Diari d'abord
La Caixa de Morts de Vacarisses 1.1
-Si us plau, seria tan amable d’indicar-me on és el meu crani? Fa estona que busco idees i no les acabo de trobar...
Tots tenien mancances. I la veritat és que jo no els podia pas ajudar. Però la meva ineficàcia tampoc semblava importar-los massa. En tenien prou a presentar-me el plec de descàrrecs. El cas és que no vaig poder passar del quilòmetre 13, a pocs metres d’un trencall de la carretera. No hi va haver manera. Estava com clavat al costat d’una pista a la vora de la qual s’hi estava un altre d’aquells homes, amb l’índex assenyalant un marge alçat.
-Quina alegria! Mireu! És la meva falange...ja puc lluir l’anell que tenia guardat! No em direu que no és increïble, oi?
No em vaig poder estar de felicitar-lo, perquè era el primer de 236 que no es queixava de cap mancança. Li vaig haver de preguntar com s’ho havia fet, i no pas dut per la curiositat, sinó per un deix d’humanitat que potser em permetria ajudar als altres.
-Doncs ha estat per casualitat. Fa molt temps hi havia aquí mateix una Caixa de Morts. Una tomba amb lloses. I jo era enterrat aquí. Però un bon dia, ara farà quinze anys, va passar una retroexcavadora pel damunt, i va desfer-nos l’esquelet a bocins. Per sort he vist que encara en quedava una llosa... i m’he recordat del lloc, de les vistes amb el mont serrat, el repòs, les vacances. I ara ja ho veieu, per fi he trobat el meu os!
L’home estava emocionat per la part que li tocava. Quan ho vaig haver explicat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat, els 236 tullits restants ja s’havien congregat al punt quilomètric 13, on encara estava l’home de la falange, orgullós amb el seu dit complet i assenyalant el lloc. I cadascú va buscar la seva part d’història, gratant cada pam de terra. En acabat, es van plànyer per la desaparició de la tomba i l’ensurt de veure dispersats els seus ossos. Van resar perquè no s’esdevingués els pitjor de tots els mals: l’oblit complet. I allí deuen estar, esperant.
I jo ara mateix no sé on vaig llegir de l’existència d’una carena de la Caixa de Morts. Potser en un butlletí del Centre Excursionista de Terrassa, de l’any 1929? No ho sé. Recordo vagament en Claudi Perarnau, jutge de Pau de Rellinars. I també el seu amic boscater que va indicar-nos, de memòria, el lloc exacte. Avui no hi ha gairebé res que recordi una tomba. Els del Servei d’Arqueologia de la Generalitat em van dir que ja m’avisarien per mirar-s’ho però d’això deu fer un any i més o, calla, que potser era una contestador automàtic... quin oblit el meu, ho sento. Hi ha com un buit immens. Com el de la meva memòria: on us havia dit que volia anar?
EN DAVID HERNÀNDEZ EM REFRESCA LA MEMÒRIA
Quan vaig llegir aquest escrit em va impressionar que una antiga tomba de lloses desaparegués d'una forma tan impune i irresponsable.
Ahir dissabte vaig anar a casa del Claudi Perarnau per parlar sobre les barraques del seu poble. Al final de la conversa, fent memòria de tantes coses que volia preguntar-li, em vaig enrecordar de la Caixa dels Morts. Per cert, aquest nom apareix a l'índex toponímic del final del llibre "Història de la serra de l'Obac", sense especificar-ne res més. En aquest índex apareixen topòmins d'elements que són dins la gran propietat dels Ubach, o molt propers.
Li vaig preguntar per la tomba de lloses propera al punt kilomètric 13 de la carretera de Rellinars (com tu esmentes a l'escrit); i després d'una petita dilació confonent-les amb les tres tombes de les Roquisses, em va dir contundentment que no eren a Rellinars, sinó a Vacarisses. Més concretament a la pista que neix al km 11 de la mateixa carretera. Després vàrem consultar un mapa conjuntament i, efectivament, just al km 11 neix una pista important i de bon manteniment. Em va detallar la ubicació: uns metres abans del primer revolt tancat que fa la pista, coincidint amb la cruïlla amb antic camí que seguia la carretera per sobre i sota d'on passava antigament una línia elèctrica. No hi havia dubte! Em va dir que ja només quedaven un munt de pedres perquè en ampliar la pista van escapçar la tomba.
Ahir mateix, en tornar cap a Terrassa, vaig parar al km 11 i vaig fer una ullada. Al lloc exacte que m'havia dit (termenal de l'Obac i, per tant de Vacarisses), vaig trobar un clap de molts còdols. A on hi havia una major concentració d'aquestes pedres i estaven soterrades, tenia una forma clarament allargassada (encara que escapçat pel petit marge de la pista). L'alineació de les pedres soterrades era clavada amb l'eix est-oest de la meva brúixola. Quelcom usual en aquests enterraments medievals. Vaig furgar superficialment sota les pedres, però no vaig veure restes d'ossos.
No tinc res més a dir. Fóra bo que algun arqueòleg (o equivalent) fes una prospecció; encara que sigui per confirmar la ubicació exacte d'aquest antic topònim: (carena de la) Caixa dels Morts.
Una salutació a tu i als teus lectors!
ENLLAÇOS