"Barak Obama és el primer president negre als EUA"- no paren de repetir els mitjans de comunicació. Segur que trigarem a conèixer quin és l´últim negre candidat a ser el més miserable, el blanc més homeless d'un rànking inexistent, el darrer a la cúa de la cúa de la llarga cúa d'una pobresa sempre invisible. Són els habituals titulars efímers de la elit periodística. D'aquí a un o dos anys no sentirem a dir "el primer president negre des EUA prohibeix l'ús d'armes als civils".  No ho sentirem perquè la inèrcia i la venda d'armes segur que a hores d'ara han pujat amb la crisi, no fos cas que calgués robar el menjar del veí. Segur que no ho sentirem perquè l'elit periodística, gens racista, ja farà temps que maldarà per buscar el primer president més gras, el més invident, el més tullit, el més calb, el més cancerígen, el més-més.
Barak Obama ha guanyat en venda de discursos, una campanya de discursos que, tot sigui dit de passada, no ha notat la crisi econòmica i ha estat ben dotada de recursos. Però ara, encara que no ho sembli, ve l'examen més complicat: l'examen dels fets. El màrqueting de tota la vida posa com a candidats a generals d'exèrcit, veterans de guerra, actors, negres, xinesos, caucàsics, dones d'expresidents i d'altres conceptes noticiables, per tal de reforçar idees de canvi. Fantàstic, tot un èxit de vendes. Però ara ha arribat l'hora de reforçar-ho amb fets que avalin les idees venudes. I aquí és on, per desgràcia, solen topar les idees i els homes febles. Tant de bo que el líder en vendes no acabi sent, com sempre, el líder més venut.

• opinió