Diari d'abord

El lloc que correspon al Coll de Daví 1.1

L'Antoni Ferrando al seu llibre Les Sendes del Bandolers ja deia que no sabia amb exactitud on era el coll de Daví, però al croquis que va elaborar per a il·lustrar el seu recorregut el situava al coll de Correu. Hi ha gent, com la estudiosa en paleografia Yoyes Moreno que, escombrant cap a casa i sense cap document que ho acrediti, el situa al coll de la Morella a tocar dels Hostalets del Daví.

Jo ara puc dir que el coll de Daví és aquell coll (actualment innominat a tots els mapes) que hi ha 160 metres al nort-oest del collet Estret. Allà on l'antic traçat del camí ral arriba a la seva alçada màxima (als peus del gran Castellsapera) després d'una forta pujada des de la llera de la riera de les Arenes (242 metres de desnivell). Al tríptic que el Parc va publicar sobre l'excursió senyalitzada del Camí Ral anomenaven aquest coll com a coll del Mal Pas del General (ves a saber d'on ho van treure?). Si ens arribem fisicament fins aquest coll veurem que hi ha un pas excavat entre les roques i que a uns pocs metres hi ha un petit cau amb llegenda o història (el Sot de les Unces).

Recuperant el topònim del Camp d'en Lluís

El primer cop que vam ensopegar amb aquest topònim fou en els mapes del sabadellenc Jesus Ballestar. Entre els anys 50 i 60 del passat segle, en Ballestar situava els Camp d'en Lluís a la riba dreta del torrent de l'Ermengol, en el tram final cap el Ripoll i coincidint amb l'actual topònim de Les Conques. L'historiador local Jaume Valls també inclou el topònim al seu recull 'Un miler de noms de llocs formats en un mil·leni', però no pot donar cap pista de la seva ubicació.

el Camp d'en Lluís

El fet és que en el cadastre i en els amillaraments constaven parcel·les usant de forma ben diferenciada el topònim de les Conques i també el del Camp d'en Lluís (també escrit Les Planes o la Plana, del Lluís). El desllorigador d'aquesta incògnita ha estat el Plano Geométrico* aixecat el 15 de Juny de 1863 per l'agrimensor Pere Ribas. Com a resposta a una queixa elevada per l'Ajuntament i la seva Junta Pericial contra Hisenda, s'obrí una comprovació liderada pel Comissionat d'Hisenda Manuel Rodríguez secundat pel citat agrimensor i també per l'arquitecte Carles Gauran, comprovació que afectà entre d'altres sectors el Camp d'en Lluís.
Sens dubte el plànol d'en Pere Ribas atorga majors dimensions al sector del que havia acotat l'estudiós Jesus Ballestar i es pot dir que pràcticament no coincideixen en res. El sector del Camp d'en Lluís compren la riba hidrogràfica esquerra del Ripoll, des dels Horts i font de Vilatersana al nord, fins el pont de Les Conques al sud, amb dues grans entrades: una als vessants de l'Ermengol (el camí de Granera fa de límit inferior, amb els dos vessants de la carena de Les Oliveretes) i l'altra al vessant nordoest d'un petit tram del torrent Bo. Cal notar que el tram de camí de Granera que queda exclòs del Camp d'en Lluís coincideix prou bé amb el tros de vinya que pertanyia al pagès il·lustrat Pau Agell (dins d'aquesta parcel·la hi ha una barraca de volta veritable feta de de maons i amb un llindar datat de l'any 1793). El límit del Camp d'en Lluís amb la finca de l'Ermengol, aleshores propietat de Segimon Armengol, s'ajusta prou bé a l'actual límit, coincidint amb el pas de les dues línies d'alta tensió. Així doncs, el topònim de Les Conques quedaria confinat als camps adjacents a banda i banda del torrent de l'Ermengol o de les Conques.

Les Conques

L'extensió total del Camp d'en Lluís segons els comptes fets l'any 1863, era d'unes 62 quarteres (aprox. 20 hectàrees), de les quals 2 quarteres eren de regadiu, 9 de secà, 26 de vinya, 2 d'oliveres, 18 d'erms i 6 de rocaters. D'ençà el pas de la fil·loxera, les parts de vinya que s'enfilaven costa amunt quedaren abandonades, restant a la part baixa els sembrats i els horts que, fins a dia d'avui, continuen aprofitant les infraestructures de l'aigua del Ripoll, com són la resclosa del Raio i petits ponts d'obra que salven torrents i xaragalls. Pel bell mig del Camp d'en Lluís passa el camí de Monistrol de Calders, fent de divisòria entre l'antiga vinya i els camps de cultiu.
La comprovació d'hisenda de 1863 pel que fa el Camp d'en Lluís, tan sols trobà a faltar 8 quarteres que no figuraven a l'amillarament de 1854 i amb el qual l'ajuntament havia basat els seus comptes. Com veurem més endavant, la resta de comprovacions de la Comissió d'Hisenda resultaren ser molt més desfavorables per als pagesos llorençans.
Ja ho veieu, no tot és perseguir barraques. De vegades, la vella literatura proveeix informació ben valuosa.

* Arxiu de la Corona d'Aragó. El meu agraïment al Servei de Cartoteca de la UAB, concretament a la Cèlia del Rio Sánchez i la Marta Gil, que de seguida van guiar les meves passes cap a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

---

LA BARRACA no. 62 DE FRANCESC SALLÉS (1802), EL MESTRE BARROÉ

AL CAMP D'EN LLUÍS

LA BARRACA no. 220 DEL MAGÍ PUIGMARTÍ, EL SASTRE (1802)

AL CAMP D'EN LLUÍS

{audio autostart}rossinyol.mp3{/audio}

De cara a Barraca (70) vinyes de 1ª,2ª, 3ª i 4ª

A l'hora de pagar tributs sobre els beneficis obtinguts amb les vinyes, aquestes és classificaven en quatres classes. No és clar que la qualitat del vi tingués relació amb aquestes quatre categories, perque desconeixem el Reglament que establia les bases d'aquesta classificació, però l'any 1863 l'Ajuntament de Sant Llorenç Savall i la seva Junta pericial van protestar 'alto y formal' per la supressió comptable de la vinya de 4ª classe, la que donava menys beneficis*. I els arguments que donà foren: "en este término és de absoluta necesidad el tenerla só pena de matar el cultivo de las tierras flacas que tenemos especialmente de viñas ya muy pasadas y situadas muy lejos de la población, pues hay muchos que las tienen á mas de una hora de distancia ¿ Y que culpa tiene en esto el propietario ó cultivador si tiene la tierra suya mala y de peor calidad? ¿ No tiene ya en esto bastante castigo en tenerla así? ¿ No vale mas á la Nacion que puedan cultivarse estas tierras y poder percibir de ellas alguna contribucion que no que tengan que abandonarse y quedar no mas que yermas?" Així doncs, llunyania del cultiu i antigor dels ceps poden ser dues pistes per explicar la categoria d'una vinya.

Malgrat que la resposta del funcionari d'hisenda sigui que amb la reclassificació la diferència contributiva és de poca importància, el cert és que ben aviat es començaran a abandonar les vinyes més perifèriques: llogar mules i conductors, llogar portadores i veremadors fent-los transitar per camins dolents ja no sortirà a compte. Amb la desaparició de la 4ª classe de vinya probablement començaran a desaparèixer les vinyes dels confins del terme. Per contra, s'aprofitaran a fons les terres més pròximes, com és el cas d'aquesta barraca de vinya bastida l'any 1861 al sector del torrent de Mascarell: la barraca del Victo el Campaner. Fins el 1863, a Sant Llorenç Savall la 4ª classe representava 842 quarteres i 10 quartans de vinya, aproximadament un 28% del total d'aquest cultiu dins el terme, dada que tradueix l'esforç de la pagesia llorençana per plantar vinya en llocs ben distants, indrets amb terres molt magres. "Ningun mérito ni habilidad és el hacer producir tierras fértiles y de buenas condiciones: solo el que hace salir el jugo de las esteriles é ingratas es el digno de mejor suerte"- sentenciava l'ajuntament.

  Malgrat les relatives bones condicions de la barraca 112 del Victo el Campaner, han calgut 12 jornades matinals per consolidar-la. La primera jornada ja va deixar clar que la pedra que faltava no era enterrada ni havia caigut amb el pas del temps, havia estat sustreta. Calia doncs, trobar una bona pedrera (i un carretó per traginar-la). A tocar de la pista vam trobar una paret de roca esllavissada que proveïa bona quantitat de reble i, més amunt, dos amuntegaments de rocs provinents d'alguna obra.

PUJANT PARET

CENDRES

TERRA

EL PADRÍ DE LA BARRACA



OBJECTE FUS NO IDENTIFICAT

EL MASCARELL EXUBERANT

{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}

L'arqueologia que no funciona

Corria l'any 1998 quan acompanyat de la llavors Arqueòloga Territorial, Araceli Martin, sortíem del recent trobat jaciment de la cova del Centenari (Horts de La Mata, Mura). L'Araceli em deixava clar que donat l'escàs gruix de sediment de la cavitat, el jaciment no seria susceptible de ser excavat. Quan li vaig dir si algun estudiant arqueòleg o aficionat podria estar disposat a retirar la resta de fragments esparsos que poguessin quedar a la cavitat em va espetar: 'això no funciona així'.
Suposo que intentar explicar com funcionen les coses resulta infinitament més senzill que intentar explicar com no funcionen, perque m'hauria pogut passar la vida preguntant. Però amb el temps he descobert que les coses no és que no funcionin així o aixà: pocs anys m'han calgut per saber que en el terreny de l'arqueologia d'àmbit local les coses, de fet, no funcionen.

                                               gerreta trobada a la cova dels Lladres (Vacarisses)

Dedueixo que hi va haver un temps on els arqueòlegs treballaven per la cara, sense cobrar un duro, empesos per l'amor a l'art. Dedueixo que quan va arribar la democràcia i es va obrir la Conselleria de Cultura, alguns van fer curses per entrar a Patrimoni, i així cobrar la primera pela i, de passada,  poder reivindicar que es dignifiqués la feina dels arqueòlegs. És a dir, que si no es cobrava, no hi hauria arqueologia. Mentrestant i com ha passat sempre, Cultura va anar a la cúa dels pressupostos i el finançament dels treballs arqueològics va ser més aviat escàs i amb prou feines cobria per pagar els funcionaris, relegats a inventariar el Patrimoni des de les monedes egípcíes del sr. Antonio, passant pels quadres aquells de 'molt valor' de la tieta etc. Amb aquesta perspectiva, no es trigarà a legislar per implicar les grans constructores en el finançament d'aquelles excavacions d'urgència dels jaciments que sorgien arran dels grans moviments de terres. No es trigarà a legislar per a tots aquells que atemptessin contra qualsevol dels molts jaciments que aniran sorgint i que quedaran completament desatesos. Només es podran excavar aquells jaciments considerats per l'especialitat com a 'punters' i els urgents, que seran excavats també, de forma urgent. No es trigarà a seguir legislant (altra cosa no avançava amb tanta celeritat), ara per insinuar que qualsevol que lliurés un objecte arqueològic fora del seu context, podria passar per ser un potencial espoliador. Conclusió: si no podem fer arqueologia multarem, sancionarem, sospitarem.


Ben lluny quedaven els dies d'un jove Ramon Ten (actual cap del Servei d'Arqueologia de Catalunya) que excavava els metres quadrats de rigor de la cova dels Lladres (Vacarisses) deixant que uns aficionats de la SIS trobessin la peça més emblemàtica i descriptiva del jaciment: una gerreta de ceràmica a mà de forma globular que contenia un total de 2.020 peces penjoll sencera (fotografies superiors). Lluny queden els dies que aquests mateixos afeccionats, treballant a l'interior de la incomodíssima i opressiva galeria de la cova de les Pedres, retiraven curosament les nombroses restes lítiques que es trovaben enterrades en el prim sediment de la cavitat. Probablement allò no aportava gran cosa al vessant científic i metodològic del món de l'Arqueologia, però sens dubte aquells materials servien per il·lustrar millor que res, el passat en l'àmbit local.

Entrada a la cova de les Pedres (Viladecavalls)

En nom de la necessària professionalització dels arqueòlegs, avui tot això ja és 'prehistòria'. Però el fet és que la societat no pot o no vol remunerar tots els treballs arqueològics possibles: l'arqueologia a nivell local no existeix; si el municipi no pot finançar no s'excava, si no és urgent no es fa. I deixant de banda l'escassa informació que reben els municipis sobre els treballs arqueològics que s'hi duen a terme, el fet és que les desenes de llicenciats en Arqueologia/Prehistòria que surten cada any de les nostres universitats no podran treballar en la seva professió. En aquest context, els jaciments de segona fila o no urgents tenen tots el mateix final: són espoliats. I la majoria ho són per arqueòlegs que saben el que fan. Avui aquesta situació s'agreuja amb l'aparició d'Internet amb la difusió de dades GPS de jaciments arqueològics, i amb la publicació indiscriminada dels inventaris patrimonials dels municipis, sent aquesta la única labor que podran lluïr els polítics -els funcionaris dels quals s'han passat la vida obrint 'fitxes' de jaciments.

Per a mi la pregunta és: si 'això no funciona així', pot funcionar d'una altra manera?

De cara a Barraca (69) els gravats 1.2

Amb la barraca 391 de la Creu del Galí, el grup de Pedra Seca Ballestar dona per finalitzades les restauracions de barraques amb gravats, ja sigui de dates a les llindes com de creus a l'interior. Les dues barraques datades a la llinda, la no. 295 "1878" de l'Ermengol i la barraca 112 del Victo el Campaner, amb la data de 1861. I des del febrer de 2022 la barraca 308 de la Portalada -també a l'Ermengol- on després d'un munt de vistes per a restaurar-la i després d'apadrinar-la, hi vam descobrir una pedra a l'interior amb el gravat "Jané 1847", i fins i tot és possible que hi posi el dia (11) de finalització de l'obra.
L'abril de 2023 vam trobar-nos que a la llinda de la barraca 179, a La Bosqueta, les falgueres marcides ens descobrien una data inèdita al Principat: 1710, data gravada que segons quina interpretació es faci, podria recular a 1700.  Fins a la data (2023) a Catalunya no s'havien trobat barraques amb una data gravada que fos anterior a 1716.



                               1710, ara com ara la data més reculada en una barraca de vinya a CAT



Sigui com sigui, sembla que el monocultiu de la vinya podria haver entrat amb força a Catalunya molt abans que no semblava. Amb la barraca "1710" ja són cinc - d'un total de 472 - les barraques datades a Sant Llorenç Savall
I pel que fa a les creus, les restaurades o que estan en bon estat són la barraca 391 del Galí, la 136 del Torrent Micó, la 127 de cal Cames i la 426 de l'Isidre Dalmau.

La restauració en solitari de la barraca de la Creu del Galí es presentava complicada pel fet que bona part del material font eren uns gresos molts disgregables (fotografia superior). La sort era que la llinda restava intacta. En set sessions matinals vam concloure la barraca, havent-nos trobat en la necessitat de traginar molta pedra i reble dels encontorns.
L'encarregat de vetllar la barraca serà el Ramon Suades, qui també ha fet una important contribució en la localització de barraques d'aquest sector i de la majoria de barraques trobades a la resta del parc.