Diari d'abord

No ens mirem prou

Amb aquesta dèria per liquidar les espècies d'animals que formen part de l'evolució de tots plegats (dels animals també), estem perdent funcions vitals molt importants que ja estaven documentades en aquesta magnífica cadena evolutiva que ens unia i que no parem d'esbotzar. Una d'elles és la de mirar-nos bé abans de dir-nos res, especialment entre individus que no es coneixen. Per iniciar qualsevol nova relació habitualment engeguem un àudio ple de foteses com 'què tal, sóc el tal, encantat' i bla bla bla, mentre la part de vídeo, extraordinàriament més complexa i rica, engega sempre  amb retard i a batzegades, generant gairebé sempre una total i vergonyosa manca de sincronia. Encara no hem pogut calibrar el color dels ulls del nostre partner que ja s'escolten 'què vols prendre o de què treballes o...' mentre la imatge es torna cada cop més borrosa. Amb la ingesta de qualsevol tipus de beguda, com a segona, tercera o cuarta ocupació, el sistema de reconeixement pot arribar a col·lapsar-se. No anem bé. Així no anem bé. Aquesta mateixa tarda he vist com una pardal (o una pardala) s'exhibia arran de terra amb tota mena de moviments d'ala i cos, mentre voltava la parella dibuixant cercles perfectes. I l'altre s'estava al bell mig de l'escena mirant amb tota atenció les evolucions del seu partner. Si allò era una forma de dir que el pardal (o la pardala) tenia total capacitació en l'art del kama-sutra, això no ho us ho puc dir perquè jo estava molt atent a la geometria de l'escena (la part de vídeo). Però que aquell ritual enfatitzava la part visual de la presentació, no en tinc cap dubte.
Ens hem de mirar. Tots els animals ho fan això. Per a-prendre l'altre o qualsevol cosa, hem de mirar bé primer (
apprehendere- agafar). Abans de barallar-se, abans de fer res, els gats consumeixen una bona part del seu temps amb la mirada o fent ús de l'olfacte així com també d'altres sentits. Això és una bona manera de conèixer l'altre i que, tot sigui dit de passada, també pot evitar un grapat de baralles.
Jo que sóc bastant cavernícola necessito observar bé el terreny per a poder-lo retenir i reconèixer. I per poder apresar quelcom, és molt convenient la mirada atenta i que la presa preferiblement faci alguna pausa i deixi de moure's.
Llavors és quan més podem aprendre de l'altre. Massa sovint les salutacions introductòries es fan sobre la marxa, caminant  o fins i tot corrent -hola, hola, bon dia, bona tarda. Així no anirem enlloc. Massa vegades pensem que parlant és com millor ens podem presentar, però sovint resulta ser un engany, un equívoc. No podem relegar a una concatenació de sons més o menys intel·ligibles, la gran riquesa d'informació que pot subministrar una mirada atenta i pausada. Com a pràctica, considero que convindria observar bé aquestes precisions. Sortosament les noves tecnologies ho permeten cada cop amb més versemblança, encara que sigui de forma virtual. Jo de vosaltres em faria mirar bé abans de dir qualsevol cosa.