Diari d'abord
Brossa envasada
Hi ha gent que es porta la cadira per contemplar la brossa escampada enmig de la natura. És un espectacle que sacseja l'esperit. N'hi ha molts, masses, que per celebrar-ho, hi fan el dinar al bell mig. Aquesta mena de homínids no els molesta que una mica de bosc envaeixi la seva deixalleria ambulant. Massa natura els desborda. Necessiten conviure amb aquestes marques tribals. La merda de l'espècie, ben pròxima, els assossega, els uneix, els identifica. 
Necessiten un riu ben net per abocar-hi les llaunes de cervesa, i un bosc per domesticar. Necessiten un territori verge per mostrar els seus avenços. Ara la merda no la llencen, això és massa rústec. Ara hi ha un pas evolutiu intermedi: la brossa a terra sí, però en bosses homologades o del super, perquè tothom sàpiga d'on prové el gènero. Els bolquers tancats amb velcro. La bossa dels xips amb el logo 'no em llencis'. L'ampolla de plàstic reciclable ben dreta al marge de la carretera, perquè tothom sàpiga que ha passat un ciclista considerat. El tabac, amb l'avís cada cop més letal, cartró i burilles encatifant el sòl, com sempre, com ja les pintava Ibáñez als Mortadelos. Gairebé tots ho fan d'amagat, perquè són en territori hostil, lluny de casa. La merda constitueix el fil d'Ariadna que els permet recordar el camí de tornada. Aquesta caca és meva, aqui ja hi he estat, tot bé, un altre dia podem intentar una altra conquesta. És tan provocador donar les gràcies a ningú, que no hi ha res com deixar una bossa impecable, plena de records d'un festí memorable. Si els preguntéssiu perquè ho fan, ells dirien que no volien, però que en qualsevol cas és infinitament millor envasat. És un primer gest, una intenció de millora. Gràcies a ells, cada dia s'inauguren abocadors incontrolats. Llàstima que no tinguin memòria. Fan com els goril·les, cada dia estrenen cau però això sí, convé no confondre'ls: el seu hàbitat natural no és la selva verge, és sempre a peu de cotxe.
Necessiten un riu ben net per abocar-hi les llaunes de cervesa, i un bosc per domesticar. Necessiten un territori verge per mostrar els seus avenços. Ara la merda no la llencen, això és massa rústec. Ara hi ha un pas evolutiu intermedi: la brossa a terra sí, però en bosses homologades o del super, perquè tothom sàpiga d'on prové el gènero. Els bolquers tancats amb velcro. La bossa dels xips amb el logo 'no em llencis'. L'ampolla de plàstic reciclable ben dreta al marge de la carretera, perquè tothom sàpiga que ha passat un ciclista considerat. El tabac, amb l'avís cada cop més letal, cartró i burilles encatifant el sòl, com sempre, com ja les pintava Ibáñez als Mortadelos. Gairebé tots ho fan d'amagat, perquè són en territori hostil, lluny de casa. La merda constitueix el fil d'Ariadna que els permet recordar el camí de tornada. Aquesta caca és meva, aqui ja hi he estat, tot bé, un altre dia podem intentar una altra conquesta. És tan provocador donar les gràcies a ningú, que no hi ha res com deixar una bossa impecable, plena de records d'un festí memorable. Si els preguntéssiu perquè ho fan, ells dirien que no volien, però que en qualsevol cas és infinitament millor envasat. És un primer gest, una intenció de millora. Gràcies a ells, cada dia s'inauguren abocadors incontrolats. Llàstima que no tinguin memòria. Fan com els goril·les, cada dia estrenen cau però això sí, convé no confondre'ls: el seu hàbitat natural no és la selva verge, és sempre a peu de cotxe.