Diari d'abord
Tot esperant ordres
El desgraciat que obria la porteta del forn crematori d'Auschwitz no era l'acomodat i educadíssim enginyer del Reich que va dissenyar el complex d'extermini més pèrfid de la història de la massacre. El de la porteta era un pres del mateix camp que 'complia ordres'. Era algú que havia raspallat la part més baixa de l'engranatge diabòlic i, que a canvi de fidelitat, li havien ofert la feina per salvar la pell. És el funcionament de la jerarquia, ja sigui tant en temps de dictadura com en democràcia, a l'empresa, a la cort del castell medieval o a l'església. Encara avui els nostres polítics, els europeus, d'Espanya i Catalunya, els del nostre ajuntament de torn, actuen de la mateixa manera. No és que en primer lloc representin algú, és que en primer lloc representen autoritat i manen. El rector de la universitat mana sobre el vicerector i aquest sobre el degà i anar baixant de casta. Les primeres paraules que representen la seva autoritat no són responsabilitat ni criteri. La seva primera paraula és manar. L'alcalde mana, el rector mana, el president mana, el director mana. La responsabilitat es basa en el coneixement i en conseqüencia tenir un criteri. Manar només requereix obediència, per les bones o per les dolentes. I d'aquestes situacions, on la responsabilitat no encaixa amb el manar, només en té la culpa la tradició, que ha investit els càrrecs d'una determinada forma que les atrocitats i abusos de poder s'han pogut escometre amb la impunitat que caracteritza el 'jo seguia ordres' i si tibaves el fil cap amunt i arribaves a dalt de tot, et trobaves el rei que l'església havia investit sota la capa de la divinitat: al rei ja no li podies demanar responsabilitats: rebia ordres directes de déu. I aquesta és la mentalitat que ha acabat convertint els nostres dirigents en prepotents i no pas en els nostres servents, el que fa que la política, que ja fa temps que ha caigut en el pur camp de la gestió administrativa, s'hagi convertit en un 'espectacle' de disseny i competició (per això es fan dir 'partits') on fan circular 'boles ideològiques' algunes setmanes abans de les eleccions. La única pàtina d'humanització de la classe política passa per fer veure, durant aquestes setmanes, que estan amb la gent que no han vist ni han volgut veure durant 4 anys. Escenifiquen el seu pas pels mercats, pels mitjans de comunicació, pels mítings. Tres setmanetes per seduir l'electorat i deprés tornem a la rutineta comptable dels vots i a continuar raspallant la jerarquia propera, esperant la recompensa. Que lluny els queden els dies que ningú volia ser delegat de classe! Ara gairebé tots nosaltres, estem esperant ordres. Fins que ens adonem que ja no necessitem aquesta mena de càrrecs del manar. Fins que cadascú se sàpiga responsable.