Itinerari 8 El salvatge Oest del Montcau

Aquesta ruta no és llarga però és plena de punxes com la vida mateixa. Qui avisa també pot ser un traïdor. Ens acostarem com podrem al costat oest i més salvatge del Montcau, al peu dels Cortins on hi reposen un seguit de coves, i durant el trajecte coneixerem alguns punts de vista de l'escriptor de Felanitx Miquel Bauçà, un autor punyent que també paga la pena visitar. Tot és fora de camí i amb un fort regust a perdició. Amb aquesta ruta forçarem els límits del vostre coneixement de la muntanya, amb el risc que us penediu d'haver-la encetat. Si tot i amb això encara us ve de gust, proveu de fer-la pel setembre.




Capítol 6    El Salvatge Oest del Montcau, amb Bauçà


Les cames. Sembla mentida que tinguem unes cames tan febles, nosaltres que presumim de caminar només amb dues. Si vam fer aquest pas, ja ha passat prou temps: hauríem de tenir unes cames més robustes. El carrer és ple de roncallosos i jo aviat començaré. Buda no seria Buda, caminant. La relació que tenim amb les cames és ambigua. Que tinguem un estómac deplorable és natural, car mengem de tot, com els porcs. Partirem del vessant nord del coll del Cagarro (antigament conegut com Coll d'Estenalles). A la dreta del primer revolt 'paellero' que trobem baixant el coll, surt un corriol que va als Cortins. Per raons gens evidents, les flors exerceixen una influència indiscutible sobre els humans. Que recordi, res m'ha produït un efecte tan clar i segur, quan era petit. Era una atracció ben especial. I continuo sense saber per què. No és pel simbolisme ni perquè sigui una cosa més cridanera que d'altres. És una altra cosa. Arribarem al torrent del Séc i el travessarem i tot just passat topem amb un rocater. Cal passar per sota d'aquest rocater i el millor per a fer-ho és pel cantó que hem vingut. Travessem un fil de bosc on hi ha unes restes de barraca de carbonera i sortim a un segon rocater. Aquí podem triar la Opció 1 per anar a la cova de la canal del Séc. El Miquel Bauçà va nèixer a Felanitx (Mallorca) el 1940. De Felanitx recordo de petit algunes botigues amb un rètol que advertia molt calmosament que, per horaris, quasi mai estarien obertes al públic. 'Felanitx'. Sembla un nom actual com 'telecom', 'fax'...I, per contra, és el nom del meu poble. Havia sonat exòtic i els erudits no en sabien l'etimologia. Ara, no pot ser més modern. Seguirem aquest segon rocater cap al nord, amb la idea de revoltar el Montcau sense perdre de vista el nivell carbonatat que tenim a sota. Travessarem unes franges estretes de rocater. Ens endinsarem al bosc fins a trobar un xaragall que poguem baixar i anar perdent alçada. Prepareu-vos per les esgarrinxades. El Papa de Roma té un gust molt humà: prima la reproducció de l'espècie per poder gaudir després de les guerres, exterminis. Està molt més enderiat en la reproducció que no pas en les atrocitats: si fos el contrari aniria a Ruanda a fer-se matxetar i enterrar com els altres. Probablement, Jesucrist ho faria. Al Papa li agrada més mirar-s'ho. Seguim  en direcció nord-est fins a trobar una canal ampla que es pot baixar. Esteu preparats? Som-hi, que aquí comença el plat fort. L'actitud inicial ha de ser esperar que Déu posi dificultats, impedeixi obertament, allò que volem fer, encara que sigui una cosa tan innocent com col·locar o penjar una lleixa. A la ferreteria no tindran el vis que cal, malgrat sigui ben comú, hom entropessarà i hom farà vessar la galleda de la portera... Cal estar preparat per això i per a coses pitjors. Abans de començar a fer res important, convé fer un pacte de cavallers amb Déu: Ell refrenarà el seu intervencionisme i nosaltres no el culparem de tot el que passa. L'objectiu és saber qui és l'autor de cada cosa, i poder prendre les responsabilitats pertinents. A Déu li toquen o escauen els allaus, les pestes, el càncer....A un, tota la resta.  Al capdamunt d'aquesta canal, per poc que ens hi acostem, veurem la boca de la cova Penjada del Montcau en un tram visible de cinglera. La cova no és accesible a causa de trobar-se enlairada. Té un recorregut d'uns set metres però la majora són impenetrables. Si l'heu trobada, mal està dir-ho, és que heu tingut molta sort i heu començat amb bon peu. Enhorabona. La Felicitat és relacionada amb la sensació de dominar la situació, la qual cosa implica no tenir fretura de res. La felicitat es produeix quan sortim  a buscar alguna cosa, estan perfectament preparats per no trobar-la, i la trobem, ben conscients de l'atzarositat del fet. Aquesta és la felicitat pura i autèntica.


pa el montcau 20-1-8 4 small



Retornem al punt que estàvem abans d'anar a cercar la cova Penjada del Montcau. Seguim avançant cap el nord fins a trobar un rocater. Si apreuo la catalanitat és per necessitat; en el sentit que també és necessari el fetge. Ambdues coses no són optatives. Si ha plogut aneu amb compte amb els rocaters. Un monjo de Montserrat deia tot cofoi- per tal de justificar l'Statu Quo inqualificable - que la nostra característica principal era no ser de raça, 'com els gossos que no ho són', subratllava. Si realment fos així de clar i senzill, per què hauríem de voler ser independents? Seria com voler pagar un peatge en una autopista que no en té. Una absurditat completa. Lamentablement, no podem compartir l'eufòria del monjo: som raçuts i ben raçuts: ens distingeixen d'una hora enfora, sobretot els nostres enemics, que seria de qui ens hauríem de determinar d'una vegada per separar-nos, sense cap explicació.
El Premi Nobel de la pau a ulls clucs, jo el donaria als autors del nou mapa de Bòsnia, que l'han fet en menys d'un tres i no res i sembla que tothom hi ha estat d'acord, encontinent. Qui ho hagués dit fa mig any, a Banja Luka! Els catalans els hauríem de contractar, però primer hem d'arribar a les mans, car aquests experts només actuen si hi ha proves que hi ha hagut sang i en una quantitat suficient. Passat aquest rocater trobem la primera cova a peu pla, la cova de l'Oest del Montcau, oberta en un paquet de sorrenca.
És una cova de poc recorregut i de vegades hi sojorna algun ratpenat. Tothom vol conèixer. No és gens, gens, clar per què tenim aquesta dèria de conèixer. Uns han dit que l'explicació no era altra que la por que ens feia el veí que dormia al costat dins la cova del bosc. Mentre nosaltres dormíem, ell ens podia aixafar el cap amb una pedra: calia conèixer-lo. D'altres prediquen que és una força divina que ens fa escrutar com són les coses, sense cap interès entremig. Un cop visitada la cova, haurem de  baixar una mica més d'on som. Seguint arran de cingle sortirem a un segon rocater amb un petit mal pas que cal superar. Passat aquest i revoltant a la dreta, pararem atenció perquè passarem a frec d'un clot a la base de cingle, abans d'arribar a un tram d'esllavissament i de paret escrostonada. El lloc sol presentar un embolic d'arítjols. Cal pujar per damunt aquest clot, per una estreta franja de terra. Els somnis. És l'únic mecanisme de precisió de què disposem. El que passa durant el dia és vergonyós. De primer, haig de dir que varen ser un descobriment, probablement l'únic que m'ha esdevingut durant la meva vida i, amb tota seguretat, el més exultant. Els somnis són la llibertat pura i per tant creativitat pura. No et donen cap solució per a cap problema. No tenen desenllaç, menys, cap intenció, sinó la d'expressar la llibertat mateixa. Exactament com el comport dels estels. L'atractiu suprem dels somnis rau en que són prova que hom pot ser lliure. Al capdamunt descobrim un balconet a on, superat un ressalt, hi ha un forat penjat i també l'entrada de la cova d'Estenalles. Per visitar-la cal anar completament estirats. Preneu-vos-ho amb calma.
Viure en alentiment. És pedagògic poder viure alentit, com he viscut jo. Avui he
aconseguit tardar tot un matí per deixar una carta a la bústia del davant: ha estat la millor deixada de la meva vida. Ara, això no vol dir que hagi estat un segon aturat -almenys he fet cinquanta coses diferents, durant-, però he tardat tot el matí a executar la maniobra: agafar el sobre, baixar l'escala, creuar el carrer i deixar la carta. I això que les veïnes feien tabola i els taxistes em picaven la botzina, quan passaven per sota la finestra, car s'ho havien dit, havien fet córrer la brama. No sé si ho feien per encoratjar-me o bé per trebancar-me...Al migdia, l'alcalde en persona m'ha telefonat per tal de felicitar-me. Magnífic.



pa la falconera 7-5-9 9 small


Si ja heu acabat de visitar la cova, seguim en direcció nord i abans que se'ns acabi tot en una timba, a la nostra dreta, damunt un ressalt terrós amb alzines, hi ha la darrera cova d'avui: la cova del Guille. Cal deixar actuar a l'acte qualsevol 'pensament', encara que s'interfereixi amb l'anterior. A la fi tot es composa. Una regla que no hem d'oblidar mai: de dia, en estat de vigília, observades unes orientacions, les coses que hom ha de fer, fer-les exactament com la ment indica, segons el seu real voler, en cada moment i en cada detall. Hem de partir sempre del principi que ella en sap més que nosaltres. Si no en rebem instruccions clares, tenir la força de no fer res de res. Paciència. La cova té aquest nom perquè gairebé davant per davant, al peu de La Falconera, hi ha la cova d'en Paca, escalador i bateria com un servidor, encara que menys descompassat. Amb el torrent d'Estenalles pel mig, de tant en tant ens llencem canonades de tambors. Cal esmerçar tots els esforços per tal de semblar com el més semblant dels humans, per tal de no ser el blanc de cap escomesa inútil i sempre previsible. Ja no podem avançar més, i no és un problema d'arítjols i esbarzers. És que hi ha una timba de cal ample. Aquí s'ha acabat el camí, d'aquesta forma tan abrupta. És hora de recular per on hem vingut, més o menys. No vindrà d'un pam. L'Univers, en la seva universalitat o totalitat, ha de ser tan miserable com una criatura humana qualsevol i concreta -o una estrella, si agrada més-. L'únic que s'esdevé és que no podem tenir la sensació de conèixer-lo com si fos el veí del replà. Sincerament, no us puc garantir que a la primera hagueu pogut completar aquest itinerari tan perdedor, però no perdeu l'esperança de poder-lo enllestir algun dia. Cada petit avanç tecnològic crea o amplia l'espai de solitud. Tots els savis han observat que la perversió, l'embrutiment, la vilesa i la beneitura és la societat qui les crea i la implanta o empelta en la criatura humana, a còpia de practicar-los en societat. Fins avui no es podia parlar pròpiament de solitud. Res no ho consentia. Els particulars humans eren obligats i condemnats a ser actors i a viure en un ambient concentracionari tota la vida. Fins avui cada individu tenia l'ànima trepitjada per tota la riuada dels altres. És molt més esperançador morir d'una bala que d'una ganivetada.



OPCIÓ 1 COVA DEL TORRENT DEL SÉC

Del segon rocater, cal baixar-lo fins a trobar el nivell carbonatat, és a dir, cap a la cinglera. En pocs metres a la nostra dreta, arranats a la paret, trobarem una balmeta i i la cova de la canal del Séc. Un búnker natural que domina la carretera Terrassa-Talamanca. L'Univers no té cap finalitat, tret de reproduïr el Mal constantment, indefinidament, el Mal conegut, sabut, trivial. Aquesta és la raó de l'univers. No hi ha canvis cap endavant ni cap endarrera. El Mal és l'estacionalitat. La idea del procés dialèctic és una idea maligne. Evidentment, tot flueix, però sense moure's. També és un provincianisme la idea de l'etern retorn. Res no retorna, perquè res no se'n va. I aquesta és una altra definició molt encertada del Mal.
No existeix la dualitat del Bé i del Mal. Tot l'existent és senzillament el Mal. El Bé és un fet marginal, que només pot ser observable en una equació matemàtica, no pas en una altra cosa. Allò que hom diu el Bé és una perversió, una de tantes, del Mal mateix. És evident.
Planerament, és més assenyat dir que és el Mal el rector.
Déu fomenta els errors.



coves de loest del montcau croquis medium

 

 





miquel_baue7a_r250


Els paràgrafs d'en Miquel Bauçà i Rosselló (Felanitx 1949- Barcelona 2004) són extrets de la seva obra " El Canvi " (col·lecció Narrativa 83, Ed. Empúries, 1998). Aquest llibre portava 15 anys exhaurit, però (2016) l'han reeditat. Per a més informació sobre l'autor i la seva obra consulteu



Miquel Bauçà, poeta invisible (Documental sobre l'escriptor, produït per TV3)




{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza