Diari d'abord
Independència: símptoma o causa?
Ho pregunto per si els periodistes de torn, internacionals inclosos, volen seguir interpretant el que els surt de la punta de la fava o de la punta del xec, cada cop que 'una multitud' sortim a demanar la independència de Catalunya. N'hi ha que ho han volgut sintetitzar com un clam unànim contra la crisi espanyola i mundial, un ajustament de comptes. Fa dos anys la manifestació de Juliol amb el lema "Som una nació. Nosaltres decidim" fou interpretada contra les retallades de l'Estatut, tot i que molts asseguraven que allà es passava de l'Estatut i tothom cridava 'independència'. Es veu que segons aquests periodistes i analistes una independència no pot venir d'una reafirmació col·lectiva: ha de ser símptoma d'alguna altra cosa, no pas la causa subjacent. L'Artur Mas segurament també ho interpretarà així: com que la seva extorsió als governants espanyols no funciona, s'alliberen una riuada de pobres infeliços omplint a vessar els carrers de Barcelona per amenaçar a Espanya. Ergo la manifestació és contra el govern espanyol i la seva mala predisposició a negociar. I la independència? res, això és un refredat passatger que amb una bonança passa.
És per això que als mitjans i als polítics només els interessa el nombre de manifestants: per saber si les causes que ells ja s'han inventat prèviament seran més o menys reforçades per uns recomptes de manifestants a grosso modo, com més vist de lluny, millor. Perquè si t'acostaves massa a la manifestació veuries persones lliures, veuries les pancartes, veuries les senyeres estelades, llegiries el lema de la capçalera, llegiries el manifest i documentaries el pitjor de tots els símptomes d'una manifestació: el somriure i l'alegria d'una ciutadania reivindicant una nació en contra de res ni de ningú. Si fossis periodista i no un camàlic hauries documentat això, t'hauries decantat per escriure a favor de la causa independentista de Catalunya.