Diari d'abord

Les notícies decapitades

Cuando un actor dramático quiere agradar al público, es necesario de toda necesidad que le muestre muchos diablos; es necesario que esos diablos sean horrorosos, que griten, aúllen, lancen clamores divertidos, sepan insultar y jurar y terminen por llevarse su presa al infierno, en medio de rugidos salvajes; es preciso que la barahúnda sea horrible. Eso es lo que más atrae al público, eso es lo que más le place

desconegut, del 1561.




És gairebé un tòpic: tan sols ens escoltem els mitjans de comunicació si porten males notícies, les pitjors de totes. I el mitjà més cridaner, el que la diu més grossa, s’emporta el premi de les millors vendes i audiències. Un bon titular enganxa més fidels que tota la Bíblia sencera.

Totes aquestes afirmacions són carregades de la més pura Inèrcia i es basen no pas en el comportament ideal, sinó en el comportament real, instintiu que tenim tots, de posar-nos en alerta quan passa alguna desgràcia. L’abús d’aquestes ‘alertes’ acaba essent completament paralitzant. L’eficàcia comunicativa dels mitjans no es valora tant per la qualitat del contingut de les notícies com per la quantitat de gent que es capaç d’hipnotitzar en un sol titular. El que és ben cert és que en tots aquests anys de mass media són pocs, per no dir gairebé ningú, els que han valorat l’efecte que sobre la població té el fet de rebre males notícies minut a minut. I té la seva lògica: a qui l’importa la bona salut global de la gent? Aquesta és la violència real que exerceixen diàriament els mitjans de comunicació. És la inèrcia que, tant aviat els empeny a buscar la violència a l’exterior com els legitima a escampar-la a l’interior. El fet notícia només busca l’impacte en el receptor que es veu gairebé obligat a comprar el diari per obtenir-ne la penicilina corresponent, però de fet no la trobarà, perquè els mitjans sembla importar-los un rave que el receptor impactat pugui fer gairebé res amb la notícia, com no sigui algun malabarisme o afegir-se a un cor de planys per a la fi del món. Per descomptat que els mitjans ni tan sols saben si el receptor estarà aviat en condicions de ser impactat de nou. Però el receptor acabarà K.O. per força.
Recordeu aquell mecenes que anys enrere va intentar fer un diari que només duia bones notícies? Va ser un fracàs. I havia de ser un fracàs. Però això ja era de preveure: Franco amb el seu Nodo i el sr. Aznar amb el seu “España va bien” eren la rèplica exacte del fracàs d’una informació completament irreal, pròpia d’un conte de fades que ningú es podia creure. I és que no: això no és ni ha estat mai Disneyland.
El problema no són les males notícies ni que ens resulti impossible deixar de mirar-les per mantenir-nos en un estat permanent d’alerta i aprenentatge. El problema és que les males notícies circulen sense cap. Han estat literalment decapitades. I el cap que els falten es diu SOLUCIONS. Fixeu-vos-hi: no apareixen ni al principi ni al final del fenòmen anomenat ‘notícia’. El problema de les defecacions canines al carrer p.e. no són la seva fastigosa presència que podem adornar d’una bona colla de titulars pestilents, sinó la forma de evitar-les o de prevenir-les. No n’hi ha prou amb abocar la brutícia: cal, com a mínim, donar pistes per fer neteja. I les pistes ja han de trobar-se en els titulars. Si això no es fa en l’àmbit dels mitjans de comunicació, estarem donant la impressió que ‘tot va malament perquè no pot anar d’una altra manera’. I això és RADICALMENT FALS. Això és alimentar la Inèrcia i els seus mecanismes destructius. Si no m’acabeu d’entendre, llegiu-vos els titulars del popular diari Qué! que any rera any augmenta la seva audiència. Amb el nom que té el diari, crec que sobren més comentaris sinó és per afegir que és un diari completament ‘gratuït’.



ENLLAÇOS



El Déu de la Por

Terrassa Societat, s'ha acabat

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza