Diari d'abord
Maquis i emboscats (2) Un vas d'aigua per a l'Elio Ziglioli 1.8
- Detalls
- Escrit per Administrator
Maquis i emboscats a Sant Llorenç del Munt (2)
UN VAS D'AIGUA PER A L'ELIO ZIGLIOLI
Setembre de 1949, EL PAS DEL GRUP ‘LOS PRIMOS’ PER CASTELLAR I MATADEPERA
El dia 4 de Setembre de 1949 sortia de Tolosa de Llenguadoc un grup de 8 maquis conegut amb el nom de Los Primos. Els seus components eren Saturnino Culebras, àlies ‘Primo’, (cap del grup) de 29 anys i el seu germà Gregorio, de 39 anys, oriünds tots dos de Salmerón (Guadalajara), José Conejos i García, barceloní de 38 anys, Manuel Aced Ortell, nascut a Toulouse i de 35 anys, Joan Busquets i Vergés “El Senzill”, barceloní de 21 anys, Elio Ziglioli, fill de Lovere (Lombardia, Itàlia), de 22 anys ( el que va en bicicleta és en Josep Sabaté, germà del Quico), Manuel Sabaté i Llopart (el petit dels germans Sabaté), de 24 anys i el guia Ramon Vila i Capdevila, fill de Peguera (El Berguedà) el més veterà de tots, tenia aleshores 41 anys. Cal fer notar que els tres últims no formaven part pròpiament del grup ‘Los Primos’.
Segons el testimoni del mateix Joan Busquets, el grup estava poc preparat per fer caminades molt llargues. A la base de cal Moreno a Berga, van sojornar-hi prop d'una setmana perquè el Ramon Capdevila tenia molts dubtes sobre la viabilitat d'aquella operació. Quan van reiniciar la marxa ja es van haver d'aturar a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara perquè n'hi havia que no podien més. I de forma violenta van decidir aturar un cotxe propietat d’un industrial manresà que, per comptes d’aturar-se al seu senyal, va decidir embestir-los en l’últim instant. Els maquis van disparar i van ferir a una jove acompanyant. El vehicle havia quedat amb els pneumàtics rebentats i aturat al marge. Entre tots van posar de nou el cotxe a la carretera perquè seguissin el seu camí i puguessin atendre la noia el més aviat possible. Eren les deu de la nit i aquell fet havia de desvetllar la seva presència a les forces de l’ordre a la zona, i per aquest motiu, els guerrillers van caminar tota la nit. Van passar pel mas abandonat de Puigdoure on van deixar un dipòsit d’armes dins un bidó per poder caminar més lleugers. Molt probablement van passar pel Coll de Boix, Coll d’Estenalles, Coll d’Eres, Carena del Pagès, Cova del Drac, Camí de la Soleia, Camí de la Senyora , Carena del Sabater fins el barranc de Santa Bàrbara, a tocar del Castell de Castellar. A les 6,30 de la matinada del dia 26 els sis es creuaren amb una jove masovera a qui van respondre la salutació de ‘bon dia’. La Dolors Argemí, que aleshores tenia 36 anys, es va estranyar de trobar una gent tan bruta, un dilluns tan d’hora, però en veure la indumentària de treball que duien, va pensar que es tractava dels peons que aquells dies estaven arranjant la carretera, i va seguir tranquil.lament el seu camí cap a casa. Al barranc els guerrillers hi van amagar més material, i van estar-s’hi tot un dia descansant excepte en Joan Busquets i Saturnino Culebras, que la mateixa tarda van decidir fer cap a Terrassa, per tal d’agafar el tren en direcció a Barcelona, buscar allotjament per la resta del grup i contactar amb el grup de Josep Sabaté, que també havia entrat a Espanya per aquelles dates.
L'Elio, entre dos companys
Desgraciadament no coneixien el terreny. Van trobar-se tots dos a Matadepera, i van preguntar a una parella que s’estava a l’entrada de casa seva, on era l’estació de tren. La dona els anava a dir que allí no n’hi havia de tren, però el marit va interrompre-la i els va dir de seguir la carretera i que ja trobarien l’estació a tres o quatre quilòmetres. Els dos maquis no van tardar a adonar-se que els havien enganyat, i ben aviat un camió ple de guàrdies civils i sometenistes els venia a rebre carretera amunt. Hi va haver un tiroteig molt tímid i, aprofitant la foscor, els dos guerrillers van amagar-se al bosc, on van pernoctar al ras. L’endemà en Busquets va aprofitar per comprar calçat a Terrassa i després ell i en Culebras van poder agafar el tren en direcció a Barcelona.
Aquella mateixa matinada, l’Elio Ziglioli baixava tot sol a Castellar del Vallès per tal de buscar provisions. Els seus companys van pensar que el seu accent estranger i la seva indumentària de color mantega el farien passar per turista. Va comprar força pa al Forn de la Baixada , i després va comprar llaunes i cansalada a Cal Truyols, on l’amo va sospitar i va donar avís a la guàrdia civil. Els sis membres restants van posar-se en marxa per esperar-lo en un punt convingut entre Castellar i Matadepera. El grup encara va estar-se dos dies més dormint al ras i, tal com s’havia acordat, l’escamot es dividiria; canviant la idea inicial, l’Elio ara es quedaria amb el Ramon Vila i el Manuel Sabaté, amb qui, després de fer algun sabotatge en pals de conducció elèctrica, havien de tornar a França. La resta començà a desfilar cap a Sabadell.
Encoratjat per l’aparent èxit de la seva missió d’aprovisionament a Castellar, el dia 28 cap el tard, l’Elio baixava novament tot sol a Matadepera per proveir el grup de camí cap a França. Aquest cop però, l’italià tenia la sensació de ser vigilat, i motius no li faltaven: dies abans i, sense ell saber-ho, hi havia hagut el tiroteig amb dos companys seus. Els seus moviments no passaren desaparcebuts per al sereno de Matadepera, el ‘Tanta’, que estava advertit de mantenir els ulls ben oberts, i que el va veure entrar i sortir del poble almenys 4 cops, amb l’aparença de prendre moltes precaucions. El ‘Tanta’ no va trigar a donar avís a les forces de l’ordre que ja estaven prestes. El van detenir mentre comprava queviures. Duia documentació falsa a nom de Fernando García Bernón, i els guàrdies li confiscaren 335 ptes, 285 francs, un mapa, una brúixola, un carnet de la CNS i altres documents, cinc pans, un quilo de butifarra i un kilo de cansalada. Va ser, segons l’informe policial, “estrechado a preguntas”, però la realitat és que el van atonyinar de valent i el van torturar de forma salvatge. El van dur amb el camió del Rius, ‘el camió de Matadepera’, camí de Castellar. L’informe policial diu que van anar a trobar un dipòsit amagat d’armes i que “el bandolero se agachaba y de entre una mata que tenía junto a sus pies sacaba una granada” que no va poder llençar perquè anava emmanillat i perquè els guàrdies civils el mataren a l'instant. La realitat va ser ben diferent.
El dia 4 de Setembre de 1949 sortia de Tolosa de Llenguadoc un grup de 8 maquis conegut amb el nom de Los Primos. Els seus components eren Saturnino Culebras, àlies ‘Primo’, (cap del grup) de 29 anys i el seu germà Gregorio, de 39 anys, oriünds tots dos de Salmerón (Guadalajara), José Conejos i García, barceloní de 38 anys, Manuel Aced Ortell, nascut a Toulouse i de 35 anys, Joan Busquets i Vergés “El Senzill”, barceloní de 21 anys, Elio Ziglioli, fill de Lovere (Lombardia, Itàlia), de 22 anys ( el que va en bicicleta és en Josep Sabaté, germà del Quico), Manuel Sabaté i Llopart (el petit dels germans Sabaté), de 24 anys i el guia Ramon Vila i Capdevila, fill de Peguera (El Berguedà) el més veterà de tots, tenia aleshores 41 anys. Cal fer notar que els tres últims no formaven part pròpiament del grup ‘Los Primos’.
Segons el testimoni del mateix Joan Busquets, el grup estava poc preparat per fer caminades molt llargues. A la base de cal Moreno a Berga, van sojornar-hi prop d'una setmana perquè el Ramon Capdevila tenia molts dubtes sobre la viabilitat d'aquella operació. Quan van reiniciar la marxa ja es van haver d'aturar a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara perquè n'hi havia que no podien més. I de forma violenta van decidir aturar un cotxe propietat d’un industrial manresà que, per comptes d’aturar-se al seu senyal, va decidir embestir-los en l’últim instant. Els maquis van disparar i van ferir a una jove acompanyant. El vehicle havia quedat amb els pneumàtics rebentats i aturat al marge. Entre tots van posar de nou el cotxe a la carretera perquè seguissin el seu camí i puguessin atendre la noia el més aviat possible. Eren les deu de la nit i aquell fet havia de desvetllar la seva presència a les forces de l’ordre a la zona, i per aquest motiu, els guerrillers van caminar tota la nit. Van passar pel mas abandonat de Puigdoure on van deixar un dipòsit d’armes dins un bidó per poder caminar més lleugers. Molt probablement van passar pel Coll de Boix, Coll d’Estenalles, Coll d’Eres, Carena del Pagès, Cova del Drac, Camí de la Soleia, Camí de la Senyora , Carena del Sabater fins el barranc de Santa Bàrbara, a tocar del Castell de Castellar. A les 6,30 de la matinada del dia 26 els sis es creuaren amb una jove masovera a qui van respondre la salutació de ‘bon dia’. La Dolors Argemí, que aleshores tenia 36 anys, es va estranyar de trobar una gent tan bruta, un dilluns tan d’hora, però en veure la indumentària de treball que duien, va pensar que es tractava dels peons que aquells dies estaven arranjant la carretera, i va seguir tranquil.lament el seu camí cap a casa. Al barranc els guerrillers hi van amagar més material, i van estar-s’hi tot un dia descansant excepte en Joan Busquets i Saturnino Culebras, que la mateixa tarda van decidir fer cap a Terrassa, per tal d’agafar el tren en direcció a Barcelona, buscar allotjament per la resta del grup i contactar amb el grup de Josep Sabaté, que també havia entrat a Espanya per aquelles dates.
L'Elio, entre dos companysDesgraciadament no coneixien el terreny. Van trobar-se tots dos a Matadepera, i van preguntar a una parella que s’estava a l’entrada de casa seva, on era l’estació de tren. La dona els anava a dir que allí no n’hi havia de tren, però el marit va interrompre-la i els va dir de seguir la carretera i que ja trobarien l’estació a tres o quatre quilòmetres. Els dos maquis no van tardar a adonar-se que els havien enganyat, i ben aviat un camió ple de guàrdies civils i sometenistes els venia a rebre carretera amunt. Hi va haver un tiroteig molt tímid i, aprofitant la foscor, els dos guerrillers van amagar-se al bosc, on van pernoctar al ras. L’endemà en Busquets va aprofitar per comprar calçat a Terrassa i després ell i en Culebras van poder agafar el tren en direcció a Barcelona.
Aquella mateixa matinada, l’Elio Ziglioli baixava tot sol a Castellar del Vallès per tal de buscar provisions. Els seus companys van pensar que el seu accent estranger i la seva indumentària de color mantega el farien passar per turista. Va comprar força pa al Forn de la Baixada , i després va comprar llaunes i cansalada a Cal Truyols, on l’amo va sospitar i va donar avís a la guàrdia civil. Els sis membres restants van posar-se en marxa per esperar-lo en un punt convingut entre Castellar i Matadepera. El grup encara va estar-se dos dies més dormint al ras i, tal com s’havia acordat, l’escamot es dividiria; canviant la idea inicial, l’Elio ara es quedaria amb el Ramon Vila i el Manuel Sabaté, amb qui, després de fer algun sabotatge en pals de conducció elèctrica, havien de tornar a França. La resta començà a desfilar cap a Sabadell.
Encoratjat per l’aparent èxit de la seva missió d’aprovisionament a Castellar, el dia 28 cap el tard, l’Elio baixava novament tot sol a Matadepera per proveir el grup de camí cap a França. Aquest cop però, l’italià tenia la sensació de ser vigilat, i motius no li faltaven: dies abans i, sense ell saber-ho, hi havia hagut el tiroteig amb dos companys seus. Els seus moviments no passaren desaparcebuts per al sereno de Matadepera, el ‘Tanta’, que estava advertit de mantenir els ulls ben oberts, i que el va veure entrar i sortir del poble almenys 4 cops, amb l’aparença de prendre moltes precaucions. El ‘Tanta’ no va trigar a donar avís a les forces de l’ordre que ja estaven prestes. El van detenir mentre comprava queviures. Duia documentació falsa a nom de Fernando García Bernón, i els guàrdies li confiscaren 335 ptes, 285 francs, un mapa, una brúixola, un carnet de la CNS i altres documents, cinc pans, un quilo de butifarra i un kilo de cansalada. Va ser, segons l’informe policial, “estrechado a preguntas”, però la realitat és que el van atonyinar de valent i el van torturar de forma salvatge. El van dur amb el camió del Rius, ‘el camió de Matadepera’, camí de Castellar. L’informe policial diu que van anar a trobar un dipòsit amagat d’armes i que “el bandolero se agachaba y de entre una mata que tenía junto a sus pies sacaba una granada” que no va poder llençar perquè anava emmanillat i perquè els guàrdies civils el mataren a l'instant. La realitat va ser ben diferent.
UN VAS D'AIGUA PER A L'ELIO ZIGLIOLI
La guàrdia civil es va assabentar que la Dolors Argemí i Boix, coneguda a Castellar com la Lola del Castell, s’havia creuat amb un grup de persones sospitoses. Per aquest sol fet, a les 10,30 de l'endemà de la seva captura, la benemèrita es va presentar amb l’Elio Ziglioli, fet una despulla vivent, al mas del Castell. Van pensar que seria un bon cop d’efecte que possiblement delataria els masovers i d’aquesta forma enxamparien dos ocells d’un sol tret: el guerriller i la base que els donava suport. Amb aquesta idea es van plantar tres guàrdies civils de la caserna de Terrassa, anant a peu i acompanyats del reu emmanillat amb les mans al darrera. Però la realitat és que, malgrat l’ensurt de veure un home en aquelles condicions: orinat tot ell, amb els peus clarament torturats i les sabates rebentades i sense cordons, amb el cos apallissat; la masovera no el va reconèixer en absolut perquè, de fet, tampoc no podia reconèixer ningú.
L’Elio implorava un vas d’aigua amb un accent que semblava francès, i el cap dels guàrdies civils va dir a la Lola
L’Elio implorava un vas d’aigua amb un accent que semblava francès, i el cap dels guàrdies civils va dir a la Lola
-.¡Déle agua a éste, déle! - bramant.
El guàrdia civil que subjectava el maqui perquè no es desplomés, va canviar-li les manilles i les hi va posar al davant. Però les mans de l’Elio tremolaven tant, que era incapaç de subjectar res, i la Dolors el va ajudar a beure’s dos gots d’aigua.
Mentre el cap de la guàrdia civil continuava mofant-se i remugant coses com
Mentre el cap de la guàrdia civil continuava mofant-se i remugant coses com
-. “con 25 quilos de pan, comer ya habréis comido por eso ¿eh?” - la Lola va poder sentir com l’Elio li murmurava feblement “moltes gràcies senyora, ja li ho pagaran”. La mirada del guerriller presagiava la tragèdia. Els guàrdies, decebuts, el van tornar a emmanillar al darrera, i se’l van dur a peu, tal com havien vingut.
A la masovera li va semblar que rere d’aquella desferra humana s’hi podia entreveure un xicot alt i ben plantat, una persona molt educada i sensible. Allò va resultar extremadament colpidor i desagradable per a la Dolors, però encara ho va ser més que en aquell precís instant un que li deien ‘el Garrell’, un parcer de la finca, va advertir la presència d’un carro de trabuc en direcció al pont del Ripoll i va afegir “aquest el mataran ara mateix”. I efectivament, no havia passat un quart d’hora que havien marxat els guàrdies amb el seu reu emmanillat cap el pont del Ripoll, que ja van sentir el tret assassí. Devien ser les onze del matí quan un insigne caçador de Castellar va executar l'ordre d'assassinar l'Elio. No era el primer cop que ho feia, pocs mesos abans havia rebut una ordre idèntica.
Quan van haver pujat el cadàver al carro, la guàrdia civil ja no hi era. El seu trofeu de guerra va morir en terrenys de la finca del Castell, i va travessar el riu Ripoll sense vida, dins un carro per a traginar sorra i fems. Poc després del tret mortal, un dels guàrdies civils es va presentar a can Sallent, visiblement afectat, demanant un Conyac.
Pocs dies més tard el van enterrar en algun forat lliure del cementiri de Castellar, al costat dels protestants, dels suïcides, dels nadons prematurs morts i dels que no havien estat batejats. Al costat de tots aquells que no havien fet mèrits per anar al cel diví.
Al full del registre civil de defuncions, amb data del 4 d'octubre, el funcionari de torn va enganxar la foto habitual del maquis mort i va apuntar “falleció en despoblado carretera de Tarrasa” amb noms i cognoms “desconocidos” y “aparentando tener unos 25 años de edad”. Així ho va declarar el cabo 1er de la guàrdia civil de la caserna de Castellar, en Gregorio Vázquez Bernabeu.
La mort d’en Ziglioli havia estat una mort en el més pur estil franquista, aleshores coneguda eufemísticament amb el nom de “Ley de fugas”.
Quan van haver pujat el cadàver al carro, la guàrdia civil ja no hi era. El seu trofeu de guerra va morir en terrenys de la finca del Castell, i va travessar el riu Ripoll sense vida, dins un carro per a traginar sorra i fems. Poc després del tret mortal, un dels guàrdies civils es va presentar a can Sallent, visiblement afectat, demanant un Conyac.
Pocs dies més tard el van enterrar en algun forat lliure del cementiri de Castellar, al costat dels protestants, dels suïcides, dels nadons prematurs morts i dels que no havien estat batejats. Al costat de tots aquells que no havien fet mèrits per anar al cel diví.
Al full del registre civil de defuncions, amb data del 4 d'octubre, el funcionari de torn va enganxar la foto habitual del maquis mort i va apuntar “falleció en despoblado carretera de Tarrasa” amb noms i cognoms “desconocidos” y “aparentando tener unos 25 años de edad”. Així ho va declarar el cabo 1er de la guàrdia civil de la caserna de Castellar, en Gregorio Vázquez Bernabeu.
La mort d’en Ziglioli havia estat una mort en el més pur estil franquista, aleshores coneguda eufemísticament amb el nom de “Ley de fugas”.
ELIO ZIGLIOLI
Va néixer a Lovere, poblet llombard prop de Bergamo, el 15 de març del 1927, on va criar-se amb els seus avis. Des de molt jove va abraçar les idees anarquistes que -segons explicava ell mateix- va aprendre d’un mestre seu a l’escola. La lluita antifeixista durant la segona guerra mundial havia deixat una marca indeleble al seu poble: 13 partisans havien estat afusellats a Lovere.
El pare de l'Elio feia molts anys que vivia a Paris, i el 1948 va decidir anar-hi per conèixer-lo. L’encontre va ser una decepció augmentada pel fet que el seu pare era un ‘comunista fanàtic’. A la capital francesa hi va conèixer llibertaris espanyols exiliats que, vist el seu desig d’unir-se a la lluita clandestina a Espanya, el van recomanar a la organització del moviment llibertari amb seu a Tolosa de Llenguadoc. Pedro Mateu, secretari de coordinació i responsable de l’activitat antifranquista a Espanya, li va dir que ja el cridarien quan fes falta, i va recomanar als companys de la federació local de Carmaux (Tarn), que li busquessin feina per mantenir-lo ocupat. El 20 de setembre va entrar a treballar en una mina de la companyia “Houllières d’Aquitaine” i ben aviat li van encarregar l’ús d’una ‘rascadora’, una màquina que arrenca el carbó a les galeries que es van obrint. L’Elio era intel·ligent i molt entusiasta, parlava perfectament l’italià, el castellà, el francès i l’esperanto i, pel què sembla, també parlava català, encara que amb accent francès. Ben decidit a marxar a Espanya, a finals de maig del 1949 va anar a Tolosa de Llenguadoc, i va conèixer el Josep Sabaté (el que va en bicicleta a la foto), amb qui va establir una gran amistat i tant fou així, que el germà gran dels Sabaté decidí batejar el seu fill amb el nom d'Helios.
L'italià va estar-se encara uns dos mesos a Tolosa de Llenguadoc i va tornar a Carmaux quan després d’unes setmanes de treballar en la construcció, van cridar-lo per entrar a Espanya acompanyant al grup de ‘Los Primos’. La seva entrada clandestina a Espanya va constituir l’imperdonable delicte pel qual no va merèixer ni ser jutjat.
No ha d’estranyar que la policia de Franco l’assassinés de la forma que ho va fer. Tan sols cal recordar la guerra civil, quan Franco va manar afusellar sense excepció tots els brigadistes internacionals que caiguessin presoners. Franco no admetia que els estrangers es fiquessin en la seva guerra personal (a excepció feta dels moros colonitzats, camises negres italians i una colla de nazis), i aquesta no podia ser una excepció al seu tarannà de vencedor indiscutible. Han calgut 60 anys per desmentir l’única versió oficial dels fets coneguda fins els nostres dies i esdevinguda gairebé vox populi. El tinent coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez va publicar el 1975 un llibre farcit d’errades anomenat “El maquis en España”. Un llibre gruixut i tendenciós on els fets explicats es resumien d’aquesta forma tan eloqüent: “En diciembre “Caraquemada” (Ramon Vila) en unión de un anarquista italiano llamado Helios y Manuel Sabater, el menor de los hermanos, sumado a las partidas desde 1946, a la escasa edad de 19 años, cruzan la frontera, pero la guardia civil les espera. Helios muere en la refriega. “Caraquemada” y Manuel Sabater consiguen escapar.” **
Quan la vida d’una persona no val ni un ral, no n’hi ha prou amb assassinar-la; basta que el botxí tingui prou sang freda per justificar-se, i d'aquesta forma, enterrar la víctima el més profund possible, lluny de l’abast de la memòria.
** No cal dir que la data del 1946 és completament inventada. Tant Manuel Sabaté com Ziglioli es van incorporar a la guerrilla el 1949. La periodista Pilar Eyre també contribuïa l’any 2001 a la difusió de l’èpica d’un combat inexistent, en el seu llibre “Quico Sabaté, el último guerrillero”. Hom hi llegeix “La guardia civil les da caza. - ¡Alto a la guardia civil! – Manolo duda, le tiembla la pistola en la mano y está a punto de entregarse, cuando ve que Ramón y Helios disparan con las Thompson. Les contesta una descarga cerrada que alcanza al italiano, que muere bramando de dolor con el cuerpo destrozado”.
El pare de l'Elio feia molts anys que vivia a Paris, i el 1948 va decidir anar-hi per conèixer-lo. L’encontre va ser una decepció augmentada pel fet que el seu pare era un ‘comunista fanàtic’. A la capital francesa hi va conèixer llibertaris espanyols exiliats que, vist el seu desig d’unir-se a la lluita clandestina a Espanya, el van recomanar a la organització del moviment llibertari amb seu a Tolosa de Llenguadoc. Pedro Mateu, secretari de coordinació i responsable de l’activitat antifranquista a Espanya, li va dir que ja el cridarien quan fes falta, i va recomanar als companys de la federació local de Carmaux (Tarn), que li busquessin feina per mantenir-lo ocupat. El 20 de setembre va entrar a treballar en una mina de la companyia “Houllières d’Aquitaine” i ben aviat li van encarregar l’ús d’una ‘rascadora’, una màquina que arrenca el carbó a les galeries que es van obrint. L’Elio era intel·ligent i molt entusiasta, parlava perfectament l’italià, el castellà, el francès i l’esperanto i, pel què sembla, també parlava català, encara que amb accent francès. Ben decidit a marxar a Espanya, a finals de maig del 1949 va anar a Tolosa de Llenguadoc, i va conèixer el Josep Sabaté (el que va en bicicleta a la foto), amb qui va establir una gran amistat i tant fou així, que el germà gran dels Sabaté decidí batejar el seu fill amb el nom d'Helios.
L'italià va estar-se encara uns dos mesos a Tolosa de Llenguadoc i va tornar a Carmaux quan després d’unes setmanes de treballar en la construcció, van cridar-lo per entrar a Espanya acompanyant al grup de ‘Los Primos’. La seva entrada clandestina a Espanya va constituir l’imperdonable delicte pel qual no va merèixer ni ser jutjat.
No ha d’estranyar que la policia de Franco l’assassinés de la forma que ho va fer. Tan sols cal recordar la guerra civil, quan Franco va manar afusellar sense excepció tots els brigadistes internacionals que caiguessin presoners. Franco no admetia que els estrangers es fiquessin en la seva guerra personal (a excepció feta dels moros colonitzats, camises negres italians i una colla de nazis), i aquesta no podia ser una excepció al seu tarannà de vencedor indiscutible. Han calgut 60 anys per desmentir l’única versió oficial dels fets coneguda fins els nostres dies i esdevinguda gairebé vox populi. El tinent coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez va publicar el 1975 un llibre farcit d’errades anomenat “El maquis en España”. Un llibre gruixut i tendenciós on els fets explicats es resumien d’aquesta forma tan eloqüent: “En diciembre “Caraquemada” (Ramon Vila) en unión de un anarquista italiano llamado Helios y Manuel Sabater, el menor de los hermanos, sumado a las partidas desde 1946, a la escasa edad de 19 años, cruzan la frontera, pero la guardia civil les espera. Helios muere en la refriega. “Caraquemada” y Manuel Sabater consiguen escapar.” **
Quan la vida d’una persona no val ni un ral, no n’hi ha prou amb assassinar-la; basta que el botxí tingui prou sang freda per justificar-se, i d'aquesta forma, enterrar la víctima el més profund possible, lluny de l’abast de la memòria.
** No cal dir que la data del 1946 és completament inventada. Tant Manuel Sabaté com Ziglioli es van incorporar a la guerrilla el 1949. La periodista Pilar Eyre també contribuïa l’any 2001 a la difusió de l’èpica d’un combat inexistent, en el seu llibre “Quico Sabaté, el último guerrillero”. Hom hi llegeix “La guardia civil les da caza. - ¡Alto a la guardia civil! – Manolo duda, le tiembla la pistola en la mano y está a punto de entregarse, cuando ve que Ramón y Helios disparan con las Thompson. Les contesta una descarga cerrada que alcanza al italiano, que muere bramando de dolor con el cuerpo destrozado”.
EL MAS DEL CASTELL, SOTA SOSPITA
Després de comentar els fets a la sobretaula de dinar, poc s’esperaven la gent del Castell que la mateixa tarda es presentaria la guàrdia civil per fer valer la seves raons. Quan els homes de la casa ja havien marxat, es van presentar dos cotxes de la guàrdia civil. Dos agents es van quedar vigilant els cotxes. Dos més es van apostar a les immediacions de la casa, i els dos restants van fer sortir la masovera, la Dolors. Van manar treure una taula a l’era i també una cadira. Un dels civils va dipositar una màquina d’escriure damunt la improvisada taula d’interrogatori. L’altre, proveït d’autoritat i fanfarroneria va començar el seu interrogatori, entre burlesc i intimidatori:
-Ahora vamos por usted. Porque usted tiene miedo, pero no tenga miedo porque a ese ya lo hemos pringado. Vamos, explique cómo es que han dormido en su casa...
-(?) - La Dolors ho va negar rotundament i els va convidar a entrar a casa i veure amb els seus propis ulls on podien encabir tanta gent.
-Pero usted ha hablado con ellos- va tallar el guàrdia.
-Nos saludamos- va replicar indignada la Dolors.
-¿Y qué dijo?¿En qué lengua?-el guàrdia civil volia fer sortir la masovera de les seves caselles
-Bon dia!- va contestar secament la Dolors , aferrant-se a la veritat com a única forma de no patir un daltabaix. Aquella resposta tan franca va ser com una provocació pel guàrdia, que va començar a escopir preguntes incoherents a l’estil de -¿Y qué hacía ese hombre con 25 quilos de pan? ¡Tiene que conocerlos! - tot plegat per forçar una confessió que fes pujar-li el nombre de galons i alguna recompensa extra.
Davant la impassibilitat de la Dolors, el guàrdia civil va acabar per resignar-se, però mentre l’ajudant recollia els seus estris, encara va espetar-li:
-¡No quedará ninguno de esos hombres! ¡Nos seguiremos viendo!
-Ahora vamos por usted. Porque usted tiene miedo, pero no tenga miedo porque a ese ya lo hemos pringado. Vamos, explique cómo es que han dormido en su casa...
-(?) - La Dolors ho va negar rotundament i els va convidar a entrar a casa i veure amb els seus propis ulls on podien encabir tanta gent.
-Pero usted ha hablado con ellos- va tallar el guàrdia.
-Nos saludamos- va replicar indignada la Dolors.
-¿Y qué dijo?¿En qué lengua?-el guàrdia civil volia fer sortir la masovera de les seves caselles
-Bon dia!- va contestar secament la Dolors , aferrant-se a la veritat com a única forma de no patir un daltabaix. Aquella resposta tan franca va ser com una provocació pel guàrdia, que va començar a escopir preguntes incoherents a l’estil de -¿Y qué hacía ese hombre con 25 quilos de pan? ¡Tiene que conocerlos! - tot plegat per forçar una confessió que fes pujar-li el nombre de galons i alguna recompensa extra.
Davant la impassibilitat de la Dolors, el guàrdia civil va acabar per resignar-se, però mentre l’ajudant recollia els seus estris, encara va espetar-li:
-¡No quedará ninguno de esos hombres! ¡Nos seguiremos viendo!
Van desfer l'imponent desplegament policial i van marxar per on havien vingut.
La Dolors encara va quedar-se una estona a l’era de la casa, al costat de la taula i la cadira, sota un sol pacífic que escalfava la pell i feia tornar la quietud del camp.
Això no obstant, a la Dolors aquell dia li va semblar que havia passat un huracà.
BIBLIOGRAFIA I FONTS DOCUMENTALS
AGUADO, FRANCISCO. La lucha contra el maquis español. Ed. San Martín. Madrid.1975.
BUSQUETS VERGES, JUAN. Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco. Fundación Anselmo Lorenzo. Madrid. 1998. Del 2008 existeix una versió ampliada i en català "El Senzill, guerrilla i presó d'un maqui" Editat pel Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Berga. AQUÍ podeu trobar-ne la versió electrònica gratuïta.
SABATÉ, GUERRILLA URBANA EN ESPAÑA (1945-1960). TÉLLEZ i SOLÁ, Antonio. Editorial VIRUS. segona edició 1992. (1ª edició del 1974)
SABATÉ, GUERRILLA URBANA EN ESPAÑA (1945-1960). TÉLLEZ i SOLÁ, Antonio. Editorial VIRUS. segona edició 1992. (1ª edició del 1974)
EYRE, PILAR. Quico Sabaté, el último guerrillero. Ed. Península. 2001.
CLARA, JOSEP. Manolet Sabaté, aprenent de maqui. Episodis de la Història no.359. Dalmau Editor. Setembre 2014.
2002. Converses amb la Dolors Argemí (1913 - Nov.2014) i familiars, el maquis Joan Busquets i d'altres castellarencs amb qui estem en deute per acostar-nos una mica més a la veritat.
Val a dir que el jutjat no. 7 de Sabadell no va creure oportú facilitar informació arxivada del decés d'un 'desconocido' encara que fos amb la finalitat de deslliurar-lo d'aquest anonimat. I així m'ho van fer saber per escrit. Visca la recuperació de la memòria històrica!
Vídeo resum sobre tres dels maquis catalans més coneguts, a youtube
INTERNET HA ESTAT LA CLAU
Gràcies el treball d'investigació sobre la guerrilla antifranquista que està duent l'Argimiro Ferrero de Sant Celoni i la seva descoberta de la publicació d'aquest article, s'ha pogut contactar amb la família de l'Elio Ziglioli a Itàlia. Fins fa poques setmanes, allí la germana de l'Elio encara esperava que qualsevol dia es presentés per sorpresa a casa, des que l'Elio va marxar el 1947 del poblet de Lovere. Espero que amb aquesta connexió que ha establert l'Argi, finalment es pugui deslliurar d'una vegada per sempre l'anonimat del guerriller assassinat a sang freda a Castellar del Vallès. I aprofito l'avinentesa per saludar als familiars i amics de l'Elio amb el desig que ben aviat el puguin homenatjar i acomiadar com es mereix.
ENLLAÇOS
Elio Ziglioli, tancant el cercle
Un cas sense resoldre
Un vas d'aigua per a l'Elio, el documental (2018)
http://www.lactual.cat/cat/notices/2018/03/elio-un-maqui-assassinat-a-la-vila-28257.php
http://www.lactual.cat/cat/notices/2018/03/la-familia-d-elio-ziglioli-visita-la-fosa-28293.php
http://www.lactual.cat/cat/notices/2018/03/la-historia-de-l-elio-emociona-el-bram-28302.php
Mapa de Fosses i Repressió, de la Generalitat de Catalunya
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}