anònim autor del Estudio Agrícola ja apuntava que per replantar alzines i roures alguns pagesos també hi plantaven llavors de pi "no andan errados, porque estos árboles en medio de los pinos crecen más y cuando el pino se adelanta y da sombra y frescura al terreno, la encina y el roble se adelantan también."
Aquest és tot just un apunt, però és molt probable que l'explotació dels pins, de creixement ràpid, fossin molt més rentables per aquells masos amb un fort component d'explotació forestal, especialment el segle XIX. En qualsevol cas la poda dels pins per a fer adob anava estretament lligada amb les labors de la vinya, mentre que la fusta d'alzina i roure quedaria relegada a escalfar les llars dels pagesos.
Sabem del cert que la plantada massiva de pins fou per a molts pagesos un recurs econòmic post-fil·loxera  i també una pràctica generalitzada després de l'abandonament definitiu de les vinyes, a mitjan segle XX.