Diari d'abord
Ja he cavat la meva tomba
Ja he enllestit la meva tomba. Una barraca de vinya enrunada, isolada i atapeïda de vegetació que he arranjat en solitari fins el punt just que l'he tancada amb pedra. Fins aquí ha arribat la meva feina, la pitjor part. Deixaré als meus soferts supervivents la feina d'abocar-hi les meves cendres, tota la que l'estat els deixi. I després un bon tou de terra a sobre, que ja l'hauré deixat presta. Els lliris ja sabreu trobar-los.
Havent provat llargament d'estar sota terra ara sé que vull un enterrament a l'aire, en suspensió. En un indret alterós, ben panoràmic i assolellat, que hi corri el vent, on l'escalf de l'astre sol m'arribi esmorteït per les arrels dels lliris blaus i la pluja no tingui cap destorb per adobar-me. Un lloc orientat com els nostres ancestres, d'est a oest, que és cap on van sempre les nostres passes. Així és com voldria acabar, fent honor a cada segon indispensable que he passat al bosc i el seu silenci. Un cop mort faré de refugi per a qui ho vulgui, seré un paraigües que no hauria pogut sostenir en vida perquè la vida desborda, vessa i regalima, que per això mateix és vida. Així estirat, fet pols, em sentiré millor i faré més bon servei al comú. Diga'm previsor, però la mort agraeix que li facin lloc per enllestir aviat la feina, i ara encara tinc esma i esquena. Només per preparar un enterrament d'aquesta mena, ja valia la pena viure. Confesso que em feia il·lusió.
I vosaltres sereu benvinguts a la barraca, tant si sabeu llegir com si no. Com si fóssiu a casa vostra. Benvinguts.