Diari d'abord

una visita inesperada

Aquelles feixes eren perfectes per descansar de la caminada. Un alzinar...mmhhh...deliciós! El terra era llis com la carbonera que hi havia al centre de la torrentada. Hi ha una visió perfecte en vint metres, t'imagines si trobava un senglar aqui? quina gràcia, però això no funciona d'aquesta manera. De moment em bullien els peus, així que el que he fet ha estat ventilar-los i refredar-los damunt dels còdols que devien formar part de l'antiga  barraca de carboners. Entre els còdols, unes caquetes seques de cadell de senglar. Deu minuts de refredament damunt les roques, mentre contemplava les feixes de l'antiga casa de l'Espluga. M'he trobat molt a gust, com a casa. M'he calçat les botes i he pensat de fer una becaineta en un tros de feixa amb bones vistes de l'ombrívol i encisador alzinar. M'he situat a tocar de la carbonera. Tot el bosc fos com aquest!-he pensat. I sense adonar-me ja estava retirant amb les meves potes les pedretes i branquetes per fer-me el meu propi jaç, prop del ressalt. Com ho faria un senglar, amb l'enorme diferència que jo duia rellotge i sabia que eren més de les cinc de la tarda. I en un tres i no res, per fi, a descansar estiradet 3, 5, 10 minuts fins que he sentit unes petjades familiars. M'incorporo i miro dues feixes més avall: un cadell de senglar, amb el llom ben ratllat, furgant el sòl. No pot ser cert, dec estar somiant. N'hi ha més que s'acosten per la mateixa feixa on sóc, els sento però no els puc veure. Ràpid, la càmera. El meu gir, estant assegut, ha fet recular un senglar gros que ja era punt de sortir de les mates, però ha reculat ben poc. El  petit de sota ni s'ha immutat, i continua furgant. Ja tinc la càmera i començo a enregistrar-lo, mentre remena el terra. Ara no obstant tinc por d'estar sent rodejat, fora del camp visual de l'ocular. No trec l'ull de la mata i això fa que perdi lleugerament el pla de l'animaló. Se senten molts esbufecs. Deixo de gravar el petit i em concentro per veure on són la resta. El meu troç de bosc plàcid ha estat pres sorollosament pels senglars, en cosa de pocs segons. Espera, ara entreveig un adult. Aixeca el llarguirut musell i esbufega a terra. No ho té clar. Surt de les bardisses i avança per la feixa, prudent i nerviosa, repetint el gest de flairar i esbufegar. Els seus cadells continuen com si res. Em mira a mi però no em deu veure perquè continua tancant el semicercle de la feixa, en la direcció exacta on sóc jo. Cada cop que s'atura, pica a terra amb força. Això em comença a semblar l'amenaça d'un rinoceront i no la d'un senglar que, tot plegat, no deu ser més gran que un gos convencional. Em mira un segon entremig de dues alzines, l'estic enregistrant i continua movent-se amb la cua ben dreta. Està a sis metres d'on sóc i ja no hi ha cap obstacle: a aquesta distància, i havent cadells pel mig, no puc continuar quiet, assegut i enregistrant. M'aixeco de cop i a l'instant la marabunta marxa volant cap avall. Ha estat colpidor, he aconseguit aguantar més que altres vegades, però m'han tornat a vèncer. Si m'haguéssin avisat amb més temps m'hauria enfilat a una alzina, i els hauria gravat a plaer! No em puc estar de pensar què hauria passat si m'haguéssin trobat completament adormit. Quin ensurt més gran per a tots plegats. Pobres bèsties, no s'ho mereixen!

Escriu un comentari


Codi de seguretat
Actualitza