Diari d'abord

Caminar, caminar

No és fàcil explicar perquè sento la necessitat de passejar per la muntanya. No crec que sigui una qüestió únicament de salut, tot i que quan fa dies que no puc fer sortides, acabo neguitejant. Dec tenir incrustats uns quants gens paleolítics que m’alerten del perill del sedentarisme. La veritat és que molts cops m’he trobat caminant i m’ha envait una profunda sensació d’estar en el lloc que he d’estar. Una mena d’encaix perfecte amb l’entorn, un entorn sovint desprovist de l’acció humana recent. Un lloc que m’és familiar però que al mateix temps segueix les seves pròpies regles de joc i es manté autònom respecte els meus pensaments. Penso que no dec pas ser l´únic que té aquesta necessitat d’estar en llocs que mantenen o estan en vies de recuperar la seva fesomia original. Fa cosa d’un parell d’anys vaig veure un documental sobre un d’aquests grans magnats àrabs, un de ben atrafegat amb assumptes capitals. Doncs bé, l’home havia d’anar un dia per setmana al desert i sentir-se completament sol. No recordo si resava o què hi feia, però sé que el seu sèquit es mantenia a una bona distància per no trencar-li les oracions, aquesta necessitat d’estar sol amb el paisatge desèrtic. Segur que, com jo de vegades, devia pensar “si un dia em desvetllés i em trobés que havia de viure aquí, nu com un animal, ara no sabria per on començar”. Es reconeix una pèrdua de coneixements bàsics, gairebé oblidats. Aquesta és la força d’un entorn que, de tan allunyats com estem, reclama la nostra atenció bo i posant-nos en crisi, ni que sigui fugaçment. És un mecanisme primitiu: per uns instants deixem enrere tots els patrecols de la vida moderna i diem: i ara com t’ho faries per tirar endavant? No és pas, almenys en el meu cas, un tic romàntic per negar la bondat dels avenços de la humanitat, una crida cavernícola als millors temps reculats. No, no. És més aviat un simulacre d’estat de crisi. I quan millors efectes terapéutics té, és quan en treiem lliçons, quan aquesta ‘natura’ encara és capaç d’inspirar-nos idees. És com un tren de rentatge per descontaminar segons quines idees. El millor raspall per rentar el cervell són les branques, les punxes, els arbres, tot de coses que miren d’anar fent la seva, completament al marge de les nostres idees. Com menys alterat, més bé fa el rentat. Tal volta sigui l’essència de l’excursionisme. Respirar aire pur, que diuen.

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza