Amb el Quim Solbas vam iniciar la caminada del camí Ral des de La Barata. Bé, millor dit, vam arrencar d'un punt on s'havia obert una pista per acabar de treure la llenya fins a la carretera, i l'amic fuster de la Diputació va creure que era el lloc adient per plantar el nou senyal del, també nou, camí Ral. Vam passar pel Sot de les Unces, on vam dipositar els nostres impostos de sempre. Vam esmorzar a lloms del Castellsapera. El terra era humit, semblava que havia plogut la nit anterior. Vam arribar-nos a la font del Solitari, que no rajava. A la rajola de la font, que data del 49, també hi van deixar la seva empremta una colla d'imbècils que tot just han descobert l'ús d'un retolador per deixar senyals del seu pas triomfal per un lloc on no tenen ni mai tindran l'audiència que necessiten. Vam visitar el forn de calç del Solitari, fàcilment adaptat com a refugi per qui devia ser el solitari que dona nom a la canal. Són conjectures, es clar. Com l'Escletxa del Paller de Tot l'Any, que també vam visitar. L'Escletxa, que és en realitat un avenc, funcionava com un generador d'aire acondicionat que ens refrescava de la solana que ens quèia. A l'entrada no vam trobar cap ancoratge, ni el del bandoler Capablanca que ens imaginàvem desapareixent engolit per la terra, ni tampoc el que devia fer servir el Salvador Vives, espeleòleg de la SIS que fou el primer que publicà la corresponent ressenya l'any 1971. Vam visitar l'anomenat Convent, un espectacular mur semicircular de pedra seca que serveix de contenció de l'anomenada cova del Capablanca. Una irrisòria fisura sense cap interès espeleològic que, no obstant, crida l'atenció per les nombroses estaques entaforades al llarg d'una paret completament aèria. Sorpren pels dos quadrats esculpits a banda i banda de la fisura, a nivell de vista, idèntics als dos que hi han a la Cort Penjada de Matarrodona. Sorprèn perquè la fisura, que no té més de dos metres de profunditat, està completament fumada fins als sis o més metres d'alçada. Sorprèn pel tipus de sòl, que sembla el d'un tancat per bestiar. Tot plegat sorprèn tant com la llegenda que atribueix al bandoler Capablanca l'habilitat per despenjar-se d'aquest lloc sense ser vist. La font del Clot, com gairebé sempre, era seca. Dinar i migdiada a l'alzinar del mas de La Calsina. Una papallona no parava de festejar-nos amb vols acrobàtics que incloïen aturades damunt els petrecols i també els propis cossos. Arribada a la font de la Portella, on pensàvem aprovisionar-nos. Però a més de seca, uns imbècils increïblement similars als altres, havien deixat l'aixeta oberta i gairebé desmuntada. En Quim l'ha muntada de nou, fent servir esparadrap. Ens hem refrescat i dutxat amb l'aigua de l'embassament. Alts de la Pepa amunt, turó de la Mamella i visita al guarda i l'estrenada torre de guaita del Tossal de l'Àliga. Dos corbs voleiàven a plaer. Intent frustrat de trobar la cova del Tossal. Esgotament, xafogor i retorn al cotxe. Hi havia una vegada un senyor que explicava que Sant Jaume de Vallhonesta també era una casa de meuques i ... (continuarem).




{audio autostart}stagnes.mp3{/audio}

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza