Diari d'abord
Nou llibre i la Pista de Matarrodona
Benvingudes siguin les publicacions que es facin sobre el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. El darrer llibre publicat, "El massís de Sant Llorenç del Munt, 12 itineraris pels camins perduts" de l'egarenc Manel Cajide i Plaza (Cossetània Edicions, maig 2009, 13 euros) es centra en la grimpada de diversos monòl·lits rocallosos com a eix vertebrador del text, si bé pràcticament els 12 itineraris proposats (un per a cada mes), es poden trobar també en altres llibres. La part més delicada, com gairebé sempre, són els mapes. Personalment trobo que aquest mapes de tipologia 'digital' no serveixen per a gairebé res, i suposo que per això l'autor ens recomana prèviament el mapa del CET com a complement imprescindible. En aquesta faceta il·lustrativa, el llibre que més ha reeixit fins a la data és el de l'Òscar Masó i Garcia (Ed. Farell, Descobrint la Castellassa de can Torras). S'agraeix que editorials com Cossetània deixin expressar lliurement l'opinió que mereix la gestió del parc al seus autors: el Manel Cajide carrega amb fermesa contra la Diputació en diversos punts del text. I això, sincerament, ja m'agrada que també pugui passar en els llibres d'excursionisme que, massa sovint, pequen de panxacontentisme, neutralitat narrativa i passivitat contemplativa amb tot els què els envolta. I això ho dic en general, no pas pels comentaris més punyents que fa en Cajide sobre la pista de Matarrodona perquè, de fet, i precisament en aquest tema jo no estic massa d'acord amb ell. Sobre aquesta qüestió recordo que vaig seguir la marxa encapçalada pel Jaume Galofre (CET) , dedicada a visitar els indrets que afectaria l'obertura de la futura pista. També recordo la fotografia-pòster de com quedaria tot plegat i que es va penjar al llom de la carena de l'Espluga. Recordo com alguns acòlits em van empényer fora de la vista quan vaig preguntar quina era l'alternativa, a banda del NO a la pista, que oferia la 'plataforma'. Vaig descobrir que no tenien alternativa, o bé no la volien exhibir massa. L'alternativa central era dir NO i poca cosa més. Evidentment i vist com havien anat les coses amb l'incendi de 2003 jo no hi podia pas estar d'acord amb això. Tota una extensa xarxa de pistes de la banda de Matarrodona quedaven completament desconnectades d'un accés tan important com són el coll d'Estenalles o la carretera de Terrassa-Talamanca. Totes acabaven en un cul de sac. Per a mi, aquesta connectivitat clamava el cel; el que no podia pensar és que s'acabaria fent per la via curta de prioritzar l'enllaç entre dues cases propietat de la Diputació , La Mata i Matarrodona, i travessant pel bell mig d'una zona designada per la pròpia direcció del Parc com 'especialment qualificada'. Sincerament, hauria preferit un recorregut molt més llarg, aprofitant antics camins de desboscament i evitant la zona de l'Hospital de Sang. Llavors, ho sé, s'haurien afegit més tones de bosc tallat, però jo ho tinc ben clar: és molt pitjor un extens bosc calcinat per culpa d'un complet abandó, a fer una tallada amb la finalitat de fer-hi una bona pista d'accés contraincendis. Avui per avui, ens ha quedat una pista inútil, tal volta curta, on cap bomber assenyat voldrà ficar-s'hi en cas de necessitat i, finalment, una rasa al cor del Parc. Les raons adduides que les pistes són la principal via dels qui provoquen incendis la trobo excessivament simplificadora: també són les pistes i les carreteres les principals vies d'accés pels cossos contraincendis i no per això les esborrarem totes. També discrepo amb el Manel Cajide pel què fa a la processionària del pi. A banda d'alguns pins singulars, jo no seria massa partidari de defensar una espècie que ha estat introduïda per l'home amb finalitats purament especulatives. El problema del pi crec que és la massiva transició natural que s'està produint cap a l'alzinar: els pins estan morint a dojo i cada cop hi ha més massa forestal apta per als incendis.
En fi, no he llegit encara tot el text ni l'he posat a prova sobre el terreny, però una cosa ja m'ha picat la curiositat: d'on ha tret l'autor que la balma rogenca de la cara est del turó del Mal Pas (antigament anomenada cova Fumada de Puigdoure) s'han fet troballes del paleolític? Que jo sàpiga, la cavitat no està catalogada com a jaciment (en el cas del Servei d'Arqueologia, això és un fet redundant i per tant, escassament indicador de res ), ni jo havia trobat mai cap cita bibliogràfica sobre aquest punt. I aquí és on volia tancar la present ressenya: es troba a faltar la corresponent bibliografia, les referències escrites dels que han caminat abans que nosaltres. Per a mi, això és del tot imprescindible. Bona caminada pels Camins Perduts.
En fi, no he llegit encara tot el text ni l'he posat a prova sobre el terreny, però una cosa ja m'ha picat la curiositat: d'on ha tret l'autor que la balma rogenca de la cara est del turó del Mal Pas (antigament anomenada cova Fumada de Puigdoure) s'han fet troballes del paleolític? Que jo sàpiga, la cavitat no està catalogada com a jaciment (en el cas del Servei d'Arqueologia, això és un fet redundant i per tant, escassament indicador de res ), ni jo havia trobat mai cap cita bibliogràfica sobre aquest punt. I aquí és on volia tancar la present ressenya: es troba a faltar la corresponent bibliografia, les referències escrites dels que han caminat abans que nosaltres. Per a mi, això és del tot imprescindible. Bona caminada pels Camins Perduts.