Diari d'abord

Al límit del terme, el mas Balumí 1.2

Tant si marxes com si arribes a Sant Llorenç Savall, el darrer tram de municipi anant cap el Bages, és una fondalada allargassada i amable, el punt més alt del qual no ens faria pensar que és una capçalera del riu Ripoll. Passat l'incendi de 2003, a banda i banda de la fondalada s'han llaurat tot de camps per fer-hi créixer ferratges per als animals salvatges (el més enraonat dels quals, el senglar, s'ho menja gairebé tot!). Res de nou: els camps ja havien estat conreuats quan al bell centre d'aquesta esplanada, dalt d'un petit promontori, s'hi alçava el mas Balumí (o també cal Baloni- segons Lluís Vergés, de vegades escrit Valumí). Pel que fa la masoveria, tenim constància que el 1811 la ocupava l'Agustí Crusella casat amb la Francisca Capdevila de Granera, i el 1825 ho fou per la família de Monistrol de Calders encapçalada pel Sebastià Santamans (35 anys), casat amb la Llúcia Capdevila (37 anys) i el seu fill Josep (2 anys). A l'any 1849 hi consten com a habitants el matrimoni format pel Josep Comas i Solà natural d'Avinyó, i la Teresa Font i Pineda, filla de Castellterçol.
El topònim també havia deixat empremta al poble: segons el dr. Josep Barriga el 1802 hi trobem un Feliu Balumí i també un Joan Domènec 'el Xic del Valumí' que vivia al carrer Sant Antoni. Pel que fa la història del mas en Miquel Ballbè tot just ens fa saber que la primera cita data de l'any 1312. Segons la inèdita Onomàstica de Sant Llorenç Savall d'en Jaume Valls i Vila el mas podria haver tingut un antecessor en el mas Casanova, de domini del Castell de Pera. La documentació trobada del mas amb el nom de Balomí és molt recent, tot i que en un document de venda de l’any 1549, feta per Vicenç Font (de la Saladelafont) a Antic Permanyer, apareix com afrontació al nord l’alzina de Balomí. Concretament és a l’any 1821, quan el Balomí apareix a la relació de contribuents. Sabem del cert que el 1839 encara tenia masoveria i que aleshores la propietat ja havia estat absorbida pel mas Saladelafont. Al respecte en Jaume Valls afegeix que a l’any 1865 el propietari era Antoni Saladelafont, amo també del mas d’aquest nom, i que la renda anual era de només 80 rals de velló, és a dir, un mas molt pobre. A final d’aquell segle XIX, el mas ja s’hauria abandonat, puix que no figura als padrons del segle XX. Fou conegut també per Cal Baloni. L'extensió censada dels seus conreus era de 6 quarteres, aproximadament l'equivalent a 2 hectàrees.

Les restes del Balumí ens dibuixen no menys de 5 estances petites i allargassades, probablement formant el conjunt d'una sola nau, tot orientat seguint l'eix N50. L'estirament de la construcció sembla condicionat pel sòcol de roca mare, que marca dos desnivells en els vessants oriental i occidental, aquest darrer amb un xaragall a tocar, deixant oberta la possibilitat que l'entrada principal fos per la cara nord. El parament més visible (fotografia inferior) sembla un parament secundari de tan sols 40cm de gruix. El que semblen les parets exteriors i la paret mestra mesuren de 60cm en amunt. A la punta sud s'hi dibuixa un semicercle, tal volta es tractés d'un dipòsit adosat. Per tots els volts de la casa trobem restes de teula i terrissa.
En un dels camps actualment llaurats apareix un fons de dipòsit de xena, prova que els camps eren part inextricable de la casa. Documentalment, el mas no apareix associat a la vinya ben al contrari, sembla que a mitjan segle XIX  la  prosperitat d'aquest conreu assenyali el declivi definitiu de la casa.

L'actual propietari, el Josep Saladelafont, ha fet esporgar els nous brots d'alzina i roure de la totalitat de la seva finca per tal que els arbres creixin tan alts i grans com sigui possible. Tal volta per recuperar l'esplendor del topònim proper del Bosc Negre o potser per fer honor al mas Saladelafont, un mas que documentalment ens mostra que llur activitat econòmica fou eminentment forestal, seguint el patró d'altres masos com el Dalmau o Salallassera. El cognom Saladelafont (Francesc, Pere, Llorenç, Josep...), sense ser gens nombrós, ha estat arrelat al lloc després de moltes generacions. En molts aspectes i malgrat les vicissituds diverses que per força han de patir aquestes propietats ancestrals, l'actitud i l'empenta dels propietaris per dignificar el lloc i recomençar, em recorda molt aquella que hom percep en finques amb tanta o més solera com és ara el Puig de la Balma (Mura).

L'estratègia d'Artur Mas: guanyar temps 1.0

Descalceu-vos abans d'entrar als temples 1.0

Esllavissada al forn de Pega del Marquet 1.0

A la tercera no va la vençuda. El forn de Pega del Marquet de les Roques (Sant Llorenç Savall) s'ha tornat a esllavissar, i ja és el tercer cop que ho fa. No sembla que el personal encarregat de restaurar aquest patrimoni sigui el més qualificat, malgrat les afirmacions del cap de la oficina tècnica de parcs naturals de la Diputació, el sr. Ramon Espinach, que assegura que l'empresa ESTRATS és una empresa solvent en la matèria. El fet és que una simple conversa amb els darrers restauradors esclaria que eren dos estudiants d'història que no havien apilat mai cap pedra i que a canvi de provar-ho, obtenien uns crèdits universitaris. És molt probable que la distància d'un despatx de funcionari o de banquer impedeixi esbrinar aquests fets sobre el terreny (la restauració del forn era a càrrec de la Diputació i de l'Obra social de La Caixa). També cal dir que, a banda del poc respecte que el patrimoni històric i geològic del parc mereix als actuals gestors del parc (Xarxa de parcs naturals de la Diputació) i al Servei d'Arqueologia de la Generalitat, també és cert el poc respecte que puguin tenir alguns visitants desaprensius per tot allò que té un caràcter públic. Sempre trobarem aquell geni i figura que embruta els carrers perquè diu que ja paga els impostos de neteja. Una forma de pensar forània que s'ha instal·lat a casa nostra i ens imposa taxes per a tasques absurdes i que ens iguala a tots amb el mateix pensament: tots embrutem, tots paguem.

{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

De cara a Barraca (68) Rutes de Pedra Seca

Tal i com ja comentàvem en parlar dels criteris de restauració, una de les raons per recuperar una barraca podria ser la bona ubicació que facilités la composició d'un itinerari de barraques de vinya. Amb aquest criteri els passats mesos de gener i febrer es van consolidar dues barraques dins la propietat de l'Ermengol, les números 75 (fotografia) i 85, que són a frec de la pista que de l'Ermengol va al poble veí de Granera. Aquesta ruta tant pot servir per enllaçar els dos pobles com per fer una circular entre els masos de l'Ermengol amb l'ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara, i Salallassera, passant pels Fondos, cal Vilet, cal Mesquida, cal Llop i Salallassera. Amb aquest ja serien tres els itineraris que es consolidarien en relatiu poc temps: un d'ells, ja publicat en aquesta mateix pàgina amb el nom de MENJAPEDRES, ideal per enllaçar amb Castellar del Vallès seguint la ruta de pedra seca del Riu Ripoll del grup de Pedra Seca de Castellar, i arribant al poble via Carena i Creu de Ricó. Un altra ruta pràcticament consolidada seria la de Sant Llorenç Savall-Gallifa passant pel torrent del Burc i la finca de La Serra fins al Pla de les Forques, també amb la seva variant circular.
Castellar del Vallès, Gallifa, Granera, i ja s'està dibuixant la ruta cap a Monistrol de Calders així com la que portarà a Mura. I amb una mica més de recerca, algun dia serà possible enllaçar Sant Llorenç Savall amb la barraca que hi ha al cim de la Mola!

BARRACA 75 DE L'ERMENGOL

 

(2009)

2014



UNA TAPADORA FANTÀSTICA

2014










{audio autostart}marxapedra.mp3{/audio}