I la demostració empírica, si és que cal, la teniu al vostre abast i sense baixar del cotxe, arran de terra. En qualsevol de les carreteres que voreja el parc: què hi veieu als vorals de les carreteres i per sota el paraigües dels pins? alzines. Aquesta no és la vista que s'ofereix a vol d'ocell. D'allà dalt sembla que tot està sota el control dels pins, i també ho sembla de dalt de molts turons. "Quatre pins un bosc espès..." Però la batalla es cou arran de terra i, sobretot, sota terra. A nivell d'arrels. La pèrdua de la vinya a finals del segle XIX donà pas a replantaments massius d'un arbre de creixement ràpid que competís amb l'alzina per a encendre els grans vapors de la indústria tèxtil i les estufes de les llars. Però tot això a finals del segle vint també es va esvaïr com el fum de les fàbriques. Les alzines atrinxerades en canals de difícil accés, van sortir dels seus caus i van començar a propagar-se. Qualsevol que s'hagi perdut per dins un alzinar consolidat, on pràcticament no cal seguir cap corriol, se n'adona d'aquest retrobament, d'aquesta harmonia ancestral entre les alzines i el paisatge.

El passat dimarts l'estrèpit del vent no només batia els pins aïllats, sinó també tots aquells desguarnits per les franges de protecció de pistes, urbanitzacions i polígons industrials. Així com els arbres exòtics dels passejos de Terrassa i Sabadell, i també alguns murs de fàbriques abandonades. Al passeig del meu poble, no ha caigut ni una alzina ni cap roure dels que hi ha plantats. Per arreu talls de subministraments elèctrics i de telèfon: això últim va trigar dos dies a restablir-se, però tampoc ens ha d'estranyar. El meu viatge amb cotxe fins a la feina va semblar una patrulla de defensa forestal: tothora retirant pins de l'asfalt cada dos corbes. I després de tanta pentinada, tornava a casa de nit. La major part de l'enllumenat públic, a les fosques. Em guiava per la tènue llum de les finestres de les cases. Però la imatge més potent del dia no va ser el vent, sinó l'enllumenat del firmament tan bon punt vaig haver sortit del cotxe. Era com si en vint anys de la meva vida hagués oblidat que per damunt el nostre cap hi ha una miríada d'estrelles i de llum escampada pel sostre. L'univers sencer. La meva vista, gairebé de forma automàtica, no va cercar a les palpentes el camí acostumat cap a casa sinó que va fixar-se en la quietud i la serenor d'una font de llum i un paisatge completament canviat, desacostumat del tot. En cosa de segons t'hi acostumaves i tornaves a veure-hi clar. Bon vent... i barca nova.

{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

Els comentaris han estat suspesos temporalment.