Diari d'abord

Maquis i emboscats (14) La invasió de la Vall d'Aran relatada per tres soldats de lleva

Alliberada Paris del jou nazi, els republicans espanyols que combatien a la Resistència francesa s'organitzaren per envair la Vall d'Aran el 19 d'octubre de 1944, mentre els aliats continuaven la seva cursa cap a Berlin, la capital del nazisme. La invasió de la Vall d'Aran es combinà amb altres operacions d'invasió al llarg dels Pirineus, amb l'objectiu de distreure les tropes de Franco sobre l'objectiu real, que era el d'establir un cap de pont per a la República espanyola a la Vall d'Aran. La operació s'anomenà 'Reconquista de España'.

maquis abans dinvasi                                                     Grup de maquis poc abans de començar la invasió

Franco, advertit de l'acumulació de republicans a l'altra banda de la frontera, arribà a mobilitzar 100.000 homes per deturar una operació l'abast de la qual no podia calcular amb certesa. Aleshores el Capità General de Catalunya era el general Moscardó, l'heroi franquista de l'Alcázar de Toledo durant la guerra civil. Aquest  fou el cap de l'exèrcit espanyol per combatre la invasió. Entre 2 i 5 mil maquis creuaren la vall i alçaren la bandera republicana en alguns poblets aranesos durant una ocupació que no superà els 8 dies. Viella no s'arribà a prendre. La sublevació general al país prevista pels republicans tampoc no es produí. L'ordre general de retirada fou donada pel cap militar republicà López Tovar, però la medalla d'aquesta retirada estratègica que salvà moltes vides, se l'endugué Santiago Carrillo, que des d'aleshores seria secretari general del Partit Comunista.

moscardo himmler                          El general Moscardó, entre Serrano Suñer i Heinrich Himmler, cap de les SS.


El relat de tres d'aquests soldats de lleva mobilitzats per a combatre el maquis republicà testimonien el mal caràcter del General Moscardó i com aquest salvà la pell de miracle, i també que la mobilització de l'exèrcit franquista no es limità a enviar tropes als Pirineus sinó que de forma esgraonada arribava a prendre posicions estratègiques fins ben al sud, almenys tan al sud com Castellar del Vallès, on les tropes hi van romandre fins la primavera de l'any següent, l'any 1945. Prova aquesta, que Franco no les tenia totes i s'apressà a remarcar per tots els mitjans possibles el caràcter antisoviètic de la seva trajectòria, División Azul inclosa (Rússia formava part de l'eix aliat en aquells moments), i prometia desesperadament que Espanya esdevindria una 'Monarquia eminentemente social'.



carnet guerrillerreconquista Medium

                                             Gonçal López, Castellar del Vallès (entrevista del 14-10-2002)


El Gonçal és gallec. Es va incorporar al servei militar el 1942, al regiment no. 8 Zamora, a la guarnició d’Orense. Van cridar voluntaris per anar a Malabo. Després de dos anys, va tornar per gaudir d’un mes de permís, però als 15 dies hi va haver l’invasió de la Vall d’Aran i el van cridar a files. D’Orense a BCN van estar un dia en tren de càrrega. Van estar-se uns dies a BCN. També van mobilitzar, per reforçar les accions de la Vall d’Aran, el Reg. 126 destacat a BCN (al parc de la Ciutadella). A més a més, es van destacar forces en poblets de l’interior de Catalunya. A ells els van dur de BCN a Mollet. De Mollet a Caldes de Montbui van marxar a peu. Es tractava de cobrir el camí ramader de la Cerdanya, que passant per Moià-Castellterçol-Castellar etc...i pel que circulaven, ja aleshores, els maquis. Ell s’estava concretament a la 3a companyia del 1er batalló del Zamora 8. De Caldes van venir a Castellar a peu. Recorda que, a risc de ser amonestat pel sargent, li va dir que d’aquella forma no podien anar. Anàven tots junts, com d’excursió, i ell va dir que darrera de qualsevol canyissar els podien haver fregit a tots ells d’una revolada. La 1ª companyia va anar destacada a St. Feliu de Codines., la 3ª a Castellar, a on van rellevar uns soldats del quarter de Pedralbes. Es van estar 3 mesos a Castellar. Ell, el Gonçal, era cabo 1ª i organitzava les patrulles que anaven al Daví, al Dalmau, al ‘Pascol’, a la crta. Terrassa (pont de la Salut), o a can Cadafalc on, segons ell, quan arribaven els soldats els maquis ja sortien per darrere i viceversa. Una vegada hi va haver confusió entre patrulles que anàven i venien, i de poc no es maten entre ells. Les patrulles es feien amb un guàrdia civil, un caporal de l’exèrcit i 5 soldats.
Una vegada, a l’alçada de la biblioteca de Castellar, van fer estirar a terra al sereno. Hi havien molts nervis aleshores.
 
 
destacamento de Cuenca
                                                     soldats de lleva a la Vall d'Aran

En una altra ocasió, les dones de can Barba es van organitzar com per fer una vaga en protesta contra el fet que les finestres de la fàbrica estiguéssin tancades: es va crear tal tensió amb l’aldarull que entre els soldats es van arribar a repartir bombes de mà Lafitte, per si es caldejava l’ambient.
Precisament una secció de la seva companyia destacada al Montseny, el 1945 va matar el maqui Josep Canals, fill de Castellar, amb el resultat d’un cabo soldat mort. Precisament un tal Llorenç Ferrer, amagat amb d’altres a la Balma de les Pinassa durant la guerra civil, va veure passar el Josep Canals rumb a l’exili, el 1939. També li sona el nom de Martí Sors entre els emboscats.
El mateix any, una patrulla de Sant Feliu de Codines va agafar un grup de 5 maquis a St. Sadurní de Gallifa, que s’hi estaven dormint.
 
 
 Josep Vilaterçana ‘pepito’ (Comabella, St Llorenç Savall, entrevista del 24-07-2002)
 


 
En Josep era de la quinta del 44, i feia la mili que, aleshores durava 3 anys, en un regiment d’artilleria a Mataró. Com que una vegada va saber dominar un cavall molt nerviós de les quadres mentre la resta de soldats fugien esperitats, el comandant del regiment el va anomenar batedor personal seu, un cop va saber que el Josep hi entenia en cavalls. En teoria era un dels millors i més acomodats dels llocs que et podien tocar, i es feien torns cada mes amb un altre. La sort però, durà poc, donat que al cap d’un mes els van enviar a la Vall d’Aran. Diu que almenys n’hi havia 50.000, de maquis. Se’ls veia per tot arreu, dominant les serralades. Duien més bon armament que els nacionals, tot i que aquell any va ser l’any dels ‘naranjeros’ del 9 llarg. En principi els maquis disparaven sobre els carrabiners i la guàrdia civil, però com aquests es van posar d’uniforme de soldats, n’hi va haver per a tothom. Diu que almenys van morir 700 entre soldats, carrabiners i guàrdies civils.


21a brigada abans de creuar
                              membres de la 21a brigada del exèrcit republicà abans d'entrar a la Vall d'aran

Un dia estaven fent una paella que els havia de durar per a dos dies. El General Moscardó en persona els la va tirar pel terra d’una puntada de peu. Fins i tot volia fer afusellar el seu comandant. Sort que entre tots els soldats ho van impedir.
Recorda que els maquis tenien una metralladora que batia un dels ponts de forma perfecta. Allí hi van morir molts soldats.
Un dia, fent la feina de batedor personal del comandant, anava d’ací a allà amb el cavall, comunicant-se amb els 7è, 8è i 9è regiments d’artilleria. En un d’aquests viatges, va veure que havia de travessar per un descampat cremat. Va malfiar-se i va baixar del cavall i, efectivament, sort en va tenir de la pensada, perquè aviat va rebre una descàrrega de metralladora que va ferir el cavall al peu. Com que aleshores els cavalls valien més que 5 soldats, el comandant el fer dur el cavall al veterinari de Sort. Quan ja es feia fosc, i baixant pel port de la Bonaigua, a mig camí, hi havia (i encara hi ha) una mena de corrals on ell es va deturar a dormir, perquè a aquelles hores era prohibit circular. Quan va ser dins es va ficar dins la palla i, mentrestant el cavall menjava ferratge. Quina sorpresa quan va sentir com entraven 3 maquis i els va sentir a dir “no hi ha ningú”. Sort que el cavall havia parat de menjar sinó l’hagueren descobert, i tot i que ell duia  pistola del nou llarg i un naranjero i hagués actuat primer, no les tenia totes.
El meu regiment-explica el Josep- va arribar fins a Salardú, empenyent els maquis fins just la frontera francesa que, en aquells moments, no es podia travessar.
Durant els tres mesos que va durar la operació dels maquis, els van prohibir expressament escriure’s amb ningú. Aquesta ordre la recorda molt bé en Josep perquè, malauradament, el seu pare va morir precisament en aquelles dates i quan ho va saber, ja era enterrat.
 
 

Marcel·lí Pasquina, Cardona (entrevista del 11-10-2006)
 
 
 
El Marcel•lí Pasquina era de la quinta del 43. Ell era el segon de 4 fills d’un mas a tocar de Cardona. A la guerra civil hi van matar aprop un capellà de San Mateu del Bages que va arribar a la casa just quan una partida d’inspecció comandada per un tal ‘Negre’ sortia del mas, buscant l’amo de la casa, per reclutar-lo. Al lloc potser encara s’hi conserva una creu. Sembla qui fins i tot el lloc que ocupava la casa hauria estat a punt d’instal•lar-s’hi un front de guerra pel republicans en retirada, per la seva situació dominant. El pare de l’Enric, germà gran del Marcel•lí, s’havia avesat a construir refugis en cases, amb força habilitat. I el seu mas no va ser una excepció.

Guardia civil valle aran                                                   Guàrdies civils mobilitzats a la Vall d'Aran

Acabada la guerra, en Marcel•lí va ser cridat a files el 43 i va anar destinat a Berga. A finals del 44, per l’octubre, els van dir d’anar de maniobres a la Vall d’Aran. Van anar a Lleida, primer. Quan veure la aparatosa mobilització ja es van ensumar que la cosa anava més enllà d’una maniobra. Un tinent coronel els va arengar amb la recomanació principal de disparar a qualsevol que no contestés el ‘santo y seña’. Anaven mal equipats per l’hivern. Recorda que una vegada, després que un maqui volés un pont i quedés al descobert, un tinent ( o sargent ) va disparar al guerriller que, en haver-se vist descobert, s’havia quedat quiet, gairebé congelat a tocar del pont. D’una ràfega de ‘naranjero’ el va fer volar pels aires. Un soldat li va prendre les botes i ell, el Marcel•lí, la manta. Encara ara es sent una mica incòmode de parlar-ne, sent com una sensació de rapinya, d’indiferència o alguna cosa així. Però feia un fred de mil dimonis! A Viella podien veure els maquis fent fogates pels volts del poble, al bosc. El seu destacament els va anar seguint Viella amunt, passant primer pel túnel, trobant sovint que els maquis ja havien marxat feia dues hores. Cita poblacions i llocs, perquè els ha tornat a veure amb algun nebot i perquè els té ben frescos a la memòria. A ell li tocava anar al davant del grup, i tot just van passar per un lloc descobert i dominat per un turó, van ser crivellats a trets i bombes que van aixecar tanta polseguera que els va donar temps a parapetar-se. Ell es va ficar rere uns arbrets amb molts esbarzers. Immòbil, escoltava com els trets anaven desplumant les branques dels arbres que el protegien. La seva secció va fer servir morters i van foragitar els maquis.
 
 
maquis aran 1                                                                guerrillers republicans

Com a punta de llança, les intruccions que tenien eren que si veien guerrillers féssin anar els mocadors blancs per alertar a la secció (batalló, brigada...el que sigui). Una vegada van estar a punt de matar un que anava sol i que va tenir la sort que el van reconèixer com un dels guàrdies civils que havien estat comminats a seguir als guerrillers els primers moments de la invasió. També parla d’un guàrdia civil o soldat que es va estar dies defensant un poble des de dalt d’un campanar i que va confessar que l’havien agafat només perquè se li havien acabat les bales. També refereix el cas d’un replegament a un poblet del seu destacament, un poblet de la banda d’Aragó: per la nit els que feien la guàrdia, van disparar un individu que s’hi acostava amb pinta de ser guerriller. Les bales van detonar les bombes alemanes de pal llarg que duia a la cintura: va quedar rebentat, amb les cames destrossades. A la matinada, quan algú amb el peu li va tocar les cames, es va endur el disgust que l’home era encara viu i va fer el gest de girar-se. Va morir amb la sang escolant-se. Va resultar ser un dels treballadors del túnel que s’havia unit als guerrillers, i que tornava al seu poble.

Assegura que el general Moscardó va passar un control dels maquis, ficat en un camió de combat, amagat dins la palla que duia pel bestiar del caçadors de muntanya. Assegura que més tard ho va celebrar amb una paellada amb els xofers del camió.
Parla d’un conciutadà que va tornar de l’exili sense explicar res de la seva annexió espontània amb els maquis. Va estar vivint a França.

pont de rei Small                                          Pont de Rei, frontera de la Vall d'Aran amb França
 

Després d’haver fixat (sota una pluja d’insults) la bandera d’Espanya al Pont del Rei, fronterer amb França, els soldats es van instal•lar a la Pobla de Segur.
 
 trens descarrilats
maquisard preparant un sabotatge

Parla dels maquis que van fer la invasió com a soldats que molts havien estat destinats a Normandia per a fer caure a trets camions nazis, que es sortien de les tortuoses carreteres de la costa, precipitant-los penyasegats avall. Tasques de boicot per tal que els alemanys no defensessin les zones abruptes que havien de superar els del desembarc. Al parador de la Vall d’Aran hi havia instal•lada artilleria provinent de Mataró. En els batallons hi havia gent de totes les terres espanyoles. Ell recorda un de Torelló, amb qui potser encara es podria trobar.


BIBLIOGRAFIA

MARTÍNEZ DE BAÑOS, Fernando. HASTA SU TOTAL ANIQUILACIÓN. El ejército contra el maquis en el Valle de Aran y en el Alto Aragón, 1944-1945. Editorial Almena. 2002.
 
 
ENLLAÇOS

 
 

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza