Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Recuperant el topònim del Camp d'en Lluís


El primer cop que vam ensopegar amb aquest topònim fou en els mapes del sabadellenc Jesus Ballestar. Entre els anys 50 i 60 del passat segle, en Ballestar situava els Camp d'en Lluís a la riba dreta del torrent de l'Ermengol, en el tram final cap el Ripoll i coincidint amb l'actual topònim de Les Conques. L'historiador local Jaume Valls també inclou el topònim al seu recull 'Un miler de noms de llocs formats en un mil·leni', però no pot donar cap pista de la seva ubicació.

portada camp den lluis small

el Camp d'en Lluís

El fet és que en el cadastre i en els amillaraments constaven parcel·les usant de forma ben diferenciada el topònim de les Conques i també el del Camp d'en Lluís (també escrit Les Planes o la Plana, del Lluís). El desllorigador d'aquesta incògnita ha estat el Plano Geométrico* aixecat el 15 de Juny de 1863 per l'agrimensor Pere Ribas. Com a resposta a una queixa elevada per l'Ajuntament i la seva Junta Pericial contra Hisenda, s'obrí una comprovació liderada pel Comissionat d'Hisenda Manuel Rodríguez secundat pel citat agrimensor i també per l'arquitecte Carles Gauran, comprovació que afectà entre d'altres sectors el Camp d'en Lluís.
Sens dubte el plànol d'en Pere Ribas atorga majors dimensions al sector del que havia acotat l'estudiós Jesus Ballestar i es pot dir que pràcticament no coincideixen en res. El sector del Camp d'en Lluís compren la riba hidrogràfica esquerra del Ripoll, des dels Horts i font de Vilatersana al nord, fins el pont de Les Conques al sud, amb dues grans entrades: una als vessants de l'Ermengol (el camí de Granera fa de límit inferior, amb els dos vessants de la carena de Les Oliveretes) i l'altra al vessant nordoest d'un petit tram del torrent Bo. Cal notar que el tram de camí de Granera que queda exclòs del Camp d'en Lluís coincideix prou bé amb el tros de vinya que pertanyia al pagès il·lustrat Pau Agell (dins d'aquesta parcel·la hi ha una barraca de volta veritable feta de de maons i amb un llindar datat de l'any 1793). El límit del Camp d'en Lluís amb la finca de l'Ermengol, aleshores propietat de Segimon Armengol, s'ajusta prou bé a l'actual límit, coincidint amb el pas de les dues línies d'alta tensió. Així doncs, el topònim de Les Conques quedaria confinat als camps adjacents a banda i banda del torrent de l'Ermengol o de les Conques.


les conques small

Les Conques


L'extensió total del Camp d'en Lluís segons els comptes fets l'any 1863, era d'unes 62 quarteres (aprox. 20 hectàrees), de les quals 2 quarteres eren de regadiu, 9 de secà, 26 de vinya, 2 d'oliveres, 18 d'erms i 6 de rocaters. D'ençà el pas de la fil·loxera, les parts de vinya que s'enfilaven costa amunt quedaren abandonades, restant a la part baixa els sembrats i els horts que, fins a dia d'avui, continuen aprofitant les infraestructures de l'aigua del Ripoll, com són la resclosa del Raio i petits ponts d'obra que salven torrents i xaragalls. Pel bell mig del Camp d'en Lluís passa el camí de Monistrol de Calders, fent de divisòria entre l'antiga vinya i els camps de cultiu.
La comprovació d'hisenda de 1863 pel que fa el Camp d'en Lluís, tan sols trobà a faltar 8 quarteres que no figuraven a l'amillarament de 1854 i amb el qual l'ajuntament havia basat els seus comptes. Com veurem més endavant, la resta de comprovacions de la Comissió d'Hisenda resultaren ser molt més desfavorables per als pagesos llorençans.
Ja ho veieu, no tot és perseguir barraques. De vegades, la vella literatura proveeix informació ben valuosa.


* Arxiu de la Corona d'Aragó. El meu agraïment al Servei de Cartoteca de la UAB, concretament a la Cèlia del Rio Sánchez i la Marta Gil, que de seguida van guiar les meves passes cap a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.





LA BARRACA no. 62 DE FRANCESC SALLÉS (1802), EL MESTRE BARROÉ
AL CAMP D'EN LLUÍS

b62 de cal francisc


LA BARRACA no. 220 DEL MAGÍ PUIGMARTÍ, EL SASTRE (1802)
AL CAMP D'EN LLUÍS

b220 2 small


 

ENLLAÇOS


 

 




{audio autostart}rossinyol.mp3{/audio}

De cara a Barraca (70) vinyes de 1ª,2ª, 3ª i 4ª

 
 
A l'hora de pagar tributs sobre els beneficis obtinguts amb les vinyes, aquestes és classificaven en quatres classes. No és clar que la qualitat del vi tingués relació amb aquestes quatre categories, perque desconeixem el Reglament que establia les bases d'aquesta classificació, però l'any 1863 l'Ajuntament de Sant Llorenç Savall i la seva Junta pericial van protestar 'alto y formal' per la supressió comptable de la vinya de 4ª classe, la que donava menys beneficis*. I els arguments que donà foren: "en este término és de absoluta necesidad el tenerla só pena de matar el cultivo de las tierras flacas que tenemos especialmente de viñas ya muy pasadas y situadas muy lejos de la población, pues hay muchos que las tienen á mas de una hora de distancia ¿ Y que culpa tiene en esto el propietario ó cultivador si tiene la tierra suya mala y de peor calidad? ¿ No tiene ya en esto bastante castigo en tenerla así? ¿ No vale mas á la Nacion que puedan cultivarse estas tierras y poder percibir de ellas alguna contribucion que no que tengan que abandonarse y quedar no mas que yermas?" Així doncs, llunyania del cultiu i antigor dels ceps poden ser dues pistes per explicar la categoria d'una vinya.


b112 10 large
Malgrat que la resposta del funcionari d'hisenda sigui que amb la reclassificació la diferència contributiva és de poca importància, el cert és que ben aviat es començaran a abandonar les vinyes més perifèriques: llogar mules i conductors, llogar portadores i veremadors fent-los transitar per camins dolents ja no sortirà a compte. Amb la desaparició de la 4ª classe de vinya probablement començaran a desaparèixer les vinyes dels confins del terme. Per contra, s'aprofitaran a fons les terres més pròximes, com és el cas d'aquesta barraca de vinya bastida l'any 1861 al sector del torrent de Mascarell: la barraca del Victo el Campaner. Fins el 1863, a Sant Llorenç Savall la 4ª classe representava 842 quarteres i 10 cortans de vinya, aproximadament un 28% del total d'aquest cultiu dins el terme, dada que tradueix l'esforç de la pagesia llorençana per plantar vinya en llocs ben distants, indrets amb terres molt magres. "N
ingun mérito ni habilidad és el hacer producir tierras fértiles y de buenas condiciones: solo el que hace salir el jugo de las esteriles é ingratas es el digno de mejor suerte"- sentenciava l'ajuntament.

b112 1er small

  Malgrat les relatives bones condicions de la barraca 112 del Victo el Campaner, han calgut 12 jornades matinals per consolidar-la. La primera jornada ja va deixar clar que la pedra que faltava no era enterrada ni havia caigut amb el pas del temps, havia estat sustreta. Calia doncs, trobar una bona pedrera (i un carretó per traginar-la). A tocar de la pista vam trobar una paret de roca esllavissada que proveïa bona quantitat de reble i, més amunt, dos amuntegaments de rocs provinents d'alguna obra.
Pel costat de llevant de la construcció (fotografia superior), ben aviat es va veure que tot el volt no pertanyia a la barraca sinó a una feixa adosada. Per armonitzar el conjunt final, calia adobar el tram de marge.
La darrera jornada, l'agost de 2014, vam plantar lliris amb el padrí de la barraca, en Xesco Roma.
Esperem que el resultat faci semblar que l'hem pujat de categoria.
 
 

 

* Fins el 1863 es comptava que una quartera de vinya llorençana donava aquest ordre de beneficis, segons la categoria: 1ª CATEGORIA  60 (lliures) 2ª CATEGORIA 40, 3ª CATEGORIA 20, 4ª CATEGORIA 15. 
 
FONT- ARXIU de la CORONA D'ARAGÓ.


PUJANT PARET

b112 2n small
 
REBLE AL SOSTRE

b112 3a small

ADOBANT EL MARGE

b112 6 small


b112 vinya

CENDRES

b112 8 small

 

b112 9 large

TERRA

b112 abans de lliris small

SERP

b112 pell de serp small

LLIRIS

b112 lliris small

EL PADRÍ DE LA BARRACA

b112 lliris 2 small

OBJECTE FUS NO IDENTIFICAT

b112 fus 2 small

EL MASCARELL EXUBERANT

b112 exhuber small

 

 

 

 

 

L'arqueologia que no funciona

Corria l'any 1998 quan acompanyat de la llavors Arqueòloga Territorial, Araceli Martin, sortíem del recent trobat jaciment de la cova del Centenari (Horts de La Mata, Mura). L'Araceli em deixava clar que donat l'escàs gruix de sediment de la cavitat, el jaciment no seria susceptible de ser excavat. Quan li vaig dir si algun estudiant arqueòleg o aficionat podria estar disposat a retirar la resta de fragments esparsos que poguessin quedar a la cavitat em va espetar: 'això no funciona així'.
Suposo que intentar explicar com funcionen les coses resulta infinitament més senzill que intentar explicar com no funcionen, perque m'hauria pogut passar la vida preguntant. Però amb el temps he descobert que les coses no és que no funcionin així o aixà: pocs anys m'han calgut per saber que en el terreny de l'arqueologia d'àmbit local les coses, de fet, no funcionen.

sin ttulo-1



















gerreta trobada a la cova dels Lladres (Vacarisses)


Dedueixo que hi va haver un temps on els arqueòlegs treballaven per la cara, sense cobrar un duro, empesos per l'amor a l'art. Dedueixo que quan va arribar la democràcia i es va obrir la Conselleria de Cultura, alguns van fer curses per entrar a Patrimoni, i així cobrar la primera pela i, de passada,  poder reivindicar que es dignifiqués la feina dels arqueòlegs. És a dir, que si no es cobrava, no hi hauria arqueologia. Mentrestant i com ha passat sempre, Cultura va anar a la cúa dels pressupostos i el finançament dels treballs arqueològics va ser més aviat escàs i amb prou feines cobria per pagar els funcionaris, relegats a inventariar el Patrimoni des de les monedes egípcíes del sr. Antonio, passant pels quadres aquells de 'molt valor' de la tieta etc. Amb aquesta perspectiva, no es trigarà a legislar per implicar les grans constructores en el finançament d'aquelles excavacions d'urgència dels jaciments que sorgien arran dels grans moviments de terres. No es trigarà a legislar per a tots aquells que atemptessin contra qualsevol dels molts jaciments que aniran sorgint i que quedaran completament desatesos. Només es podran excavar aquells jaciments considerats per l'especialitat com a 'punters' i els urgents, que seran excavats també, de forma urgent. No es trigarà a seguir legislant (altra cosa no avançava amb tanta celeritat), ara per insinuar que qualsevol que lliurés un objecte arqueològic fora del seu context, podria passar per ser un potencial espoliador. Conclusió: si no podem fer arqueologia multarem, sancionarem, sospitarem.


Ben lluny quedaven els dies d'un jove Ramon Ten (actual cap del Servei d'Arqueologia de Catalunya) que excavava els metres quadrats de rigor de la cova dels Lladres (Vacarisses) deixant que uns aficionats de la SIS trobessin la peça més emblemàtica i descriptiva del jaciment: una gerreta de ceràmica a mà de forma globular que contenia un total de 2.020 peces penjoll sencera (fotografies superiors). Lluny queden els dies que aquests mateixos afeccionats, treballant a l'interior de la incomodíssima i opressiva galeria de la cova de les Pedres, retiraven curosament les nombroses restes lítiques que es trovaben enterrades en el prim sediment de la cavitat. Probablement allò no aportava gran cosa al vessant científic i metodològic del món de l'Arqueologia, però sens dubte aquells materials servien per il·lustrar millor que res, el passat en l'àmbit local.

boca de la cova de les pedres small

Entrada a la cova de les Pedres (Viladecavalls)

En nom de la necessària professionalització dels arqueòlegs, avui tot això ja és 'prehistòria'. Però el fet és que la societat no pot o no vol remunerar tots els treballs arqueològics possibles: l'arqueologia a nivell local no existeix; si el municipi no pot finançar no s'excava, si no és urgent no es fa. I deixant de banda l'escassa informació que reben els municipis sobre els treballs arqueològics que s'hi duen a terme, el fet és que les desenes de llicenciats en Arqueologia/Prehistòria que surten cada any de les nostres universitats no podran treballar en la seva professió. En aquest context, els jaciments de segona fila o no urgents tenen tots el mateix final: són espoliats. I la majoria ho són per arqueòlegs que saben el que fan. Avui aquesta situació s'agreuja amb l'aparició d'Internet amb la difusió de dades GPS de jaciments arqueològics, i amb la publicació indiscriminada dels inventaris patrimonials dels municipis, sent aquesta la única labor que podran lluïr els polítics -els funcionaris dels quals s'han passat la vida obrint 'fitxes' de jaciments.

Per a mi la pregunta és: si 'això no funciona així', pot funcionar d'una altra manera?

foto gerreta small



Molts llicenciats en Prehistòria acabaran treballant en supermercats o en qualsevol altre àmbit per guanyar-se la vida. Ho sabem. Vol dir això que tot llicenciat ha de renunciar a la seva vocació? Vol dir això que sota cap concepte pot dedicar les seves hores de lleure a excavar i desenvolupar el treball científic p.e. en el seu àmbit local? Vol dir això que l'Arqueologia com a disciplina acadèmica no pot treure cap altre rèdit del seus llicenciats, que no sigui l'econòmic? l'àmbit del coneixement està estrictament limitat a l'econòmic? segur?
No estic parlant d'afeccionats a l'arqueologia o de voluntariat, estic parlant d'arqueòlegs llicenciats, tutoritzats durant i després de la seva carrera, de persones que estan en connexió permanent amb la seva especialitat. Tot i les òbvies limitacions de temps, no podrien igualment excel·lir en els seus treballs i obtenir el mateix reconeixement? Jo crec que la societat en general, segur, en treuria millor profit. Es pot fer això? és complicat organitzar-ho d'una forma raonablement pautada?
A Sant Llorenç del Munt hi ha moltes coves-jaciments que tenen escàs sediment i no seran excavats. L'Arqueologia també té un escàs sediment pressupostari, però compta amb un nombre importantíssim de llicenciats que, segur, podrien fer créixer la professió en el seu conjunt i el més important: fer créixer el coneixement d'aquesta disciplina entre la societat.

Segur que és millor deixar que les coses no funcionin de cap manera?




{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

De cara a Barraca (69) els gravats 1.0

b391mixt smallAmb la barraca 391 de la Creu del Galí, el grup de Pedra Seca Ballestar dona per finalitzades les restauracions de barraques amb gravats, ja sigui de dates a les llindes com de creus a l'interior. Les dues barraques datades a la llinda, la 1878 de l'Ermengol i la barraca 112 del Victo el Campaner, amb la data de 1861. I pel que fa a les creus, les restaurades o que estan en bon estat són la barraca 391 del Galí, la 136 del Torrent Micó, la 127 de cal Cames i la 426 de l'Isidre Dalmau. A Catalunya no s'han trobat barraques amb una data gravada que sigui anterior a l'any 1750.
Durant el segle XIX la majoria de pagesos, jornalers i bracers no sabien escriure. A banda dels terratinents, fabricants, metges i comerciants, els pagesos no començaran a dur els fills a l'escola fins la segona meitat del segle XIX, i tot i amb això inicialment només ho faran els primogènits. Les dones en quedaran excloses fins el tombant de segle. És per això que en la majoria de documents d'arrendaments, plens de l'ajuntament, actes notarials, herències etc, serà un testimoni lletrat o el secretari de l'ajuntament qui signarà pels pagesos, bo i afegint l'expressió 'por no saber escribir'.
A Sant Llorenç Savall resten tres barraques més amb gravats, en aquest cas en barraques fetes amb volta veritable de maons. Dues les va fer construir a finals del s.XVIII el pagès il·lustrat Pau Agell: la barraca de Les Oliveretes i la barraca del Burc. Existia una tercera barraca datada del mateix propietari a Les Marines, però la urbanització la feu desaparèixer. La tercera barraca amb volta veritable pertanyia a Pere Dalmau, i es troba a la finca del Dalmau.
La restauració en solitari de la barraca de la Creu del Galí es presentava complicada pel fet que bona part del material font eren uns gresos molts disgregables (fotografia superior). La sort era que la llinda restava intacte. En set sessions matinals vam concloure la barraca, havent-nos trobat en la necessitat de traginar molta pedra i reble dels encontorns.
L'encarregat de vetllar la barraca serà el Ramon Suades, qui també ha fet una important contribució en la localització de barraques d'aquest sector.


b391 11 small


b391 1er dia small


b391 2n dia small
 
b391 3r dia small


b391 4rt dia small


b391 5 dia small


b391 6e dia a small


b391 6e dia b small


b391 7 cendres small


b391 7 pan large
 
 
 
 


Al límit del terme, el mas Balumí 1.0

Tant si marxes com si arribes a Sant Llorenç Savall, el darrer tram de municipi anant cap el Bages, és una fondalada allargassada i amable, el punt més alt del qual no ens faria pensar que és una capçalera del riu Ripoll. Passat l'incendi de 2003, a banda i banda de la fondalada s'han llaurat tot de camps per fer-hi créixer ferratges per als animals salvatges (el més enraonat dels quals, el senglar, s'ho menja gairebé tot!). Res de nou: els camps ja havien estat conreuats quan al bell centre d'aquesta esplanada, dalt d'un petit promontori, s'hi alçava el mas Balumí (o també cal Baloni- segons Lluís Vergés, de vegades escrit Valumí). Pel que fa la masoveria, tenim constància que el 1811 la ocupava l'Agustí Crusella, i el 1825 ho fou per la família de Monistrol de Calders encapçalada pel Sebastià Santamans (35 anys), casat amb la Núria (37 anys) i el seu fill Josep (2 anys).  El topònim també havia deixat empremta al poble: el 1802 hi trobem en Feliu Balumí i també un Joan Domènec 'el Xic del Valumí' que vivia al carrer St Antoni. Pel que fa la història del mas sabem poca cosa a banda que segons Miquel Ballbè la primera cita data de l'any 1312. Sabem del cert que el 1839 encara tenia masoveria i que aleshores la propietat ja havia estat absorbida pel mas Saladelafont. L'extensió censada dels seus conreus era de 6 quarteres, aproximadament l'equivalent a 2 hectàrees.

balumi top large

Les restes del Balumí ens dibuixen no menys de 5 estances petites i allargassades, probablement formant el conjunt d'una sola nau, tot orientat seguint l'eix N50. L'estirament de la construcció sembla condicionat pel sòcol de roca mare, que marca dos desnivells en els vessants oriental i occidental, aquest darrer amb un xaragall a tocar, deixant oberta la possibilitat que l'entrada principal fos per la cara nord. El parament més visible (fotografia inferior) sembla un parament secundari de tan sols 40cm de gruix. El que semblen les parets exteriors i la paret mestra mesuren de 60cm en amunt. A la punta sud s'hi dibuixa un semicercle, tal volta es tractés d'un dipòsit adosat. Per tots els volts de la casa trobem restes de teula i terrissa.
En un dels camps actualment llaurats apareix un fons de dipòsit de xena, prova que els camps eren part inextricable de la casa. Documentalment, el mas no apareix associat a la vinya ben al contrari, sembla que a mitjan segle XIX  la  prosperitat d'aquest conreu assenyali el declivi definitiu de la casa.


balum paret


L'actual propietari, el Josep Saladelafont, ha fet esporgar els nous brots d'alzina i roure de la totalitat de la seva finca per tal que els arbres creixin tan alts i grans com sigui possible. Tal volta per recuperar l'esplendor del topònim proper del Bosc Negre o potser per fer honor al mas Saladelafont, un mas que documentalment ens mostra que llur activitat econòmica fou eminentment forestal, seguint el patró d'altres masos com el Dalmau o Salallassera. El cognom Saladelafont (Francesc, Pere, Llorenç, Josep...), sense ser gens nombrós, ha estat arrelat al lloc després de moltes generacions. En molts aspectes i malgrat les vicissituds diverses que per força han de patir aquestes propietats ancestrals, l'actitud i l'empenta dels propietaris per dignificar el lloc i recomençar, em recorda molt aquella que hom percep en finques amb tanta o més solera com és ara el Puig de la Balma (Mura).
Segur que molts compartim el mateix desig de veure com un dia el mas Saladelafont s'alça de nou al seu lloc. De moment nosaltres, els barracaires llorençans, ja hem alçat la totalitat de barraques de vinya dels Saladelafont. Esperem que sigui una bona premonició.


BIBLIOGRAFIA


VERGÉS I SOLÀ, Lluís. Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt. Sant Llorenç Savall. 1973. p.73
CASALS I SUADES, Miquel VICENS I LLAURADÓ, Albert. El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. Ed. Farell, febrer 2004. p.160
VICENS I LLAURADÓ, Albert. LACERA, butlletí no. 22, Gener 2015.
BALLBÈ I BOADA, Miquel. Topònims de Sant Llorenç del Munt i Rodalia. Matadepera. Abril 2000. p.21
ARXIU HISTÒRIC de SANT LLORENÇ SAVALL







{audio autostart}pavana.mp3{/audio}