Diari d'abord

Maquis i emboscats (8) Elio Ziglioli, tancant el cercle 1.0

Maquis i emboscats (8)                     Elio Ziglioli: tancant el cercle

 
 
L'estudiós de la guerrilla antifranquista, l'Argimiro de Sant Celoni, m'escriu per informar-me que la família del guerriller Elio Ziglioli (a la foto, marxant a peu), ja s'ha posat en contacte amb el responsable de 'Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil i el franquisme', del Departament d'Interior de la Generalitat, per valorar la possibilitat que les restes del guerriller enterrat al fossat lliure del cementiri de Castellar del Vallès, puguin ser exhumades i traslladades. Per a mi és una bona notícia que finalment es pugui tancar un cercle de més de seixanta anys que es va iniciar amb l'assassinat a sang freda del guerriller d'origen italià Elio Ziglioli (Lovere 1927 - Castellar del Vallès 1949) a mans de la guàrdia civil. Una distància temporal així no s'hauria pogut cloure mai si no hagués estat per aquesta revolució imparable que és Internet: amb la publicació en aquesta pàgina de l'entrevista amb la Dolors Argemí, testimoni directe dels fets que es van produir a Castellar, va fer possible que l'Argi, qui ja havia contactat amb els familiars del desaparegut i aquests, que desconeixien per complet la història dels fets i el destí de l'Elio,  van estar la setmana passada al Cementiri de Castellar del Vallès i al Jutjat de Pau.
Celebro que la veritat s'hagi pogut conèixer i hagi pogut arribat als familiars directes de l'Elio, de forma que els fets no han quedat enterrats com pretenien els sicaris de Franco. No ha estat el primer cop que ens passa això al caudelguille: Internet enllaça interessos ben diversos. El relat sobre la mort del també guerriller anarquista Guillermo Ganuza va servir per a que els nous propietaris de Can Salvi contactéssin amb l'antiga masovera ( i testimoni dels fets), per tal de passar junts un dia rememorant la història de la casa, l'entorn i els canvis que s'han produït al lloc.
Els meus agraïments a la Dolors Argemí i Boix i els seus fills, la col·laboració del Joan Roura, el Joan Avellaneda i la Manuela de Castellar, i també a l'Argi per aquesta magnífica gestió de tancament.
De totes formes cal saber que encara hi ha camí per recòrrer: l'Elio Ziglioli no va ser un cas aïllat* en aquest peculiar estil que va caracteritzar el franquisme de postguerra.

 


 
 
ENLLAÇOS
 
 

 

 
 
 
 
 
 
 
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}

 

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar