Diari d'abord
Un Porsche no cura l'estupidesa
Ni un Rolls-Royce, ni un Bentley, ni un Jaguar...ni tampoc un siscents. Aquest diumenge hi devia haver una trobada de Porsches en alguna banda passant per la carretera de Terrassa-Talamanca. El seu pas per La Barata va ser una triomfant demostració que les persones que es poden permetre el luxe de comprar un Porsche majoritàriament són, a més de temeràries, estúpides. La major part anaven a una velocitat molt per sobre de la permesa, per no parlar que gairebé ningú circulava pel carril que pertocava. I un servidor es va haver d'aturar quan un d'aquests impresentables devia fer una virolla i va quedar-se sense para xocs i creuat al carril contrari. Per descomptat els seus ocupants somreien de bat a bat amb la gesta, com un mico acabat de premiar amb un grapat de cacauets. Un pot tenir molts diners, però n'hi ha que si cal es juguen la vida per a que tú te n'adonis. Tenen un problema: tenen cotxer cars però continuen sent fantasmes, és a dir, invisibles. I això és el que els fot, que tu els vegis com una simple extensió de la maquinària que pilota les seves vides. Vaja, que no els veus. En el fons són tan prehistòrics com qualsevol de nosaltres, asseguts al volant d'un invent tan antiquat com és ara un cotxe. Perquè un Porsche és això, un cotxe car de col·leccionista. D'un col·leccionime que quan s'exhibeix de la manera que ho va fer aquesta trobada, es converteix en una exhibició amb una probabilitat i unes proporcions d'estupidesa molt altes. L'estupidesa que preten assimilar riquesa amb alta tecnologia i que, com a tal estupidesa, fracassa estrepitosament. Com gairebé tots els pretensiosos, el que s'acaba exhibint sempre és la pròpia estupidesa. I la família Porsche no en té cap culpa. Ni tampoc els seus publicistes. Per definició, els estúpids s'empassen qualsevol cosa que els venguin.