Diari d'abord
Iran a la vista
En dos dies he vist un documental i un reportatge amb l'Iran de rerefons. El documental "Quatre dones i un marit" impressiona per la desenfadada espontaneïtat dels protagonistes davant la càmera i alhora també impressiona pel drama i la misèria rural de quatre esposes i un marit profundament amargats amb la seva nombrosa coexistència. "Pots tenir fins a quatre esposes, si t'ho pots permetre" comença el documental, citant l'alcorà. Però veient la pel·lícula no saps si la permissivitat hauria de ser per causes d'abundància econòmica o per fam de renovar l'harem: la sogra espeta 'el meu fill només pensa en xones' i les primeres esposes esclafen de riure mentres li reclamen que també en digui alguna cosa bona. En qualsevol cas el marit no sembla que nedi en l'abundància, fet que no l'impedeix delir-se per una cinquena esposa que sigui més jove i dúctil que les anteriors. Pel que sembla això de la poligàmia va de baixa, i és un costum que va quedant relegat a les zones 'rurals'. Per pura empatia se m'ha acudit de pensar en quina mena de societat estaríem vivint ara si en el passat cada esposa hagués tingut quatre marits malvivint... L'altre reportatge, 'cartes al president', on el president iranià Mahmud Ahmadinejad- un tipus d'aspecte camperol i bon jan-, va de gira electoral mentres els seus col·laboradors carretegen sacs plens de cartes amb peticions dels seus ciutadans, com en una cabalgata de reis mags. Peticions molt diverses -des d'una dona que té una pensió de misèria fins a un que vol tenir un canvi d'impressions personal amb el president per comentar la imflació- cartes que han d'anar acompanyades de telèfon, correu electrònic ó SMS. Se senten consignes que l'Iran és un país ric i sovintegen preguntes com 'ja has escrit al president?' Cada cop que el cap d'estat arriba a un poble es repeteixen crits com 'volem energia nuclear per l'Iran' i fins i tot n'hi ha un que crida el president animant-lo a fabricar una bomba nuclear. Suposo que deu pagar la pena tenir un departament exclusiu que dongui qualsevol tràmit a 19 milions de cartes i missatges, si a canvi el poble et reclama enfurismat que vol energia nuclear. Si més no, les companyies de telecomunicacions deuen estar molt agraïdes. El reportatge s'acaba acostant a la capital, Teheran, per donar l'opinió d'uns quants joves moderns que asseguren que les gires rurals del president són per aprofitar-se de la ignorància dels seus habitants. Sigui com sigui, durant tot el reportatge el president no es cansa de dir als ciutadans que són a peu pla amb ell: sóc aquí per servir-vos. Una frase que gairebé he considerat més perillosa i amenaçadora que l'energia nuclear a l'Iran. Quants de vosaltres heu sentit una afirmació semblant del vostre cap, ja sigui de l'empresa, de la nació o del que sigui ? Una frase com aquesta, que ens agafaria desprevinguts, per fina força ha d'amenaçar els nostres interessos i posar-nos en guàrdia. Compte, que l'Iran és la vista!
{audio autostart}yarkinsis.mp3{/audio}