La Cova Torta, l'esperit subterrani (3)
La cova Torta, l'Esperit Subterrani (3) forçant el primer pas
En una tercera sessió de desobstrucció, acompanyat d'en X. Rey, la C. Formosa, B. Guillemot i L. Guillemot, vam aconseguir una millora substancial, assolint el punt de poder passar fins les espatlles: l'obertura que es veia al fons però, ja no semblava tan gran. Estem tan poc acostumats a veure les coses des de la perspectiva d'estar estirats a terra, que sovint la vista ens enganya. També vam descobrir que a l'esquerra del pas estret, s'obria una obertura amb un cert pendent descendent que desembocava en una saleta bastant espaiosa i concrecionada. Feia tota la impressió que connectava amb la galeria que volíem assolir.
Durant les tasques de desobstrucció de la quarta sessió, el dia 26 de Febrer del 2002, vaig patir un ensurt força desagradable: tot i que el pas encara era massa just, vaig intentar forçar-lo, aconseguint passar les espatlles i gairebé tota la cintura, però amb tanta mala gaita que el frontal es va apagar de sobte i només havia passat una de les mans a l'altre banda. Només tenia dues opcions: continuar forçant el pas a les palpentes, amb el risc de no poder girar-me més endavant, o bé tornar enrere. I això últim és el que vaig decidir de fer, però no va ser gens fàcil encaixar de nou les espatlles i forçar el pas bo i reculant. Van ser moments veritablement angoixants. Sort que aquell dia m'acompanyava el meu germà Pere que, amb dosis de bon humor, va alleugerir-me l'ensurt.
En la cinquena sessió de desobstrucció, el 4 de Març, em va acompanyar de nou el meu germà Pere, en S. Guillemot i en M. Alastruey. Anàvem molt més ben equipats, i aviat es va aconseguir superar el pas, descobrint que la galeria única efectivament s'eixamplava i, bo i fent baixada, acabava en un ramal a la dreta i una galeria descendent, ambdúes reblertes d'un sediment molt fi. Contràriament al que pensàvem, la galeria no era prou ampla com per poder girar el cos. El que sí vam descobrir és que la galeria no connectava per una altra banda amb la saleta concrecionada que s'obria a l'inici, i que per tant encara restava saber si allò era realment un conducte secundari. Aquesta saleta, l'accés a la qual estava segellada per concreció calcària, semblava de dimensions més folgades, i presentava nombroses mostres de formacions encara actives; alguna estalactita semblava haver-se desenvolupat torta (excèntrica), a causa de possibles corrents d'aire. Tot plegat semblava demostrar que probablement es tractava del conducte principal de la cavitat, i no pas d'un conducte secundari, com s'havia pensat al principi. Però havíem d'encarar una segona desobstrucció.
Durant les tasques de desobstrucció de la quarta sessió, el dia 26 de Febrer del 2002, vaig patir un ensurt força desagradable: tot i que el pas encara era massa just, vaig intentar forçar-lo, aconseguint passar les espatlles i gairebé tota la cintura, però amb tanta mala gaita que el frontal es va apagar de sobte i només havia passat una de les mans a l'altre banda. Només tenia dues opcions: continuar forçant el pas a les palpentes, amb el risc de no poder girar-me més endavant, o bé tornar enrere. I això últim és el que vaig decidir de fer, però no va ser gens fàcil encaixar de nou les espatlles i forçar el pas bo i reculant. Van ser moments veritablement angoixants. Sort que aquell dia m'acompanyava el meu germà Pere que, amb dosis de bon humor, va alleugerir-me l'ensurt.
En la cinquena sessió de desobstrucció, el 4 de Març, em va acompanyar de nou el meu germà Pere, en S. Guillemot i en M. Alastruey. Anàvem molt més ben equipats, i aviat es va aconseguir superar el pas, descobrint que la galeria única efectivament s'eixamplava i, bo i fent baixada, acabava en un ramal a la dreta i una galeria descendent, ambdúes reblertes d'un sediment molt fi. Contràriament al que pensàvem, la galeria no era prou ampla com per poder girar el cos. El que sí vam descobrir és que la galeria no connectava per una altra banda amb la saleta concrecionada que s'obria a l'inici, i que per tant encara restava saber si allò era realment un conducte secundari. Aquesta saleta, l'accés a la qual estava segellada per concreció calcària, semblava de dimensions més folgades, i presentava nombroses mostres de formacions encara actives; alguna estalactita semblava haver-se desenvolupat torta (excèntrica), a causa de possibles corrents d'aire. Tot plegat semblava demostrar que probablement es tractava del conducte principal de la cavitat, i no pas d'un conducte secundari, com s'havia pensat al principi. Però havíem d'encarar una segona desobstrucció.
ENLLAÇOS
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}