Diari d'abord

Feliç retorn, Paco

Tinc un company de feina que un matí era fent exercici físic i a la tarda estava ingressat en un hospital. L'exercici físic havia quedat sobtadament interromput per un atac de cor fulminant. Van reanimar-lo amb un desfibril·lador però ell va continuar inconscient. Per cosa de més d'un mes va quedar en coma i mentrestant els seus metges van decidir de refredar-li la temperatura corporal per alentir tot els processos vitals (entre els quals una possible infecció). En retornar a la vida un mes més tard, el gap temporal no havia quedat buit. Era ben conscient d'una continuïtat, la ment havia continuat ocupada i el rellotge intern seguia comptant el temps. Havia estat fent un viatge per la mediterrània, un viatge gairebé èpic on entre d'altres el refredament induït fou una prova de foc de cara a la supervivència en aquell viatge imaginari. Totes les veus tenien rostre; veus del treball, veus de la família. I el més increïble, les veus dels metges i infermeres que ell no havia conegut mai abans també tenien rostre, exactament el mateix que va veure en recobrar la consciència. Tota un experiència que m'alegro molt que el Paco ens pugui explicar i que, sens dubte, li han canviat la percepció de la vida.
 I jo m'he quedat pensant si això de tenir els ulls oberts 'a la realitat' no seria com assistir a una pel·lícula que va passant sola, on el què de veritat importa són l'evolució de les idees i no tant del seus recipients, aquests cossos nostres tan temporals i fungibles.
 
 
 
 
 
 
 

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza