Itinerari 10. Emboscats! 1.1
Tres anys de guerra amagats en coves i balmes. Tres llargs anys fugint del terror i la violència de la guerra civil espanyola. Aquesta ruta mira de donar a conèixer alguns dels refugis de muntanya que van emprar els 'cobardes con Negrín y traidores a Franco', els desertors . Canviarem amb regularitat d'amagatall seguint els consells i la veu d'alguns emboscats de la guerra civil. Aquest cop però, no podrem comptar amb el proveïment de cap ànima caritativa ni de cap familiar. Sortosament no serem perseguits pels guàrdies d'assalt ni pels delators. Proveu de fer la ruta pel novembre, amb els colors de la tardor.
Itinerari 10. Emboscats!
Em dic Frederic Gibert (G), aleshores tenia 16 anys. Érem els 5 germans Gibert de can Roca, a Mura. Amb nosaltres hi havia més gent, 2 de Sabadell, 3 de Terrassa i un tal Puigarnau de Molins de Rei. Compto que vam estar amagats d'entre 5 a 6 cavitats diferents.
Partirem del Puig de la Balma (Mura) en direcció al Collet Roig però a l'alçada de Les Fontetes baixarem per la pista que porta al peu del torrent dels Codolosos. En el punt més baix deixarem el trencall a la nostra esquerra que recula fins el lloc conegut com les Comes del Puig.
OPCIÓ 1. (veure el final del text)
OPCIÓ 1. (veure el final del text)
Emboscats eren quatre germans, els Sanllehí (S) de Mura: el Maties, Francisco i els bessons Rossendo i Agustí, i també es vam amagar amb els germans Gibert. En general es van fer colles per emboscar-se. Cada dos nits o una cosa així, els emboscats decidien canviar de lloc.
Francesc Playà (Pl)-Hi havia més gent amagada, de can Espinalt, de ca n'Arola. En Jaume Solé apunta que probablement n'eren uns 25 minyons amagats per diferents llocs: per La Vall, al Puig de la Balma, al Til·lé, a Matarrodona, a Puigdoure i en altres indrets. Formaven grups de de tres o quatre, però sempre pendents del moviment d'uns vuit o deu milicians que residien al poble i que els perseguien.
Francesc Playà (Pl)-Hi havia més gent amagada, de can Espinalt, de ca n'Arola. En Jaume Solé apunta que probablement n'eren uns 25 minyons amagats per diferents llocs: per La Vall, al Puig de la Balma, al Til·lé, a Matarrodona, a Puigdoure i en altres indrets. Formaven grups de de tres o quatre, però sempre pendents del moviment d'uns vuit o deu milicians que residien al poble i que els perseguien.
Més amunt el camí continua pel Torrent dels Codolosos però nosaltres seguirem per la pista principal a la nostra dreta. És una pista de desboscament que puja seguint de molt aprop la llera del torrent dels Avellaners Boscans. Passarem de llarg un trencall a la nostra esquerra que s'enfila dalt del carener. Al torrent, la nostra pista zigzagueja per la llera. La seguirem fins arribar gairebé a la capçalera del torrent dels Avellaners Boscans. Pararem atenció, poc abans d'arribar a un xaragall que entrecreua el nostre camí, a la nostra esquerra, a uns tres metres, hi ha un bloc ple d'heura: és la balma dels Avellaners Boscans. Tancant l'entrada d'aquest petit refugi d'emboscats hi ha una paret de pedra seca.
Josep Llorens (J) -Durant la temporada del carbó sabem que un dels que hi treballava va passar-hi més d'una nit.
G -No volíem anar a la guerra perque el nostre pare prou que ens havia explicat les desgràcies que va viure a la guerra de Filipines. Hi havien anat uns 1500 i en van tornar 300, mig morts de fam i malalties. Ell va fer molt per evitar que ens hi fiquessim. Nosaltres no ens havíem significat políticament amb cap bàndol.
S -En el nostre cas, la opció d'amagar-se no obeïa tant a raons històriques de passades guerres, sinó més aviat d'adonar-se de la realitat que els ‘vividors' s'havien fet amb el poder. Pensàvem -aquests ens han de governar?
S -En el nostre cas, la opció d'amagar-se no obeïa tant a raons històriques de passades guerres, sinó més aviat d'adonar-se de la realitat que els ‘vividors' s'havien fet amb el poder. Pensàvem -aquests ens han de governar?
Balma dels Avellaners Boscans
Balma del Forn de cal Roca
Seguirem pista amunt fins arribar al punt que les bardisses i alguna ortiga tanquen el camí i la pròpia llera. No representa cap problema enfilar-se per la nostra esquerra i en direcció sud acabarem trobant la pista principal. És probable que pel camí passem per les restes d'un forn de calç molt deteriorat. Per comptes de pujar al Puig Andreu anirem cap a la nostra dreta fins a trobar el ramal que baixa pel torrent del Joncar. Inicialment baixa pel mateix carener i tomba a l'esquerra per endinsar-se al torrent. Quan haurem arribat al torrent la pista fa un revolt molt pronunciat a la dreta, decidit a baixar. Cal parar atenció perquè els nostres emboscats surten uns metres abans per damunt d'aquest revolt, travessen el torrent i planejant en direcció a llevant passen per una codina i troben la capçalera d'un torrent secundari dins un alzinar esclarissat. Baixant uns metres el torrent, a la nostra dreta i a pocs metres d'una carbonera hi ha la Balma del Forn de cal Roca. Dins la cavitat, parcialment excavada a cops de pic, hi ha el que sembla un forn.
Balma del Forn de cal Roca
G- El meu germà Valentí tenia una nòvia a Pont de Vilomara que la seva família eren forners. De vegades ens portaven pa o farina. Vam arribar a fer una cosa semblant a pa. No teníem llevat. I sí, en aquesta balma ens hi havíem encabit els cinc i recordo que hi havia un forat al fons, treballat per a poder fer-hi el pa. Ens tapàvem amb branques i matolls per no ser vistos. No vam fer cap mur.
Pl- La dona del Rossend deixava alguna cosa de menjar al paller on hi havia una mica de porquerissa que servia d'amagatall. A última hora, i de camí cap el Puig de la Balma se n'anaven a robar als horts perquè no tenien res per menjar. No tot no eren flors i violes, també s'esbarallaven pel menjar. Per una ceba el Rossendo havia rebut un cop de garrot al cap. Als emboscats no els faltava temps per anar a cavar l'hort.
S- L'intercanvi de menjar es feia de nit, i eren els emboscats els qui es desplaçaven, tot i que la mare del Rossend havia sortit alguna vegada. El Rossend sabia parar llaços i també caçaven força.
Pl- La dona del Rossend deixava alguna cosa de menjar al paller on hi havia una mica de porquerissa que servia d'amagatall. A última hora, i de camí cap el Puig de la Balma se n'anaven a robar als horts perquè no tenien res per menjar. No tot no eren flors i violes, també s'esbarallaven pel menjar. Per una ceba el Rossendo havia rebut un cop de garrot al cap. Als emboscats no els faltava temps per anar a cavar l'hort.
S- L'intercanvi de menjar es feia de nit, i eren els emboscats els qui es desplaçaven, tot i que la mare del Rossend havia sortit alguna vegada. El Rossend sabia parar llaços i també caçaven força.
Passarem per la plaça carbonera en direcció a llevant remuntant uns metres i planejant fins trobar el llom del carener. Baixarem uns metres per anar a trobar l'estreta canal que permet baixar al vessant solei del carener del Puig Andreu. És una canal molt tancada per parets de roca i fa com un engolidor. Cal parar compte a no relliscar i baixar-lo sigilosament. Passat el punt més estret, a la nostra esquerra hi ha el forat de la Guerra Civil: allà els emboscats també hi van fer foc i si acabem de baixar a peu de cinglera i la seguim en direcció sud aviat trobarem la balma de la Guerra Civil. Avui no queden restes del parament que l'havia tancat, però el sutge encara roman i també la calaixera al fons. De la balma estant es domina bona part de la capçalera del Sot de Serrallonga.
Balma de la Guerra Civil
G- Els milicians em van enxampar sortint del bosc. Em van fer un simulacre d'afusellament. N'hi havia un que em volia deixar marcada l'orella. Volien que delatés els meus germans. Jo feia el ploramiques dient-los que només anava a llaurar una mica els terrenys. Cansats, em van dir que em presentés al poble però de camí em vaig trobar una germana meva que em va dir que al poble estaven de festa perque havien enxampat un emboscat. Vaig canviar d'idea i vaig tornar a amagar-me amb els meus germans. Aleshores el sr. Puigarnau (de la casa de les Heures) es va espantar i va deixar el grup per por que ens enxampessin a tots plegats.
Pl- El Rossendo tenia el seu amagatall prop de la font d'Estenalles. Dos milicians seguien inadvertidament la mare del Rossendo mentre es disposava a dur-li menjar. El van agafar i el van tancar a l'església. Com que era fuster, de nit se les va empescar per aconseguir fugir completament descalç cap el bosc pel camí de la Blanquera. Van disparar algun tret però va viure fins l'any 2005!
Pl- El Rossendo tenia el seu amagatall prop de la font d'Estenalles. Dos milicians seguien inadvertidament la mare del Rossendo mentre es disposava a dur-li menjar. El van agafar i el van tancar a l'església. Com que era fuster, de nit se les va empescar per aconseguir fugir completament descalç cap el bosc pel camí de la Blanquera. Van disparar algun tret però va viure fins l'any 2005!
S- Els germans bessons sempre feien molt xivarri. Éren joves. Quan s'estaven en una cavitat dels Emprius, prop de la carretera, un dels guàrdies d'assalt els van cridar de dalt: "Eh! o salís o de aqui os pegamos un tiro!" Després que el Rossend fugís de l'església, es van amagar cap a l'altra banda dels Emprius i després cap a Sant Llorenç Savall. També es van amagar en alguna de les coves que hi ha per sobre de la font de la Guineu. I també prop de la bassa de La Vall on hi havia horts que els Torrents cultivaven. Allí s'hi van estar amagats amb el Joan de cal Bord que era el ferrer del poble, i sempre anaven junts. Aquest, el Joan, era el que va amagar un dels Puigarnau. Acabada la guerra el Puigarnau li va donar feina.
El bloc de l'Ajaguda
No hi ha cap problema per acabar de baixar pel vessant del torrent de l'Ajaguda, i trobar la pista que passa per sota. Seguirem la pista per la nostra dreta. Aviat passarem a frec d'un bloc de roca amb paraments de pedra seca. Per la proximitat amb el camí cal pensar que era obra dels carboners. Retrobem la pista que baixava pel Joncar i l'acabem de baixar fins al Sot de l'Infern. Canviem de costat hidrogràfic i el camí pren direcció a ponent. En pocs metres trobarem el trencall a la nostra esquerra que s'enfila per la raconada de les Tres Pinasses, arbre monumental que fa de partió entre les finques de Puigdoure i Puig de la Balma. El camí es converteix en corriol i s'enfila en ziga-zaga. Així que podrem el deixarem per sortir per la nostra dreta travessant un rocater que fa el mateix torrent. Si no ho fem així i seguim pel corriol trobant una plaça carbonera, és el senyal que hem passat de llarg el punt de sortida. Els emboscats sempre han sentit com la majoria passem de llarg. Planegem un curt tram i aviat pugem a trobar la punta d'una cinglereta on hi ha la balma obrada dels Emboscats. Per poder tancar-la van moure alguna llosa important. Dins encara hi ha restes d'olles d'escudella i algun fons de got. I de dins estant, l'inamovible silueta del Puig Andreu.
Balma dels Emboscats
G- Era del tot necessari canviar sovint de lloc perquè mai sabies si havies deixat algun rastre que pogués conduir al lloc on estaves.
S- Amb el Rossend tenien barraques per allà al bosc i ja s'ho havien arreglat bé. No tenien fred ni res. El que passa és que no podien fer foc. Abans amb els carboners, el bosc era més pla. Era tot conreuat i ho veien tot de totes bandes amb els prismàtics, especialment abans de baixar al poble. Havien estat sota la Falconera, rere el Puig de la Balma, rere la Vall al Cau dels Emboscats als Emprius. La gent no es deia res i procurava no fer sorolls. El Matíes Sanllehí que tenia sempre problemes de pulmons, durant tota la guerra no va tossir una sola vegada de viure a l'aire lliure.
Pl- La guerra continuava i no se'n veia la fi. Mentre les terres no es podien treballar com calia. Les collites anaven malament i eren imprescindibles per alimentar els de casa i a ells mateixos.
Redrecem les passes de nou fins el corriol de la carbonera i l'acabem de pujar fins a trobar el magnífic Pi de les Tres Pinasses. Ens arribem al collet. Seguirem el camí de Puigdoure vorejant el vessant llevantí del turó del Malpàs fins a situar-nos a la punta sud, esclarissada. Abans d'entrar de nou al bosc, trobarem el corriolet a la nostra esquerra que davalla a la cova del Malpàs de Puigdoure i un xic més enllà ens situa al peu de l'agulleta de la cova del Malpàs. La cova del Malpàs fou un sepulcre de l'Edat del Bronze (1800 a.D.) i fou estudiada per l'expert en pintura rupestre, Ramon Viñas.
De la cova del Malpàs i davallarem uns metres i seguirem per la cinglera en direcció nord fins a trobar la cova Petita del Malpàs.
figura feta amb boix (10-6-1938)
S- Un dia el Rossend em va dur a aquesta cova, on encara hi havia les eines de fuster amb les que tallava culleres de boix i altres estris, com culleres. I en feien unes de grosses per xafar patates i també va fer una verge Maria (fotografia). Fèien agulles de fer mitja i forquilles, de tot, perquè no s'estaven mai parats. Jugaven a cartes. Caçaven granotes que, com que no tenien oli, se les fregien amb vi. Aquesta cova tenia una bona entrada per vigilar.
Els turons del Malpàs i el Puig Andreu
Per comptes de refer el camí, seguirem en direcció nord per una traça de corriolet que, passant arran d'una agulla doble puja fins a trobar el camí de Puigdoure i el seguirem retornant al collet. Del Collet del Malpàs anirem a trobar la carena de l'Era dels Enrics amb l'agulla de la Miranda a la punta. Decantant-nos pel vessant de llevant trobarem el forat de l'avenc de l'Era dels Enrics. Anant a trobar la cinglera ens dirigirem a trobar el sortint de l'agulla de l'Era dels Enrics. Sembla un espadat. Però entre l'agulla i la cinglera és possible desgrimpar fins a situar-nos a peu de la cova de l'Era dels Enrics o des de 1911 cova Terrassa, i acabada la guerra també coneguda popularment com Cova d'en Gibert, en honor dels germans de Mura que s'hi van refugiar durant la guerra civil.
S- La padrina del Rossend tenia una olla al foc amb quatre patates que les bullien en pell, i a la que venien els guàrdies d'assalt les ficava a sota de la taula de la cuina perquè semblés menjar pels gossos.
G- Jugàvem molt a cartes. Després, per exemple, podíem dedicar tot un dia per buscar un bassal on poder afaitar-nos. També passàvem molt temps buscant llenya, que fos molt seca i, sobretot, la manera d'encendre-la sense fer fum. Buscant el lloc apropiat perquè no es veiés. També esmerçàvem temps acondicionant el lloc on ens estàvem. O esperar que algú ens dugués menjar o noves. Totes les activitats s'estiraven en el temps i així ens distrèiem.
Pl- A tota aquella gent amagada se'ls havia de portar menjar. Fins i tot això era curosament organitzat. La persona subministradora, tot fent veure que anava a l'hort o a buscar llenya, cercava un lloc que els emboscats havien assenyalat i allà, cobert de branques, hi deixava les patates, el pa si en tenia, el vi, la cansalada i, si calia, mongetes i cigrons. De nit tot aquest menjar era recollit per la colla i portat prop de la cova o amagatall. Per a no ser descoberts feien els focs a la nit en un lloc arrecerat i coïen el menjar per a l'endemà.
G- Jugàvem molt a cartes. Després, per exemple, podíem dedicar tot un dia per buscar un bassal on poder afaitar-nos. També passàvem molt temps buscant llenya, que fos molt seca i, sobretot, la manera d'encendre-la sense fer fum. Buscant el lloc apropiat perquè no es veiés. També esmerçàvem temps acondicionant el lloc on ens estàvem. O esperar que algú ens dugués menjar o noves. Totes les activitats s'estiraven en el temps i així ens distrèiem.
Pl- A tota aquella gent amagada se'ls havia de portar menjar. Fins i tot això era curosament organitzat. La persona subministradora, tot fent veure que anava a l'hort o a buscar llenya, cercava un lloc que els emboscats havien assenyalat i allà, cobert de branques, hi deixava les patates, el pa si en tenia, el vi, la cansalada i, si calia, mongetes i cigrons. De nit tot aquest menjar era recollit per la colla i portat prop de la cova o amagatall. Per a no ser descoberts feien els focs a la nit en un lloc arrecerat i coïen el menjar per a l'endemà.
Montserrat entre els turons del Malpàs i Puigdoure
Retornem al carener a la perpendicular de l'avenc. Baixem pel carener en direcció sud. Així que trobem el bosc sortirem a la nostra dreta i trobarem un altre refugi: la balma de l'Era dels Enrics.
S- A les cases d'aquí Mura no s'hi amagaven gaire. Els del Esquirol tenien amagat el capellà aquell. El Joan, capellà de Matadepera, també deia que l'havien amagat aquí a Mura. Diu que els rentaven el bruc per fer pipes, perquè no sabien què fer. La postguerra no va ser a pagès tan dur, perquè sempre tenien per jalar. A ciutat sí que ho passaven malament. Aquí teníem terres. Canviaven cansalada per oli. Aquí teníem vinyes i bon vi.
Pugem de nou a trobar el camí de Puigdoure. Agafarem el trencall dels Pins Cargolats. El corriol davalla suament fins a entregar-nos a un rocater força esclarissat. Si reculem uns metres i sortim per la nostra dreta trobarem a pocs metres, enmig d'un alzinar net, la boca de l'avenc dels Pins Cargolats. L'accés és una rampa que no presenta cap dificultat baixar-la sense material. A dins s'hi pot estar dret.
Pl- La marxa de la guerra endurí les represàlies. De sobte els arribà l'ultimàtum. O es presentaven o els seus pares serien portats a la presó de Manresa. També dirigiren les represàlies als fills. Respecte aquest infants, donaren als seus pares un termini per a entregar-se sota pena que serien enviats en unes expedicions de nens orfes de pares que eren evacuats a Rússia. La majoria d'emboscats s'entregaren i prèvia una curta però intensa instrucció foren enviats al front de l'Ebre. El front però,ja s'havia trencat i aprofitaren per desertar. Al cap de quatre dies tornaven a amagar-se a Mura.
Seguim baixant pel camí, per entre mig dels sorprenents pins cargolats, probable obra d'algun carboner inquiet. Travessem el Sot de l'Infern/Sot de Serrallonga i pujant enllacem amb la pista principal. Prendrem el trencall que puja per la llera del torrent de l'Ajaguda. De tant en tant la pista té alguns accesos que van a trobar la mateixa llera. Un d'aquest accesos porta al peu del Balma del Travertí, una balma poc profunda que té penjada al sostre una banya de travertí que sol degotar.
G- Érem cinc germans emboscats. Un el van matar. El Valentí hi va arribar a estar 2 anys i mig emboscat. Jo ‘només' vuit mesos. Ens volien dur a files i nosaltres no en volíem saber res d'anar a la guerra i a més, cap al final, ja es veia que s'acabava. De Mura almenys hi havia 90 persones amagades i potser en van arribar a agafar de cinc a deu, com a molt.
S- El Rossend estava amb el de cal Espinalt, amb el de cal Ravenissa, amb el Salvador de Sant Lleïr...éren 7 ó 8 o així, i es fèien senyals. Algun el van enxampar. El Martirola, dels rojos, també era amagat. El marit de la Casimira, de cal Granda, també es va morir al front. I algú que s'havia escapat del front i havia tornat cap aquí. A les cases d'aquí Mura no s'hi amagaven gaire.
S- El Rossend estava amb el de cal Espinalt, amb el de cal Ravenissa, amb el Salvador de Sant Lleïr...éren 7 ó 8 o així, i es fèien senyals. Algun el van enxampar. El Martirola, dels rojos, també era amagat. El marit de la Casimira, de cal Granda, també es va morir al front. I algú que s'havia escapat del front i havia tornat cap aquí. A les cases d'aquí Mura no s'hi amagaven gaire.
Seguim pujant fins a trobar-nos el camí i el collet entre el Puigbò i el Puig Andreu. Pujarem el far que ens ha acompanyat tota la sortida: visitarem la magnífica balma obrada del Puig Andreu amb les espitlleres inserides als murs.
S- La retirada de l'exèrcit republicà també pintava molt malament. Llavors es tractava de marcar-los ben bé per on era el camí de fugida.
G- Del Puig Andreu estant es veia una corrua de gent desfilant cap a França, de l'Alzina del Salari fins el turó del Malpàs.
Pl- Pels volts de La Vall, un grup de soldats ja en retirada sorprengueren uns emboscats. En Joan Espinalt en resultà molt malferit, i un jove anomenat Penina, mort. El Ravenissa se n'escapà miraculosament.
Del Puig Andreu encara tenim la opció de visitar una balma més arrecerada. La balma Sota el Puig Andreu. OPCIÓ 2.(Veure el final del text)
Tornem al collet cap el Puigbò fins a trobar el trencall de baixada, a la nostra esquerra, per un torrentet secundari que s'uneix al torrent dels Codolosos, passant a frec d'aurons negres i boniques rouredes retornarem al punt de partida, peró abans de travessar el torrent dels Codolosos per darrer cop, encara un detall. Al principi no us ho hem dit, però quan havíem travessat aquesta mateixa llera uns emboscats ens han sentit de ben aprop. S'estaven amagats al forn de calç de les Fontetes, tal i com durant molt temps va fer el sr. Gori Jover en un forn de la canal del Solitari (Vacarisses). Si encara teniu esma, reculeu uns metres abans de travessar el torrent. Hi ha un baixador, un rastre de pista que permet baixar i remuntar uns metres pel mateix torrent. Fixeu-vos bé a la vostra dreta, entre la vegetació, us esguarda un lloc fosc i oblidat que era a tres passes d'on heu passat dues vegades.
Forn de Les Fontetes
Pl- La guerra, però, acabava i aviat passaren soldats de la República en retirada. Un dia, aquests soldats apilaren a ca l'Arola un munt de municions i bombes de mà i les feren esclatar amb gran esglai del poble. Les valls de Mura tremolaren per aquella gran explosió.G- Acabada la guerra vam necessitar avals. Un dels meus germans va fer la mili al 'Monzón', el van depurar. Després jo vaig dur el cinema Recreo. Els meus germans van dirigir una companyia de busos a Terrassa.
S- El Rossend es va estar a Igualada tancat després de la guerra. Era una posició fotuda perquè no havies auxiliat la rebelión. El que passava sovint és que algun empresari que també s'havia amagat amb ells, després emetia algun informe favorable. Tots els de Mura, acabada la guerra van anar a Òdena (comarca de l'Anoia), en una mena d'església. Van ser acusats de no passar-se a l'altre costat. Els que no tenien delictes de sang els deixaven anar.Però els que es van quedar també van passar les de Caín. El nostre veí, de cal Martí, el van fotre a la presó sis o set anys. Un tiet nostre va fer set anys de mili i a fora, cap a Valladolid! Això era un càstig.
OPCIÓ 1 (cal dur tissores de podar o podall!)- La Balma del General. Seguint aquesta pista de desboscar de Les Comes del Puig, s'arriba al fons d'una clotada que sol embardissar-se bastant. Si aconseguim passar a l'altra costat del torrent i resseguim per sota la cinglera, acabarem trobant els paraments de la balma del General.
J- Se'n diu així pel malnom d'un del poble que hi tenia un olivar en aquella raconada. Durant la guerra van estar a punt d'enxampar un emboscat de cal Martí-Candi que tenien la vinya a Les Comes del Puig.
Balma Sota el Puig Andreu
OPCIÓ 2 - Davallarem pel vessant de ponent, seguint les fites del roqueter. A mig aire abans d'arribar al bosc, sortirem per la nostra dreta seguint el peu de cinglera on hi ha la balma Sota el Puig Andreu. És probable que us hagueu de trobar en situació d'haver de baixar una mica més i remuntar per evitar algun pas massa dret. A causa de la vegetació la balma no es farà evident fins que sereu ben aprop.
G- Quan et trobaves algú per la muntanya, es deien les paraules justes, sobretot per mirar de no significar-te ni en un bàndol ni en l'altre. Res de política.
Espero que no us haureu emboscat més del compte i haureu tornat sans i estalvis, gaudint d'aquesta selecció dels molts recers d'emboscats que es troben a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Si teniu pensat fer aquesta ruta, podeu preveure que els del Puig de la Balma us puguin avituallar abans o després de la caminada. Això sí, els hauríeu de contactar abans si no voleu que us perdin el rastre pel bosc!
Bibliografia i fonts orals
Converses amb Frederic Gibert Piqué (3-8-2006), Enric Sanllehí i família (2006) i amb Josep Llorenç del Puig de la Balma (24-5-14)
PLAYÀ I PIQUÉ, JOSEP. MEMÒRIA DE MURA. RECORDS CONTRA L'OBLIT. Edició de l'autor. Abril de 2003.
{audio autostart}stagnes.mp3{/audio}
PLAYÀ I PIQUÉ, JOSEP. MEMÒRIA DE MURA. RECORDS CONTRA L'OBLIT. Edició de l'autor. Abril de 2003.
{audio autostart}stagnes.mp3{/audio}