Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

L'arqueologia que no funciona

Corria l'any 1998 quan acompanyat de la llavors Arqueòloga Territorial, Araceli Martin, sortíem del recent trobat jaciment de la cova del Centenari (Horts de La Mata, Mura). L'Araceli em deixava clar que donat l'escàs gruix de sediment de la cavitat, el jaciment no seria susceptible de ser excavat. Quan li vaig dir si algun estudiant arqueòleg o aficionat podria estar disposat a retirar la resta de fragments esparsos que poguessin quedar a la cavitat em va espetar: 'això no funciona així'.
Suposo que intentar explicar com funcionen les coses resulta infinitament més senzill que intentar explicar com no funcionen, perque m'hauria pogut passar la vida preguntant. Però amb el temps he descobert que les coses no és que no funcionin així o aixà: pocs anys m'han calgut per saber que en el terreny de l'arqueologia d'àmbit local les coses, de fet, no funcionen.

sin ttulo-1



















gerreta trobada a la cova dels Lladres (Vacarisses)


Dedueixo que hi va haver un temps on els arqueòlegs treballaven per la cara, sense cobrar un duro, empesos per l'amor a l'art. Dedueixo que quan va arribar la democràcia i es va obrir la Conselleria de Cultura, alguns van fer curses per entrar a Patrimoni, i així cobrar la primera pela i, de passada,  poder reivindicar que es dignifiqués la feina dels arqueòlegs. És a dir, que si no es cobrava, no hi hauria arqueologia. Mentrestant i com ha passat sempre, Cultura va anar a la cúa dels pressupostos i el finançament dels treballs arqueològics va ser més aviat escàs i amb prou feines cobria per pagar els funcionaris, relegats a inventariar el Patrimoni des de les monedes egípcíes del sr. Antonio, passant pels quadres aquells de 'molt valor' de la tieta etc. Amb aquesta perspectiva, no es trigarà a legislar per implicar les grans constructores en el finançament d'aquelles excavacions d'urgència dels jaciments que sorgien arran dels grans moviments de terres. No es trigarà a legislar per a tots aquells que atemptessin contra qualsevol dels molts jaciments que aniran sorgint i que quedaran completament desatesos. Només es podran excavar aquells jaciments considerats per l'especialitat com a 'punters' i els urgents, que seran excavats també, de forma urgent. No es trigarà a seguir legislant (altra cosa no avançava amb tanta celeritat), ara per insinuar que qualsevol que lliurés un objecte arqueològic fora del seu context, podria passar per ser un potencial espoliador. Conclusió: si no podem fer arqueologia multarem, sancionarem, sospitarem.


Ben lluny quedaven els dies d'un jove Ramon Ten (actual cap del Servei d'Arqueologia de Catalunya) que excavava els metres quadrats de rigor de la cova dels Lladres (Vacarisses) deixant que uns aficionats de la SIS trobessin la peça més emblemàtica i descriptiva del jaciment: una gerreta de ceràmica a mà de forma globular que contenia un total de 2.020 peces penjoll sencera (fotografies superiors). Lluny queden els dies que aquests mateixos afeccionats, treballant a l'interior de la incomodíssima i opressiva galeria de la cova de les Pedres, retiraven curosament les nombroses restes lítiques que es trovaben enterrades en el prim sediment de la cavitat. Probablement allò no aportava gran cosa al vessant científic i metodològic del món de l'Arqueologia, però sens dubte aquells materials servien per il·lustrar millor que res, el passat en l'àmbit local.

boca de la cova de les pedres small

Entrada a la cova de les Pedres (Viladecavalls)

En nom de la necessària professionalització dels arqueòlegs, avui tot això ja és 'prehistòria'. Però el fet és que la societat no pot o no vol remunerar tots els treballs arqueològics possibles: l'arqueologia a nivell local no existeix; si el municipi no pot finançar no s'excava, si no és urgent no es fa. I deixant de banda l'escassa informació que reben els municipis sobre els treballs arqueològics que s'hi duen a terme, el fet és que les desenes de llicenciats en Arqueologia/Prehistòria que surten cada any de les nostres universitats no podran treballar en la seva professió. En aquest context, els jaciments de segona fila o no urgents tenen tots el mateix final: són espoliats. I la majoria ho són per arqueòlegs que saben el que fan. Avui aquesta situació s'agreuja amb l'aparició d'Internet amb la difusió de dades GPS de jaciments arqueològics, i amb la publicació indiscriminada dels inventaris patrimonials dels municipis, sent aquesta la única labor que podran lluïr els polítics -els funcionaris dels quals s'han passat la vida obrint 'fitxes' de jaciments.

Per a mi la pregunta és: si 'això no funciona així', pot funcionar d'una altra manera?

foto gerreta small



Molts llicenciats en Prehistòria acabaran treballant en supermercats o en qualsevol altre àmbit per guanyar-se la vida. Ho sabem. Vol dir això que tot llicenciat ha de renunciar a la seva vocació? Vol dir això que sota cap concepte pot dedicar les seves hores de lleure a excavar i desenvolupar el treball científic p.e. en el seu àmbit local? Vol dir això que l'Arqueologia com a disciplina acadèmica no pot treure cap altre rèdit del seus llicenciats, que no sigui l'econòmic? l'àmbit del coneixement està estrictament limitat a l'econòmic? segur?
No estic parlant d'afeccionats a l'arqueologia o de voluntariat, estic parlant d'arqueòlegs llicenciats, tutoritzats durant i després de la seva carrera, de persones que estan en connexió permanent amb la seva especialitat. Tot i les òbvies limitacions de temps, no podrien igualment excel·lir en els seus treballs i obtenir el mateix reconeixement? Jo crec que la societat en general, segur, en treuria millor profit. Es pot fer això? és complicat organitzar-ho d'una forma raonablement pautada?
A Sant Llorenç del Munt hi ha moltes coves-jaciments que tenen escàs sediment i no seran excavats. L'Arqueologia també té un escàs sediment pressupostari, però compta amb un nombre importantíssim de llicenciats que, segur, podrien fer créixer la professió en el seu conjunt i el més important: fer créixer el coneixement d'aquesta disciplina entre la societat.

Segur que és millor deixar que les coses no funcionin de cap manera?




{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

De cara a Barraca (69) els gravats 1.0

b391mixt smallAmb la barraca 391 de la Creu del Galí, el grup de Pedra Seca Ballestar dona per finalitzades les restauracions de barraques amb gravats, ja sigui de dates a les llindes com de creus a l'interior. Les dues barraques datades a la llinda, la 1878 de l'Ermengol i la barraca 112 del Victo el Campaner, amb la data de 1861. I pel que fa a les creus, les restaurades o que estan en bon estat són la barraca 391 del Galí, la 136 del Torrent Micó, la 127 de cal Cames i la 426 de l'Isidre Dalmau. A Catalunya no s'han trobat barraques amb una data gravada que sigui anterior a l'any 1750.
Durant el segle XIX la majoria de pagesos, jornalers i bracers no sabien escriure. A banda dels terratinents, fabricants, metges i comerciants, els pagesos no començaran a dur els fills a l'escola fins la segona meitat del segle XIX, i tot i amb això inicialment només ho faran els primogènits. Les dones en quedaran excloses fins el tombant de segle. És per això que en la majoria de documents d'arrendaments, plens de l'ajuntament, actes notarials, herències etc, serà un testimoni lletrat o el secretari de l'ajuntament qui signarà pels pagesos, bo i afegint l'expressió 'por no saber escribir'.
A Sant Llorenç Savall resten tres barraques més amb gravats, en aquest cas en barraques fetes amb volta veritable de maons. Dues les va fer construir a finals del s.XVIII el pagès il·lustrat Pau Agell: la barraca de Les Oliveretes i la barraca del Burc. Existia una tercera barraca datada del mateix propietari a Les Marines, però la urbanització la feu desaparèixer. La tercera barraca amb volta veritable pertanyia a Pere Dalmau, i es troba a la finca del Dalmau.
La restauració en solitari de la barraca de la Creu del Galí es presentava complicada pel fet que bona part del material font eren uns gresos molts disgregables (fotografia superior). La sort era que la llinda restava intacte. En set sessions matinals vam concloure la barraca, havent-nos trobat en la necessitat de traginar molta pedra i reble dels encontorns.
L'encarregat de vetllar la barraca serà el Ramon Suades, qui també ha fet una important contribució en la localització de barraques d'aquest sector.


b391 11 small


b391 1er dia small


b391 2n dia small
 
b391 3r dia small


b391 4rt dia small


b391 5 dia small


b391 6e dia a small


b391 6e dia b small


b391 7 cendres small


b391 7 pan large
 
 
 
 


Al límit del terme, el mas Balumí 1.0

Tant si marxes com si arribes a Sant Llorenç Savall, el darrer tram de municipi anant cap el Bages, és una fondalada allargassada i amable, el punt més alt del qual no ens faria pensar que és una capçalera del riu Ripoll. Passat l'incendi de 2003, a banda i banda de la fondalada s'han llaurat tot de camps per fer-hi créixer ferratges per als animals salvatges (el més enraonat dels quals, el senglar, s'ho menja gairebé tot!). Res de nou: els camps ja havien estat conreuats quan al bell centre d'aquesta esplanada, dalt d'un petit promontori, s'hi alçava el mas Balumí (o també cal Baloni- segons Lluís Vergés, de vegades escrit Valumí). Pel que fa la masoveria, tenim constància que el 1811 la ocupava l'Agustí Crusella, i el 1825 ho fou per la família de Monistrol de Calders encapçalada pel Sebastià Santamans (35 anys), casat amb la Núria (37 anys) i el seu fill Josep (2 anys).  El topònim també havia deixat empremta al poble: el 1802 hi trobem en Feliu Balumí i també un Joan Domènec 'el Xic del Valumí' que vivia al carrer St Antoni. Pel que fa la història del mas sabem poca cosa a banda que segons Miquel Ballbè la primera cita data de l'any 1312. Sabem del cert que el 1839 encara tenia masoveria i que aleshores la propietat ja havia estat absorbida pel mas Saladelafont. L'extensió censada dels seus conreus era de 6 quarteres, aproximadament l'equivalent a 2 hectàrees.

balumi top large

Les restes del Balumí ens dibuixen no menys de 5 estances petites i allargassades, probablement formant el conjunt d'una sola nau, tot orientat seguint l'eix N50. L'estirament de la construcció sembla condicionat pel sòcol de roca mare, que marca dos desnivells en els vessants oriental i occidental, aquest darrer amb un xaragall a tocar, deixant oberta la possibilitat que l'entrada principal fos per la cara nord. El parament més visible (fotografia inferior) sembla un parament secundari de tan sols 40cm de gruix. El que semblen les parets exteriors i la paret mestra mesuren de 60cm en amunt. A la punta sud s'hi dibuixa un semicercle, tal volta es tractés d'un dipòsit adosat. Per tots els volts de la casa trobem restes de teula i terrissa.
En un dels camps actualment llaurats apareix un fons de dipòsit de xena, prova que els camps eren part inextricable de la casa. Documentalment, el mas no apareix associat a la vinya ben al contrari, sembla que a mitjan segle XIX  la  prosperitat d'aquest conreu assenyali el declivi definitiu de la casa.


balum paret


L'actual propietari, el Josep Saladelafont, ha fet esporgar els nous brots d'alzina i roure de la totalitat de la seva finca per tal que els arbres creixin tan alts i grans com sigui possible. Tal volta per recuperar l'esplendor del topònim proper del Bosc Negre o potser per fer honor al mas Saladelafont, un mas que documentalment ens mostra que llur activitat econòmica fou eminentment forestal, seguint el patró d'altres masos com el Dalmau o Salallassera. El cognom Saladelafont (Francesc, Pere, Llorenç, Josep...), sense ser gens nombrós, ha estat arrelat al lloc després de moltes generacions. En molts aspectes i malgrat les vicissituds diverses que per força han de patir aquestes propietats ancestrals, l'actitud i l'empenta dels propietaris per dignificar el lloc i recomençar, em recorda molt aquella que hom percep en finques amb tanta o més solera com és ara el Puig de la Balma (Mura).
Segur que molts compartim el mateix desig de veure com un dia el mas Saladelafont s'alça de nou al seu lloc. De moment nosaltres, els barracaires llorençans, ja hem alçat la totalitat de barraques de vinya dels Saladelafont. Esperem que sigui una bona premonició.


BIBLIOGRAFIA


VERGÉS I SOLÀ, Lluís. Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt. Sant Llorenç Savall. 1973. p.73
CASALS I SUADES, Miquel VICENS I LLAURADÓ, Albert. El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. Ed. Farell, febrer 2004. p.160
VICENS I LLAURADÓ, Albert. LACERA, butlletí no. 22, Gener 2015.
BALLBÈ I BOADA, Miquel. Topònims de Sant Llorenç del Munt i Rodalia. Matadepera. Abril 2000. p.21
ARXIU HISTÒRIC de SANT LLORENÇ SAVALL







{audio autostart}pavana.mp3{/audio}

L'estratègia d'Artur Mas: guanyar temps 1.0

2012. Si som capaços de veure la gran quantitat de promeses electorals que fins a data d'avui s'ha hagut d'empassar el PP de Rajoy, no costa gens pensar que l'únic acord entre PP i CiU hagi estat el de guanyar temps. Mas evita pronunciar la paraula independència i no acudeix a la manifestació però ara que, Oh-sorpresa-que-dura-dos-anys, li han negat el pacte fiscal, ara parla d'escoltar el poble català que es manifesta al carrer. En Mas cercava més votants i  l'endemà de la multitudinària manifestació, ja els assenyalava com a seus. CiU avança eleccions perquè diu que fer un referèndum per l'autodeterminació, qui ho havia de dir, no estava en el seu programa electoral. En Mas diu que per liderar no se sap ben bé què, cal un líder fort, i que la convocatòria de referèndum s'hauria de ventilar preferiblement dins de la propera legislatura. Preferiblement. Perquè sent només preferible ens podríem anar al 2018, on preferiblement Mas i Rajoy es trobarien en un escenari econòmic preferiblement millor, amb preferència per un pacte fiscal preferent per a Catalunya. Heus aquí la jugada. Mentrestant el govern espanyol ja ha avançat que no es podrà fer un referèndum il·legal amb resultats il·legals. Però llavors l'Artur Mas dirà que el poble se l'ha d'escoltar i escoltar i escoltar, i que s'hauria de trobar una fòrmula jurídica legal que, tomba que gira, encabís una interpretació torçada que permetés votar per una boira baixa permanent arreu del Principat. Mentrestant tots dos, CiU i PP, aniran aniquilant els serveis públics; i en Mas per partida doble. Temps. Necessiten més temps. I la pastanaga d'un referèndum anar voleiant d'un costat a l'altre.
Mireu, a les eleccions del 25N qui més qui menys farà al·lusions a la sobirania catalana: uns voldran referendums de color rosa, verd i fúcsia. D'altres proposaran models d'estat blau, blanc i groc. D'altres, els de sempre, exigiran amb contundència el color preferit del seu escó. Però heu de saber que TOTS els partits actualment amb representació parlamentària, TOTS sense excepció, saben que un referèndum sobre la autodeterminació de Catalunya serà IL·LEGAL. Ho saben.
Per tant i primer de tot vull deixar ben clar que m'agradarà molt que els partits favorables al referèndum de secessió facin pinya, sobretot DESPRÉS de les eleccions i molt millor i amb més motiu, si cap d'ells té la majoria absoluta. Ara bé, una vegada dit això, no seria millor plantejar aquestes eleccions com El Referèndum que el govern espanyol no legalitzarà mai? Si p.e. una formació com SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA, obtingués el 55% dels vots.... no hauríem ja votat favorablement amb un SI per 'la independència'? Si després d'això el govern d'Espanya continuava dient que no es pot fer un referèndum, el proper pas no seria declarar unilateralment la independència?
No vull dir amb això que el Lopez Tena em caigui d'allò més bé, especialment quan crida allò que Espanya ens roba - hauria de dir millor els governs espanyols ( que no és el mateix, ni s'hi assembla), però em sembla que un partit que té expressament la paraula independència a les seves sigles  i que ha nascut prioritàriament per assolir aquest objectiu, hauria de merèixer més atenció que no pas estar buscant una vaga idea de 'lideratge' o fins i tot de forçar una coalició unitària per a l'independència amb partits que no prioritzen aquesta qüestió.
En qualsevol cas, tampoc em sembla massa correcte no prendre partit per la sobirania de Catalunya dient que no està clar quin model d'estat es proposa....si no hi ha sobirania, no cal perdre el temps somniant en models d'estat hipotètics ni saber-ne el color dels acabats interiors. A mi ja m'agradaria que el model d'Estat Català fos p.e. assambleari, però si no decidim independitzar-nos abans, no espereu que el govern d'Espanya i la seva reconsagrada Constitución ens faci mai assamblearis!
Potser sóc massa pragmàtic. Vosaltres què en penseu?


Això ho vaig escriure el 2012. El 2015, després de la pastanagada d'anunciar unes plebiscitàries pel setembre, n'hi ha que escriuen això.





Descalceu-vos abans d'entrar als temples 1.0

Dues persones són durament entrenades amb tota mena d'armes al Iemen per tal de liquidar uns quants caricaturistes armats amb llapiços que s'havien atrinxerat en una redacció al centre de Paris. Superant tota mena d'obstacles com ara senyals de trànsit, semàfors i una gernació d'infidels, els dos hómens armats amb fusells kalàixnikovs AK47 han traspassat la darrera barrera gràcies a una amable i alhora temible senyora que els ha obert la porta. La resta ha estat un treball impecable amb les armes, fent suar el gatell sense parar. Déu n'hi do!

 

Qui tampoc ha deixat de disparar ha estat la premsa, que després de la mort dels dos assaltants, segur que ens obsequiarà amb detalls com ara els orificis d'entrada i sortida de les bales i perles similars. Tot amanit amb frases com 'tot París' 'tota França' escrites per una sola persona, però en nom de tots. I també amb insinuacions com ara que els dos assaltants equivalen a l'Islam.

 

Vau sentir alguna vegada que aquell sonat de Noruega que va confessar que volia matar 600 persones i no tan sols 21, fos l'esperit del catolicisme o de la nació noruega? No. Vam quedar que era un sonat i prou. Doncs a Paris el mateix perquè, calia un fusell AK47 per matar un caricaturista o hauria estat millor un bazuka, un llançaflames, un míssil o millor un canó de 200mm...?

 

Si l'Islam prohibeix caricaturitzar Mahoma, els musulmans farien bé de no caricaturitzar-lo però...és que tots estem obligats a ser musulmans en potència? Quina seria l'arma adequada per liquidar els que gosen menjar porc? i pels que tenen un mal pensament, ni que sigui fugaç? De veritat cal tornar als temps de moros i cristians?
Com és possible que després de dues grans guerres mundials de caire purament econòmic encara hi hagi gent que atii guerres i matances de caire pretesament religiós? On eren aquesta gent mentre queien les bombes atòmiques o, calla, és clar que potser eren els que proveïen el petroli? Llavors bona part de la culpa ha estat del món occidental: ningú ha preguntat mai on anaven a parar les ingents quantitats de diners del petroli. Sembla que aquests diners han permès que una part de la població musulmana estigui a les beceroles, a la inòpia, en el mateix estat que fa 1500 anys, però amb mòbils, armes i gps. Sí, hi ha un part de responsabilitat en això.
No tinc cap mena de traça per dibuixar, pero tanmateix no m'he pogut estar de fer algunes caricatures. Contra les armes, coneixement. Sempre.



descalceu-vos small

 
caricaturista small


rire small